Charles Baudelaire s’ha de llegir en l’adolescència. És el millor moment de la vida per deixar-te endur pel seu univers de símbols i referències. A continuació, podeu llegir la declaració d’intencions que Baudelaire té sobre l’art, negant-se a subordinar el seu estil a cap mena d’ètica.

baudelaire

Todos los imbéciles de la Burguesía que pronuncian sin cesar las palabras: “inmoral, inmoralidad, moralidad en el arte” y otras tonterías me hacen pensar en Louise Villedieu, una puta de cinco francos que, una vez que la llevé al Louvre, a donde no había ido nunca, empezó a sonrojarse y a cubrirse la cara, y, tirándome de la manga a cada momento, me preguntaba, ante las estatuas y los cuadros inmortales, cómo podían exponer públicamente semejantes indecencias.

PRÒLEG DE LES FLORS DEL MAL

No és per a les meves dones, les meves filles o les meves germanes que aquest llibre ha estat escrit; tampoc per a les dones, les filles o les germanes del meu veí. Deixo aquesta funció a aquells que tenen interès a confondre les bones accions amb ell bell llenguatge.

Sé que l’amant apassionat per l’estil bell s’exposa a l’odi de les multituds. Però cap respecte humà, cap decòrum, cap coalició, cap sufragi universal no em forçaran a parlar el patois incomparable dels nostres dies, ni a confondre la tinta amb la virtut.

Uns quants poetes il·lustres s’havien repartit des d efa temps les províncies més florides del domini poètic. A mi m’ha semblat agradable, i més agradable en la mesura que la tasca era molt més difícil, extreure del Mal la bellesa. Aquest llibre, essencialment inútil i absolutament innocent, no ha estat fet amb cap altra fi que divertir-me i exercitar el meu gust apassionat pels obstacles.

Alguns m’han dit que aquestes poesies podien fer Mal. No me n’he alegrat. D’altres, bones ànimes, que podien fer bé; i això no m’ha sabut greu. La por dels uns i l’esperança dels altres m’han sorprès de la mateixa manera, i no han servit sinó per demostrar-me una vegada més que el nostre temps havia desaprès totes les nocions clàssiques relatives a la literatura.

Malgrat el socors que algunes setciències cèlebres han aportat a la ximpleria natural de l’home, mai no hauria cregut que la nostra pàtria pogués marxar a una tal velocitat que dóna al menyspreu de l’home espiritual la violència pròpia d’una passió. Però hi ha closques felices que ni el peix no s’empassaria.

Tenia, al principi, la intenció de respondre a nombroses crítiques i, al mateix temps, explicar unes quantes qüestions ben senzilles, totalment enfosquides per la llum moderna: què és la Poesia?, quin és el seu fi? Sobre la distinció entre el Bé i el Bell; sobre la Bellesa en el Mal; que el ritme i la rima responen en l’home a la immortal necessitat de monotonia, de simetria i de sorpresa; sobre l’adaptació de l’estil al tema; sobre la vanitat i el perill de la inspiració, etc., etc; però he comès la imprudència de llegir les poesies, aquest matí, unes vint atmosferes s’ha abatut damunt meu, i m’he aturat davant l’espantosa inutilitat d’explicar el que sigui i a qui sigui. Els que saben m’endevinen i per aquells que no saben o no volen comprendre, amuntegaria les explicacions sense cap profit.

Charles Baudelaire.

 

petits poemes en prosa

 

 

PETITS POEMES EN PROSA

 

 L’estranger

–Qui estimes més, home enigmàtic, digues? Ton pare, ta mare, ta germana o ton germà?

–Jo no tinc pare, ni pare, ni germana, ni germà.

–Els teus amics?

–Us serviu d’una paraula el sentit de la qual m’ha romàs, fins avui, desconegut.

–La teva pàtria?

–Ignoro sota quina latitud és situada.

–La bellesa?

–Deessa i immortal, gustosament l’estimaria.

–L’or?

–L’odio com vós odieu Déu.

