am i stupid

En contra del què podria semblar, ser estúpid és una “tasca”—sí, aquesta és la paraula més adequada—molt complicada. M’estic referint a aquelles persones incapaces d’assumir la inestabilitat de la vida, la contradicció que engendra qualsevol pensament fecund. Poden ser molt aptes per relacionar conceptes, entrar en la batalla dialèctica d’arguments i contraarguments, citar apropiadament la frase d’un pensador il·lustre, o canviar els termes de la discussió si les conclusions pinten negres…Són molt amplis de ment, però només en la mesura que ja han establert com a certes algunes premisses talment fossin manaments sagrats.

Com diria Dostoievski, són capaços de tot, menys de trair la seva “idea”. Al llarg de la història l’han anomenat de diferents maneres, però l’ “idea” sempre ha estat la mateixa: cristianisme, islamisme, comunisme, anarquisme. Quina estranya obsessió pot explicar aquest anhel—fastigosa i constant mania—per construir la realitat?

El misticisme és la creença que el món sensitiu i el món anímic són antagònics. Com menys experiències vivim, defensen els místics, més a prop ens trobarem de la realització vital. Si les creences místiques es jutgessin sota els paràmetres de les matemàtiques, ningú en faria cas. Restar resta, i sumar suma. Ara bé, en el món actual, ple de descreients ansiosos per creure, el misticisme encara té molt pes en els llibres d’autoajuda i les religions orientals (Un dia algú m’haurà explicar perquè són suposadament millors que les occidentals)

Estic pensant en un noi, d’uns vint-i-cinc anys, que em vaig trobar dijous passat al metro. Ocupava tres seients, dos ell i un la seva motxilla; cames mig flexionades, l’esquena ben repenjada en un perfecte grau de 90 graus, el braços estesos sobre les cuixes, les mans disteses, els ulls tancats. No movia ni una parpella. Per increïble que pugui semblar, estava pregant al metro. Un entre el milió d’ encegats budistes que pretenen buscar la llum espiritual mirant-se ben endins. Com si no sabessin que, quan l’home mira ben endins, només hi pot trobar porqueria

Lògicament, estava denigrant-lo en el meu fur intern. Si ser budista ja és especialment patètic, pregar al metro redobla la comicitat. La meva ràbia augmentà quan el noi s’aixecà per sortir a la parada on havia de baixar. Si era capaç de sentir en quina parada estàvem, he de suposar que no estava prou aïllat del seu entorn. Que la bombolla metafísica on havia volgut protegir-se havia mort abans de néixer. Això sí, mentrestant estava ocupant dos seients més dels què li pertocaven. Massa espiritualitat, i molt poc civisme republicà.

També estic pensant en una coneguda que, tot i sentir-se ofesa quan li diem, segueix una estètica punk. En la seva doctrina, només una regla bàsica: “tot és una merda”. Una expressió que, particularment, sempre he repudiat. No només perquè sigui falsa, sinó perquè acostuma a estar acompanyada per un deix d’arrogància. Qui exclama “tot és una merda”, acostuma a pensar: “tots, menys jo, sou una merda”.

Ser estúpid, en aquest sentit, és molt complicat. T’obliga a encaixonar-te en l’ imatge artificial que han pensat per tu. “Ser un mateix” no només és detestable, sinó també menys suportable. En canvi, malgrat reclamar grans dosis de fantasia, un hedonisme veritablement exigent, basat en construir un personatge fictici, és molt més agraït, i a llarg termini, fàcil. On cadascú dicta les regles, les contradiccions no són pecats a corregir. On el paper es monotemàtic, només podem caure en el fanatisme o l’hipocresia. Per això, moltes vegades les persones mentim sense necessitat, inclòs quan la mentida ens perjudica. No hi ha res més pesat que ser sempre qui hem de ser.

 

Guillem Carreras. Juny ‘10

Advertisements