cliche

 1.- Orgull. La norma més important. La persona pedant mai negarà ser-ho. Tot al contrari. Treurà pit dient: “Sóc pedant perquè ho puc ser. Només podem ser pedants les persones que sabem moltes coses”.

2.- Condescendència. Imprescindible. Cap persona podrà considerar-se pedant  si l’interlocutor (és una manera de dir, perquè el pedant no es pot permetre que la víctima també prengui partit en la conversa; ha d’envestir-lo com ho faria un pugíl contra el sac) al qual s’enfronta no percep que estan tractant-lo amb condescendència. Per això el pedant sempre ha d’actuar a contracorrent. Si el rival coneix una informació, convé remarcar-li. Així aconseguirà ser irritable. Si la ignora, convé esmentar-la amb naturalitat perquè es vegi obligat a preguntar el seu significat. Així semblarà culte de l’hòstia (i una mica ridícul, però això no importa).

 

EXEMPLE PRÀCTIC 1:

Persona normal: Quin és el teu escriptor preferit, Guillem?

Pedant: El meu escriptor preferit és Fiodor Mijahilovitch Dostoievski, un novel·lista rus del segle XIX que va escriure, entre altres obres mestres, “L’idiota”. Com m’agrada rellegir-la!

 

EXEMPLE PRÀCTIC 2:

Pedant: Últimament, la meva Weltschmerz no em deixa viure.

Persona normal: Uelmeix? Què és això?

Pedant: Ho has pronunciat malament. La Weltschmerz és la insatisfacció que sents quan t’adones que el món mai podrà adaptar-se als teus desitjos. És un terme inventat pels romàntics alemanys.

 

3.- Aforismes. 

Instrucció. Ser pedant exigeix una preparació contínua. Com que és impossible preveure tot el ventall de temes que poden sortir en una conversa és molt convenient repassar cada dia uns quants aforismes d’autors famosos. És molt important no oblidar cap camp del coneixement. La persona pedant és com un tertulià de TV3: entén sobre totes les temàtiques. Ciència (“Tots som pols d’estrelles, C. Sagan), Estètica (“La bellesa és a l’ull de qui mira”, J.W.von Goethe) , Filosofia (“El plaer de la destrucció és una alegria creadora”, M. Bakunin), etc.  Els aforismes són un gran instrument per al pedant. Només citant una frase aconsegueix crear la falsa sensació que té un ampli pronunciament sobre l’autor que la creà.

Mesura. Per altra banda, els aforismes comporten un perill que s’ha de preveure. En una conversa normal, si la situació ho requereix, el pedant pot inventar-se informació falsa per tal de demostrar uns coneixements que no té. Una pràctica desesperada—doncs el poder del pedant radica en la seva credibilitat, que no es pot arriscar a perdre—que intentarem no utilitzar habitualment, i que quedarà totalment prohibida alhora de citar aforismes. La persona pedant mai s’inventarà ni modificarà un aforisme.

Adequació. També queda absolutament prohibit utilitzar aforismes de persones que no siguin minimament conegudes. No et pensis que esmentar autors semidesconeguts farà creure al teu interlocutor que ets una persona gaire instruïda. Fent servir aquests trucs, propis d’un pedant de segona categoria, estàs justificant la ignorància de la persona amb qui parles. Perquè el rival en la conversa es senti ignorant, i en conseqüència el pedant pugui sobresortir en comparació, la víctima ha d’estar plenament convençuda que  podria saber allò que li han dit. Allò que el pedant sabia, i ella ni tan sols sospitava. Molt important: “no es pot colpejar algú que no està al teu mateix nivell”

Perspicàcia. Per utilitzar els aforismes correctament, en canvi, s’ha de recórrer a aquelles frases aparentment paradoxals, o almenys contraintuïtives.  S’evitaran riscos innecessaris llegint els grans mestres en aquest gènere: Oscar Wilde (“Quan una persona fa una cosa extremadament estúpida, sempre ho fa moguda pels motius més nobles”) i Emile Cioran (“Només els esperits superficials aborden les idees amb delicadesa”). Les contradiccions conceptuals tenen el do de fer semblar més profundes a les persones que les pronuncien.

