Llegiu la història de William Stoner. Si ja ho heu fet, recomaneu-lo a les vostres amistats. És un dels millors regals que podeu fer aquest Sant Jordi.

 

cafè

La Katherine Driscoll va tornar amb la cafetera i dues tasses; va servir el cafè i tots dos es van asseure contemplant el vapor que s’enlairava del líquid negre. Ella va agafar un cigarret d’un paquet rebregat, el va encendre i va fer unes quantes pipades nervioses. L’Stoner va pensar en el llibre que havia portat i es va adonar que encara el tenia a les mans. El va deixar a la tauleta, entre ells.

–Potser no s’hi veu prou amb cor—va dir—, però he trobat una cosa que li podria ser útil, i he pensat…

–Feia gairebé dues setmana que no et veia—va dir ella, i va apagar el cigarret, recargolant-lo amb força contra el cendrer.

Va quedar estupefacte, però va dir com qui no vol la cosa:

–He estat una mica enfeinat. Hi ha tantes coses…

–No passa res—va dir ella—. De debò. No hauria d’haver…—Es va passar el palmell d’una mà pel front.

Ell la va mirar amoïnat, pensant que potser tenia febre.

–Em sap greu que estigui malalta. Si puc fer alguna cosa per…

–No estic malalta—va dir ella; i va afegir un to serè, especulatiu i gairebé desinteressat: –Sóc desesperadament, desesperadament infeliç.

Ell encara no l’entenia. Aquella asseveració crua i punyent se li va clavar com un ganivet; es va apartar una mica d’ella.

–Em sap greu—va dir, confós—. M’ho vol explicar? Si hi puc fer alguna cosa…

Ella va aixecar el cap. Hi havia una tibantor en les seves faccions, però tenia els ulls brillants i amarats de llàgrimes.

–No et volia incomodar. Em sap greu. Et deus pensar que sóc molt estúpida.

–No—va dir ell—. La va mirar una mica més, concentrant-se en la seva cara pàl·lida, que semblava inexpressiva d’una manera intencionada. Llavors l’Stoner li va mirar les mans, grosses, ossudes i entrellaçades sobre un genoll; eren uns dits esmussats i feixucs, i els artells semblaven bonys blancs sobre la pell morena.

Finalment, en un to laboriós i pausat, ell va dir:

–En molts aspectes sóc un ignorant; sóc jo, l’estúpid, i no vostè. No l’he vingut a veure perquè em pensava… Tenia la sensació que m’estava convertint en una nosa. Potser no era veritat.

–No—va dir ella—. No era veritat.

Sense mirar-la, va continuar:

–I no la volia importunar obligant-la a trampejar els… els sentiments que vostè em desperta, que, n’estic convençut, tard o d’hora es farien evidents si la continuava venint a veure—. Ella no es va moure; dues llàgrimes se li van escolar per les pestanyes i li van rodolar galtes avall; no se les va eixugar—. Potser he sigut egoista. Sentia que d’aquí només en podia sortir incomoditat per a vostè i infelicitat per a mi. Vostè ja sap quines són les meves… circumstàncies. Em semblava impossible que vostè pogués…, que pogués sentir per mi res que no fos…

–Calla—va dir, en un to suau però apassionat—. Ai, amor meu, calla i vine.

L’Stoner va notar que tremolava; amb la matusseria d’un nen, va resseguir la vora de la tauleta i es va asseure al costat d’ella. Amb poca traça i a les palpentes, van allargar les mans cap a l’altre; es van fondre en una abraçada tensa i maldestra; i durant una bona estona es van quedar asseguts i immòbils, com si amb qualsevol moviment se’ls pogués escapolir aquella cosa estranya i terrible que sostenien plegats.

roses

Els ulls de la Katherine, que ell tenia per marrons foscos o negres, eren d’un lila intens. A vegades atreien la claror tènue d’un llum de la cambra i espurnejaven humits; quan ell girava el cap en qualsevol direcció, aquells ulls canviaven de color, de manera que, fins i tot quan no es movia, semblava que no paressin quiets. La pell de la Katherine, que des de la distància semblava freda i pàl·lida, amagava un to rosat i càlid, com si un devessall de claror circulés sota un besllum lletós. I igual que la pell translúcida, la serenor, l’aplom i la timidesa que ell li havia atribuït ocultaven una calidesa, un enjogassament i un humor la intensitat dels quals era possible gràcies a l’aparença que els disfressava.

El quaranta-tresè any de la seva vida, en William Stoner va aprendre el que altres molt més joves havien après abans que ell: que la persona que s’estima al principi no és la persona que s’estima al final, i que l’amor no és un fi, sinó un procés en el decurs del qual una persona n’intenta conèixer una altra.

Tots dos eren molt tímids i es van conèixer poc a poc, sense tenir-les totes; s’acostaven i se separaven, es tocaven i s’apartaven, sense que cap dels dos no volgués i, posar a l’altre més del que fos ben rebut. A mesura que transcorrien els dies, van anar caient les capes de timidesa que els protegien, fins al punt que van acabar sent com gairebé tots els que són extraordinàriament tímids: oberts amb l’altra, desprotegits, perfectament còmodes i desinhibits.

Gairebé cada tarda, quan  acabava les classes, anava al seu pis. Feien l’amor, parlaven i tornaven a fer l’amor, com dos nens que no es cansaven de jugar. Els dies de primavera es van allargar i tots dos frisaven perquè arribés l’estiu.

John Williams

Anuncis