Estàs satisfet amb tu mateix. Vas sobrat d’ambició i seguretat. Aviat et proposaran per un lloc d’importància en la multinacional on treballes. Envejós de mena, la teva vida és tal com voldries que no fos la dels altres. Fins que un dia et passes amb el Bourboun i tens la pitjor ressaca que et podies imaginar.

 

ressaca

 

T’has adormit mig despullat al sofà. Et neteges les lleganyes i mires el color del cel a través del balcó. Fosc? Tens un problema. Aquesta nit et costarà adormir-te aviat i demà et moriràs de son a la feina. Clar? Tens una preocupació. Encens la televisió per mirar al Teletext quin dia de la setmana és. Si has dormit tot el diumenge, i ja és dilluns, explotes en un “macagun deu” que ressona per tota la sala. Encara que fas molt tard, et dutxes abans de cagar llets i destrossar el comptaquilòmetres camí del curro. És millor presentar-se deu minuts més tard una mica presentable, que deu minuts abans fet una merda. L’últim dilluns que vas arribar a la feina fent pudor de whisky barat gairebé t’acomiaden.

Aquesta vegada, però, has tingut sort i encara és diumenge. Tens temps per superar la ressaca amb tranquil·litat. Gairebé sense pensar-ho, vas al lavabo i et raspalles les dents. Ho fas cada matí, tot i que no sempre surti aquesta fortor volcànica de la teva boca. Deixes que l’aigua calenta de la dutxa ragi força estona. Gràcies al baf del mirall no t’espantes quan intueixes una cara que podria servir d’atrezzo a “The Walking Dead” sense necessitat de maquillatge.

Et rentes la cara, almenys prou perquè els teus coneguts et puguin confondre amb una persona humana. Penses que vas fer ahir a la nit. Aviat desisteixes, però, de l’intent. Tothom sap que en l’escena d’un crim, els testimonis visuals són molt poc fiables. Tan aviat diuen que el jersei de l’assassí era verd, com vermell o que portava una brusa. Per tant, ignores les estranyes imatges i intuïcions que et venen al cap. Estan totalment esbiaixades pel filtre del licor. No fas preguntes, i menys que a ningú, als teus amics. Si son cabrons, s’inventarien qualsevol trola que et faria avergonyir. Si són molt cabrons, t’explicarien el què realment va passar i no voldries sortir de casa.

La dutxa ordena una miqueta els teu cervell. Estàs perplex: “És estrany! Per molt tou que vagi, jo mai m’adormo al sofà del menjador”.

Sense perdre més temps, mires el teu cos: cuixes, braços, panxa, turmells… La presència de blaus i tetes pintades amb retolador—a l’estil dels anys 70— t’indiquen que la nit va ser mogudeta. Et trobes restes de iogurt incrustades als pèls de l’aixella, però segueixes la “Fase Inspecció” amb la tranquil·litat d’aquell qui ja n’ha viscut moltes.

Investigues el telèfon mòbil. Quan estàs borratxo, és pitjor agafar el What’s App que el cotxe. Llegeixes el missatge lacònic d’un amic: “No ho facis. Per Déu”. Segueixes sense saber què vas o què no vas fer. Així que demanes disculpes al company ignorant-ne el perquè. Tot i que no és gaire digne refugiar-te en l’alcohol,  uses aquesta excusa tant acceptada.

Fas una ràpida ullada a les xarxes socials que freqüentes. En aquest món interconnectat, ple de persones malaltes de sobresocialització, qualsevol bitxo és capaç de penjar un vídeo graciós—com el d’un borratxo fent l’indi sobre la barra d’una discoteca, ho saps per experiència—per ser més popular entre els seus amics virtuals.

Last but not least, repasses el número de preservatius que et queden. Que tinguis els mateixos que abans de sortir de festa pot voler dir dues coses. O bé que ha estat una nit força normal, o bé que tindràs ganes d’exiliar-te d’aquí nou mesos.