Elegància. Ull!, tanmateix, amb l’anterior pràctica. El bon pedant no es permetrà caure en contrasentits retòrics. La línia que separa la perspicàcia argumentativa del frau és molt prima, i sense vigilància . Tothom menysprea arrogantment les tautologies rajonianes (“Un vaso es una vaso y un plato es un plato, etc.), però ningú reacciona violentament quan s’ataca flagrantment  el principi de no contradicció ja exposat per Parmènides el segle VI aC, segons el qual una cosa no pot al mateix temps ella mateixa i la seva contrària. Escriure al Facebook o Instagram embafades com “Cal ser molt savi per no entendre res” o “Les coses més petites són les més grans” és ingentment premiat , malgrat que dites frases siguin informativament tan irrellevants i absurdes com  les del president del PP.

Un pedant sense elegància és com un il·lusionista que vol passar per mag. No aconsegueix enganyar a ningú, perquè ha convertit al propi joc en una farsa.

 

aristoteles

Recolza’t amb les persones amb qui confia el teu interlocutor. Cita un estudi modern si et dirigeixes a una persona no instruïda; cita un pensador clàssic (millor grec, i millor Aristòtil) si et dirigeixes a una persona instruïda.

 

4.- Llenguatge. Tot i que la gran eina del pedant són els seus coneixements, només aconseguirà perfeccionar el seu art quan tingui un poder absolut del llenguatge que està emprant. És impossible saber d’on et vindran els cops en el combat entre tu i el teu interlocutor. Per això és molt important escoltar atentament les seves paraules, i demostrar una gran capacitat d’improvisació.

Determinació. És bàsic demostrar una gran convicció amb els plantejaments que exposes. Obviàment, l’ús d’adverbis (lògicament, evidentment, necessàriament…) a l’inici de les frases és molt útil en aquest sentit. Dit això, no és recomanable fer servir expressions d’incredulitat o arrogància. Com tot el què fa, el pedant ha de presentar la seva actitud categòrica en criteris d’estricte normalitat. Demostrar que sap que té la raó i que de fet gairebé no l’importa convèncer o no convèncer el seu interlocutor. Per això el pedant sempre ha de parlar serenament, sense estridències. Com més violència demostra en el to de veu, més resistència produeix a ser cregut. Ha d’imaginar-se que està jugant a frontenis (que en cap cas es pot confondre amb el fronton, com fa tanta gent); si no vol que la pilota reboti amb contundència, donant temps al contricant per preparar el seu retorn, ha de precisar el seu colpeig. Oblidar la paret, i fixar-se en l’angle.  La persona pedant tampoc pot semblar, en cap cas, còmic o risible.

 

EXEMPLE PRÀCTIC 3:

Correcte:  “Tothom mínimament informat sabia que la “teoria M” obriria les principals línies d’investigació de la física moderna”.

Incorrecte:  Com pot ser què estiguem discutint sobre això? És impressionant que encara pensis que la teoria de cordes és més explicativa que la “teoria M”. Noi, ets una espècie en perill d’extinció.

 

Creativitat. Tot pedant  ha de comprendre que la creativitat comporta riscos. Per tant, seguirà una norma molt senzilla. Com més culte sigui la persona amb qui parli, menys creatiu intentarà ser. Un recurs fàcil, amb un determinat perfil de persones, és utilitzar paraules que comencin amb post: “postmodernitat”, “postindustrial”, posthumor”, etc. L’avantatge d’aquest terminologia és doble. Per una banda, crea la sensació que fa referència a un concepte modern.  Les persones menys instruïdes tendeixen a creure que tot allò modern és més vàlid. No entendran els conceptes (és impossible fer-ho, aquesta és la gràcia), però pensaran que és culpa seva. Respecte les persones instruïdes, com ara estudiants d’Humanitats, no tindran millor sort. De fet, segurament pensaran que estàn escoltant les tonteries d’un xarlatà. Ara bé, molt probablement voldran fer veure que sí les han entès, i sí que les troben vàlides. El risc que s’assumeix envers ells, per tant, és molt relatiu.

Per altra banda, jugant les cartes amb habilitat i mesura, el pedant no es veurà amb la necessitat de definir aquest tipus de conceptes tan volàtils i ontològicament amorfs que,  tal com indica el seu prefix, es limiten a fer referència allò que ja no és.