–Ei!, què estimes, doncs, extraordinari estranger?

–Estimo els núvols…els núvols que passen….lluny…els meravellosos núvols!

Embriagueu-vos. 

Cal estar sempre embriac. Això és tot: és l’única qüestió. Per no sentir l’horrible fardell del Temps que us trenca els muscles i us inclina vers la terra, cal que us embriagueu sense treva.

Però de què? De vi, de poesia o de virtut, com us plagui. Però embriagueu-vos.

I si, a vegades, sobre els graons d’un palau, sobre l’herba verda d’una fossa, dins la solitud trista de la vostra cambra, us desperteu, ja disminuïda o desapareguda l’embriaguesa, pregunteu al vent, a l’ona, a l’estel, a l’ocell, al rellotge, a tot el que fuig, a tot el que gemega, a tot el que roda, a tot el que canta,a tot el que parla, pregunteu quina hora és; i el vent, l’ona, l’estel, l’ocell, el rellotge, us contestaran: “És l’hora d’embriagar-se! Per no ser esclaus martiritzats del Temps, embriagueu-vos incessantment! De vi, de poesia o de virtut, com més us plagui”:

 

les fleurs du mal

 

 

 

LES FLORS DEL MAL

 

SPLEEN

Jo sóc semblant al rei d’un país molt plujós,

Ric, però impotent, jove i malgrat tot vell,

Que, dels seus preceptors, menysté les reverències

I amb els gossos i altres animals  i s’avorreix

Res no el pot alegrar, ni els falcons, ni la caça

Ni el seu poble que es mor al davant del balcó.

La grotesca balada del bufó favorit

No desarruga el front d’aquest cruel malalt;

El llit flordelisat es converteix en tomba

I les dames, que creuen que tot príncep és bell,

Ja no saben trobar cap impúdic vestit

Per arrencar un somriure d’aquest jove esquelet.

El savi que per a ell fa l’or mai no ha pogut

Extirpar del seu ésser l’element corromput,

I en aquests banys de sang que dels romans ens vénen,

I en què, a la vellesa, els poderosos pensen

No ha sabut revifar aquest cadàver  vil

Pel qual no flueix la sang, sinó aigua del Leteu-

L’ALBATROS

Sovint, per divertir-se, alguns dels mariners

Agafen els albatros, grans ocells de les mars,

Que segueixen, com companys indolents de viatge,

El navili que llisca sobre abismes amargs.

I tot seguit d’haver-los deixat a coberta,

Aquests reis del cel, ara, avergonyits, maldestres,

Ben llastimosament, com uns rems, als costats

Arrosseguen les seves enormes blanques

El viatjant alat, que dèbil i malapte,

No fa gaire, tan bell, que n’és de lleig i còmic!

L’un excita el seu bec davant d’una pipa curta,

Coixejant, l’altre imita el tolit que volava

El poeta és semblant a aquest príncep dels núvols

Que freqüenta tempestes i dels arquers es riu;

Exiliat a terra, entremig dels aücs,

Les ales de gegant no el deixen caminar.

L’HOME I LA MAR

Home lliure, per sempre t’estimaràs la mar!

Espill de la teva ànima, la hi veus emmirallada

En l’infinit vaivé d’onada rere onada,

I tu ja ets un abisme més amargant encar.

Et plau de submergir-te dins de la teva imatge;

L’estrenys amb ulls i braços, però el cor es distreu

D’escoltar adés i ara la seva pròpia veu

En el brum d’aquest plany indomable i salvatge.

Tots dos sou tenebrosos i tots dos sou distrets:

Home, als teus gorgs immensos no arribà mai cap sonda,

Oh mar, és insabuda ta riquesa més fonda,

Tan gelosos com sou de preservar els secrets!

I tanmateix, després de segles innombrables

Heu seguit barallant-vos, cruels, a dret i a tort,

De tant com estimeu el carnatge i la mort,

Oh lluitadors eterns, oh germans implacables!

Charles Baudelaire

Anuncis