Me’n recordo d’una discussió, un matí a les 8 del matí, quan feia Batxillerat, just abans d’entrar al Pere Vives. Un amic meu defensava que Hitler no podia ser considerat intel·ligent perquè era malvat. Jo, en canvi, tenia raó. Han passat els anys i segueixo pensant que la intel·ligència és una virtut que pot usar-se indistintament per fer el bé o per actuar malament. De la mateixa manera, quan presenciem grans catàstrofes humanitàries, tenim la temptació de qualificar els responsables com a “monstres”. Talment no fossin persones, inclòs ben normals, les que cometen barbaritats de gran calibre. La descripció que Albert Sánchez Piñol fa del dictador africà Hastings Kamuzu Banda (Pallassos i Monstres, 2000) és molt recomanable, en aquest sentit. Vaig escriure el següent escrit després de llegir “Modernity and Holocaust”, una gran reflexió de Zygmunt Bauman sobre com fou possible l’Holocaust. En el camp de la literatura, també és imprescindible llegir “Sense destí”, del Premi Nobel Imre Kertész. 

 

 

Adolf Hitler apareixia en un descampat, acompanyat d’Eva Braun. Jugava amb nens petits, als qui mirava afectuosament, i acariciava repetidament els gossos que el rondaven. Les imatges foren molt polèmiques a Alemanya en la mesura que mostraven un Hitler molt proper i humà.

Convé preguntar-s’ho. Perquè aquestes imatges causaren tant rebombori? Perquè no podem acceptar que Hitler fou una persona com qualsevol altra? Les interesantíssimes reflexions de Zygmunt Bauman a Modernity and Holocaust són especialment útils per respondre aquestes preguntes. Ningú ha fet una descripció més precisa dels mecanismes—encara latents—que van fer possible la barbàrie més metòdica que ha presenciat la humanitat.

És menyspreable, des d’un punt de vista ètic, voler creure que la responsabilitat d’haver creat un sistema d’aniquilació tant horrorosament perfecte com l’Holocaust pot caure en una sola persona. L’absurd arriba a quotes inimaginables quan, per més inri, desposseïm a aquesta persona de la seva condició humana. A la pregunta “qui va ser el responsable de l’assassinat eficient i sistemàtic de milions de persones?”, respondríem: “un monstre”. Com si la Història pogués explicar-se amb els mateixos paràmetres que un conte infantil en què, mort el malvat ogre, tots els veïns menjaren anissos i visqueren feliços.

Tragèdies d’aquesta envergadura ens demostren que és més fàcil trobar culpables que responsables. Evidentment, la cúpula nacionalsocialista és la gran culpable del què va passar a Dachau, Matthausen o Birkenau. Hem de recordar-ho perquè no torni a passar. Ara bé, el substrat cultural que va motivar aquests actes execrables no és atribuïble a un únic partit, nació o Estat. Les idees eugenèsiques o antisemites, per posar dos exemples molt coneguts de l’ideari nazi, eren predominants a l’Europa dels anys 30. Els sistemes que permetien l’assassinat burocràtic de milions de persones també estaven implementats arreu. No podem sotmetre’ns al nostres desigs, i arraconar l’Holocaust com un episodi aïllat de la Història. No és honrat pensar que va ser una excepció desafortunada en una línia de progrés general. Hitler no era un monstre.

Totes les creences es manifesten molt clarament en les connotacions del llenguatge. Què volem dir, per exemple, quan afirmem que “en una situació tant difícil com aquella, en Josep va tenir una actitud molt humana?” Segurament ens imaginem un Josep molt generós, entregat, desinteressat, altruista. Compartint la seva cantimplora amb un company al mig del desert. En qualsevol cas, escoltant aquesta frase, mai suposaríem una actitud mesquina en el Josep. Si aquest personatge fictici matés el seu company perquè, garantida l’aigua, pensés que també necessita carn per sobreviure, no ens atreviríem a qualificar el seu comportament com a “humà”.

espardenya

Malgrat que les persones estem tant preparades per actuar bé com malament, seguim equiparant la “humanitat” únicament amb la “bondat”. Respecte el nazisme, la fal·làcia que se’n deriva podria desmuntar-se en la primera classe d’un curs de lògica. És la següent: si els humans som bons i Hitler és dolent, Hitler no és humà.

Tampoc ho eren, doncs, Stalin, Franco o Peron? Com expliquem els camps de concertació a Rússia, Espanya o Argentina, per citar només tres exemples? Més enllà dels seus propis “mèrits”, hem catapultat el nazisme com a paradigma del mal per així poder focalitzar la decadència de la humanitat en una única barbàrie. (De fet, avui en dia “nazi” és un insult col·loquial pràcticament desproveït de significació ideològica, com demostra la coneguda fal·làcia ad hitlerum). Així podem reforçar la idea que l’Holocaust fou un trencall momentani en el plàcid camí de la modernitat, enlloc d’una de les seves manifestacions més clares.

Contràriament, l’expressió “com és possible que en ple segle XXI passin aquestes coses?” no tindria cap mena de vigència.  No podríem suposar, almenys sense vergonya, que el segle XXI és més avançat socialment que els anteriors. Si tinguéssim una llista de tots els assassinats en massa que hi ha hagut, enlloc de centrar-nos exclusivament en la maldat nazi, seria impossible fer aquest tipus de preguntes retòriques a la lleugera.

Acabo l’article amb la pregunta més important que podem fer-nos: com podem evitar un nou Holocaust? Jo respondria: deixant de negar la realitat i assumint la part de responsabilitat que ens pertoca. Lògicament, s’han de portar a terme accions molt més tangibles, concretes, discutibles i pragmàtiques, però aquestes no serviran de res si no s’assumeixen aquests principis.

L’Holocaust va ser possible gràcies a la difusió de la responsabilitat. Bauman ho descriu a la perfecció. Els òrgans que ordenaven executar massivament persones no percebien les conseqüències dels seus actes, i en conseqüència, se’n sentien immunes. Els soldats que feien la feina bruta, en canvi, consideraven que només complien ordres de les quals no es podien fer responsables. Les burocràcies modernes, conclou el filòsof polonès, serveixen perquè pugui passar qualsevol cosa sense que ningú ho assumeixi.  Per evitar un nou Holocaust, doncs, cal que tothom es comprometi a actuar segons la seva consciència.

Per això menyspreo el determinisme genètic que, lentament, a través d’estudis pseudocientífics, està penetrant en el nostre imaginari. “Un petit percentatge de la població masculina—vaig llegir al diari—té inclinació a ser infidel degut a una predisposició genètica”. Algú pensarà que aquesta notícia és anecdòtica, però jo penso que les anècdotes acostumen a ser molt significatives (Curiosament, la genètica mai és la culpable de les virtuts humanes. El sacrifici, i no pas l’ADN, és la variable que explica els èxits i els objectius de les persones).

Detesto aquest tipus de titulars. Mentre no ens mentalitzem que tot el què passa al món té una dimensió inevitablement humana, i que només el nostre lliure arbitri decideix el curs de la Història, les massacres es succeiran sense posar-hi remei.

Guillem Carreras. Abril ’10

Advertisements