 

5.- Idioma. Fa quinze o vint anys, qui volia fer-se l’interessant havia de parlar en anglès. Era una manera molt senzilla de demostrar que erets més culte que la resta de mortals. Lamentablement, aquesta és una estratègia ja molt usada. Els seguidors  d’aquesta tàctica haurien d’adonar-se que, tan bon punt ha esdevingut “mainstream”, ha perdut tot efecte. El pedant del segle XXI ha d’intentar aprendre qualsevol llengua que no sigui l’anglès, i si forma part d’una comunitat lingüística petita, fer servir la versió més arcaica seu idioma. Especialment, quan hagi de referir-se a les últims tendències o invents tecnològics.

 

EXEMPLE PRÀCTIC 4:

Correcte:  Envia’m, si no és molèstia, un cel sobre els maquinaris d’última generació.

Incorrecte:  Enrotlla’t, please, i passa’m un mail perquè pugui arreglar el meu hardware high-tech.

 

 

6.- Oralitat. La pedanteria és un gènere (no només una actitud) exclusivament oral.  No es poden reproduir les revel·lacions que s’has descobert llegint aquestes línies en un document escrit. El paper no ofereix cap tipus de garantia, doncs és revisable. La pedanteria escrita està despullada com un mag sense escenari. El talent del pedant només pot mostrar-se en l’espontaneïtat de les converses aparentment trivials.

A diferència de l’orador pedant, que només vol ensarronar una persona, l’escriptor pedant es dirigeix a tot el món. Pres del seu propi orgull i vanitat, rarament mesura bé la seva força i capacitat d’atracció.  Mentre l’oratòria pot convertir els pedants en savis, l’escriptura els degrada a la condició de farsants. Sòcrates va començar a perdre credibilitat, tots els qui hem llegit els Diàlegs ho sabem, quan Plató decidí immortalitzar els seus diàlegs. Com un bon lladre, el pedant no es pot permetre deixar proves de les seves fantasmades.

 

EXEMPLE PRÀCTIC 5:

Incorrecte: [Fragment de Camino a Los Ángeles, John Fante]

Apreciada Mujer Que Me Dio La Vida:

Las acerbes vejaciones y perturbaciones de esta noche han cristalizado ulteriormente en un estado que obliga a Arturo Bandini a tomar una decisión mastodòntica y pantagruèlica. Comunícotelo en términos inequívocos. Ergo os dejo, a ti y a tu siempre encantandora hija (mi querida hermana Mona), para perquirir los fabulosos usufructos de mi incipiente carrera en recóndita soledad. Es decir que esta noche partiré para la metrópoli del este, nuestra propia Los Ángeles, ciudad de Ángeles. Te confío a la clemente generosidad de tu hermano, Frank Scarpi, que es, como suele decirse, un buen hombre de familia (¡sic!). Estoy sin blanca, pero te insto en términos inequívocos a que desistas de angustiarte cerebralmente por mi porvenir, pues en verdad está en la palma de los dioses inmortales. He llegado a la lamentable conclusión, tras un periodo de años, de que vivir contigo y con Mona es deletéreo para la elevada y magnánima finalidad del Arte, y te repito en términos inequívocos que soy un artista, un creador indubitable. Per se, los zozobrantes invectivas de la cogitación y el intelecto hallan poca fruición en la corrompida y distorsionada hegemonía que los pobres mortales, a falta de una terminología mejor y más concisa, llamamos hogar. En términos inequívocos te doy mi amor y mi bendición, y te juro con toda sinceridad que cuando digo en términos inequívocos que te perdono no sólo por lo que compungidamente ha tenido lugar esta noche, sino también por todas las demás noches. Ergo supongo en términos inequívocos que me corresponderás de parecida manera. ¿Puedo decir a guisa de colofón que tengo mucho que agradecerte, oh, mujer que insufló el aliento de la vida en el cerebro de mi destino? Sí, así es, así es.

Firmado: Arturo Gabriel Bandini.

 

Camino de Los Ángeles és una de les grans novel·les del segle XX. És imprescindible llegir-la si es vol ser algú en aquesta vida. Paraula de pedant.

 

 Guillem Carreras. Gener ’10

 

Anuncis