Quan tens un mal dia, i cap cos on aferrar-te, és fàcil caure en la síndrome Mourinho i començar a preguntar-te el perquè de les coses. Per no caure en la tristor, fa temps vaig decidir que quan tingués un dia dolent intentaria no obsessionar-me amb galimaties existencials que no duen enlloc. Obsessionar-se és dolent. Per això ara em passo els dies blue, com jo els anomeno, tractant una sola temàtica: “Quina seria la segona cosa què faria si em convertís, per un sol dia, en la Gisele Bündchen?” “A quina espècie de màgia negra s’encomana la Gisele Bündchen quan es mira al mirall per no desmaiar-se, víctima de la síndrome d’Stendhal?” I més important encara: “si fos la Giselle Bünchen, com podria seduir finalment en Guillem Carreras?” Moltes vegades, quan acabo de respondre aquestes preguntes tan estrafolàries, ja no estic pensant amb els maldecaps que em preocupen. La gran filosofia s’aixeca sobre preguntes immensament absurdes, i aquest text, resultat de la pregunta que porta com a títol, no podia ser menys. gisele bündchen 

Certes paraules poden enderrocar, per sí soles, la carrera acadèmica d’algunes persones. El seu pes acusatori és suficient per acabar amb el prestigi dels  implicats. “Determinista”, per exemple, és una de les més evidents. Cap profanació és pitjor que aquesta en l’àmbit intel•lectual. I no hauria d’estranyar-nos. Les explicacions simplistes mereixen ser menyspreades per la seva inconsistència.

Admeto, abans de seguir, que s’ha de ser prou ampli de mires—i prou misantrop—per comprendre que existeix una naturalesa humana que, lliure però limitada, tendeix a caure sempre en els mateixos errors. No renego dels posicionaments fatalistes. L’espècie humana ni progressa adequadament ni necessita millorar. Simplement està estancada en els seus defectes i virtuts.

Això no impedeix que m’irriti com una mala bèstia quan escolto o llegeixo lemes reduccionistes sobre l’actitud humana. “Som el què pensem”, “som el què fem”, “som el què mengem…”, “som el què sembrem”… Personalment, només seria capaç d’acceptar un d’aquests encapçalaments:  “som una cosa rara”. És l’únic eslògan que podria pronunciar sense perdre la vergonya.

Sempre he pensat que la nostra existència és una tragèdia grega. Reconèixer aquesta filosofia de vida implica acceptar dues premisses: que som uns ignorants, i que gairebé qualsevol cosa pot passar en qualsevol moment. Tot i que hem de lluitar per aconseguir els nostres objectius, seria estúpid que no acceptéssim que la realitat ens supera. Potser els editors de llibres d’autoajuda perdrien molts diners, però el conjunt de la societat guanyaria tonelades d’autoestima.

És normal, doncs, que sigui un fervent seguidor del determinisme filosòfic. Ara mateix no recordo quin autor grec va formular per primera vegada la teoria de la “predestinació còsmica”. Consisteix en creure que les persones no tenen més influència que les pedres en el moviment de les molècules per l’univers.  La física posa tots els objectes en relació—incloses les persones—sense que cap tipus d’ànima pugui intervenir-hi. Es tracta d’una conjetura collonuda  en la mesura que els seus defensors no podem afirmar defensar-la. Aquesta darrera paraula, “defensar”, implicaria una actitud activa. Com a màxim, podem admetre que l’univers ens ha empès a creure-la.

“Perquè estic escrivint, ara mateix, aquest text?” Casualitat. “Perquè visc a Barcelona i no a Praga?” Casualitat. “Perquè soc en Guillem Carreras i no la Giselle Bundchen?” Ja ho sabeu, oi? Perquè tinc mala sort. Molta mala sort.

 

31

També és cert que podria haver tingut més mala sort.

 

Pensar que el descontrol i el caos és absolut, pot empènyer l’home cap a una actitud passiva? Perquè prendre una actitud decidida si, al capdavall, no tenim marge d’actuació? O millor encara. Si des d’una visió teològica del món, equiparem Déu amb aquest visió filosòfica, com reinterpretem els postulats religiosos? Intuitivament, sembla complicat defensar la física i el lliure arbitri al mateix temps. Si no tenim control, no tenim llibertat. Recordem un diàleg de la sèrie The Pacific, contextualitzada en els combats a les illes japoneses en el sí de la Segona Guerra Mundial.

 

Leckie: Jo només crec en això [ensenyant el rifle]

Sladge: No hauries de perdre la fe en Déu

Leckie: Tu creus que déu ens ha creat a tots, oi?

Sledge: Sí.

Leckie: Llavors també ha creat tots aquests japonesos que estan aquí fora esperant que m’adormi un segon per poder matar-me?

Sladge: Déu ens va donar “lliure albitri”. Nosaltres som responsables del què fem.

Leckie: Sí, però també va crear tot el món, conscient de la predestinació. Per tant, o una de dues: o bé es un sàdic deixant-nos morir sota aquest sol infernal, o és un desgraciat que va crear tot aquest infern per poder-se recargolar-se de riure.

 

Les conclusions que es desprenen d’aquest diàleg sobre la predestinació són clares. Les persones supersticioses que creuen en Déu—perdó per la redundància—només tenen dues alternatives. O bé acceptar la maldat natural del seu Senyor, o bé seguir les passes de Bertrand Russell i adoptar una visió més racional de la vida. En qualsevol cas, l’Altíssim hauria de renunciar a aquest apel·latiu encara que quedés amb Spud Webb per prendre una canya.

No seré jo qui renegui de l’escepticisme. Tanmateix, a vegades prefereixo extreure conclusions més positives de les meves conjectures filosòfiques. En aquest cas, adonar-me que sóc un afortunat quan estic amb aquella noia, llegeixo aquella novel·la, o miro la tonalitat d’aquell sembrat de primavera. Dels milions de bilions de probabilitats que l’univers podia oferir-me, ha decidit regalar-me aquestes. No és genial?

Guillem Carreras. Maig ’11.

Anuncis