Havent-te assegurat que no has fet cap bestiesa imperdonable, comences a centrar-te en la teva recuperació física i mental. Intentes dormir per així passar les prescriptives hores de viacrucis inconscientment. Impossible. T’ho prohibeix l’estrident soroll del gotejar d’una aixeta i el brunzir d’una mosca fent vacances intermitents a la teva orella esquerra. Quan gairebé ho aconsegueixes, sona el telèfon fix.

El despenges molt cabrejat. Propaganda. El tornes a penjar. Il·luminat per la Santíssima Trinitat, repasses la llista de trucades del DOMO. Et sorprèn veure que a mitja nit vas intentar posar-te en contacte amb la Telefónica per queixar-te de les tarifes abusives que t’envien últimament. A jutjar pels números que mostren la pantalla, la teva destresa va deixar molt que desitjar: “1102”, “121”, “1120”, “212”….

Per primera vegada en tot el dia, tens una idea mínimament útil. Neteges un cossi, el deixes estratègicament situat davant una pota del sofà, i comences a mirar una pel·lícula de la Sandra Bullock i el Hugh Grant. Embafat per tanta cursileria i sentimentalisme banal, aconsegueixes vomitar, tranquil·litzar les plaques tectòniques que combatien dins el teu estómac, i caure finalment en un son beatífic i angelical

Et despertes l’endemà com un home nou. Et dutxes, et prepares un cafè i te’n vas ben content i empolainat cap a l’oficina. Tanques la porta del pis sense interessar-te per la fortor que surt del pis de dalt. Satisfet amb la resurrecció que has experimentat, t’afanyes cap a l’oficina disposat a donar-ho tot per l’empresa.

Unes quantes hores més tard, surts de l’oficina, compres cervesa per el partit de Champions de l’endemà i tornes al pis absolutament disposat a no fer res. T’hi trobes un munt de gent uniformada, fotògrafs, curiosos, i una infinitat de cintes delimitant espais. Abans de pujar encuriosit les escales del bloc preguntes a un agent què ha passat. Els blaus del teu cos es converteixen en morats quan sents la seva resposta:

“una senyora que deu vorejar els 70 va morir al pis d’un veí. Entre vostè i jo: l’han trobat amb les calces baixades i un pot de iogurt desnatat sobre el ventre. També hi havia una ampolla de Bourbon destapada pràcticament buida. Pensarà que sóc un cínic, però jo he vist la seva cara, i puc assegurar-li que aquesta dona està passant la millor ressaca de la seva vida. Qui no voldria morir d’aquesta manera?”

 

 

Assenteixes amb el cap, maleint no haver trepitjat el dormitori en tot el dia. “Merda! Merda! Puta merda!” Vols desaparèixer. Ser invisible. Que la calor t’evapori i precipitar-te a l’altra punta del planeta. Finalment, la veritat t’engoleix com un gran pou de foscor. “Què pensarà la gent quan trobin el meu ADN en l’entrecuix despoblat de la senyora… Com carai és deia la senyora?” Et sap greu no recordar el seu nom, últimament fluixeges de memòria.

Ara sí tens la imatge al cap: acabada la degustació làctica, vas començar a martellejar el clau amb violència en la vella fusta oxidada que t’oferia una senyora tant experimentada. Abraonat sobre les arrugues del seu cos, no vas saber detectar els primers símptomes. Vas confondre els crits amb els gemecs. El plaer amb el dolor. La rigidesa del seu cos no et va estranyar fins que la seva pell va adoptar un to sanguinolent. Vas córrer esperitat cap al menjador per trucar al 112. Et vas estirar al sofà per reflexionar una estona. Dos minuts més tard ja deuries estar dormint al setè cel.

Tornes a la realitat. Rumies què pots fer ara. Et piquen els ous. En un gest perfeccionat a base d’anys, t’acomodes els testicles als calçotets. L’has cagada fins al fons. T’eixugues la suor del front i t’acomiades cordialment de l’agent. Tornes a tocar-te, literalment, els collons. “Que estrany!”. No els tens a la nou del coll, de corbata. Els incrimines amb una ràbia infinita:

“Puta arma assassina!”

Decidiu girar cua. Mires la casa on has viscut els últims deu anys per última vegada. Agafaràs el primer vol, et porti a on et porti.

Guillem Carreras. Gener ’14

Advertisements