univers

Com va dir Carl Sagan, ens hauríem d’acontentar sabent que les persones som pols d’estrelles.

 

Havia passat una etapa complicada. Les relacions amb els amics s’havien deteriorat, els familiars em miraven amb llàstima, i els coneguts amb qui xerrava al bar, fugien de la barra quan m’hi apropava. A poca gent li interessava res del que pogués dir, fer o proposar. Va ser necessària una “intervenció” de la família perquè decidís acabar amb l’adicció abans que ella ho fes amb mi.

Una setmana més tard, entrava a la primera i última reunió. La coordinadora m’invità a seure en una de les cadires de la rotllana. Després d’una breu introducció, anuncià el què tothom ja havia vist.

–Avui entra al grup un nou membre. Si et vols presentar…—digué mentre m’assenyalava.

Sabia que tots ells es trobaven en la mateixa situació. També sabia què volien i què esperaven que digués. Només calia pronunciar les paraules, com qui realitza un jurament legal.

–Hola, em dic Antoni…i sóc…—em moria de vergonya; tot i que els meus nous companys m’animaven, no podia pronunciar aquella paraula—i sóc…cristià.

Tothom aplaudí sonorament i elogià la meva valentia. Encara que eren rituals preestablerts, les mostres de suport em donarem la força que perseguien. Vaig continuar:

–Confesso que, abans d’ahir vaig tenir una recaiguda, i vaig tornar a l’església per resar uns Ave Maria.

Aplaudiments.

–Confesso que vaig demanar al Senyor que tingués cura de tots nosaltres i no permetés que caiguéssim en la temptació.

Més aplaudiments.

–Confesso que m’he abstingut de tenir sexe durant vuit anys perquè encara no he trobat la dona adequada.

Silenci. Cares d’estupefacció arreu. L’atmosfera de creixent satisfacció es dilueix en un segon. Em miren com si fos un extraterrestre. Esperen que prossegueixi, que matisi l’estupidesa que acabo de llençar al vent. Veient que no ho faig, la coordinadora pren el timó…

–Vols dir que…?

–Que què?

–Que no…vuit anys…

M’estan vigilant. La meva intervenció no sortia en les normes que regeixen la seves reunions. Estant expectants. Volen que em retracti o que els implori perdó? No en tinc ni idea

–Confesso… Durant vuit anys, res.

La ràbia s’apodera de la rotllana. Em mirem molt enfadats. S’agafen fortament a les cadires. Estan apallissant-me en la seva imaginació, estan inflant-me els morros, trencant-me el nas, i colpejant el meu estómac. Quan una bèstia es desferma, la resta la segueixen sense dubtar-ho

–Vostè és un pervertit!!!—m’increpa la primera veu

–Jo…jo no volia…jo només vull curar-me.

–Marxi d’aquí, fastigós!!!—continua la segona.

–Penitència!!! Amb una prostituta!!! Penitència!—afegeix finalment la coordinadora.

M’aixeco de la cadira lentament, esperant estúpidament que reconsiderin la seva posició, i enfilo el camí cap a la porta. Abans d’arribar-hi, encara sento una última veu que m’adverteix:

“No el volem tornar a veure mai més a les reunions de Cristians Anònims. Emporti’s les seves oracions a una altra banda, i no torni fins que no hagi fet un bon clau”

Marxo de la reunió profundament desolat. Els hi he ofert una mà, i l’han refusada. Volia acabar amb la repressió que la el cristianisme m’imposa, però sóc massa pervertit per ser curat.

 

Guillem Carreras. Octubre ‘11

Anuncis