Pujava cap a la feina, en un ascensor d’aquests tan llargs i amples que a vegades trobes a Barcelona, quan un telefonista em va preguntar: “Fa gaire que portes l’escuradents?” La pregunta em va semblar força ridícula, talment l’escuradanets–per increïble que sembli havia utilitzat la paraula normativa enlloc del genuí palillo–fos un objecte de moda. I, de fet, va confessar. “Ara es porta molt”, va dir-me sense adonar-se de la meva incredulitat. “Molts iaios de Santa Coloma són d’allò més fashion sense proposar-s’ho ni saber-ho”, vaig pensar. Llegir aquest article de Josep Pla, que va tractar profundament sobre la mentalitat pagesa, ha canviat alguns dels esquemes que tenia, respecte aquest tema, com a segurs. Són els pagesos el grup social més modern què existeix? Llegiu vosaltres mateixos i feu-vos-en una idea.

 

sembrat

Sovint se sent dir, es proclama en els discursos rodons i solemnes, es llegeix en les publicacions serioses i avorrides, que els pagesos són la tradició, que encarnen l’esperit del passat, que passen per la Història a cavall d’un carro que lentament travessa els segles. Se sent dir això o alguna cosa semblant i se li dóna sempre el mateix sentit, idèntica, tòpica significació. Sospito que tota aquesta segregació, malgrat ésser tan utilitzada i repetida, és pura gratuïtat, flatus vocis incoherent, mer galimaties. Se’m fa difícil de comprendre que els pagesos són la tradició, perquè l’experiència em porta a creure, em demostra a cada moment, que són els espècimens humans menys tradicionalistes que existeixen.

És possible, és clar, que un pagès es torni tradicionalista. En aquest cas, per exemple: quan s’enriqueix i a través de la literatura descobreix el camp. Als pagesos pobres—que són la immensa majoria—, la tradició tant se’ls en dóna. La cosa ve de molt antic. Paul—Louis Courrier, que és l’escriptor francès de més fibra paysanne, fou un violent, un sarcàstic antitradicionalista.

El tradicionalisme dels pagesos és una imatge que hem heretat de la romanitat—imatge que ha persistit. Els oradors ens diuen que el Senat romà fou un organisme tradicionalista. Certament. El Senat Romà estigué compost per grans propietaris, per terratinents, per pagesos rics, cultivats, llegits. És natural que fossin tradicionalistes. La tradició és una creació de la cultura, de la memòria històrica, de la poesia. En definitiva, és una elaboració dels homes de lletres. Però al costat d’aquesta classe de pagesos fins, hi ha la massa, dilatada, dels altres pagesos.

He nascut, i des de fa anys hi passo la vida, en una de les comarques més antigues, més anquilosades, més velles de la Catalunya Vella. Tot en aquest país cau de pura vellesa i la terra està fatigada, arrasada, de donar tantes collites: tot hi és corcat, arnat i consumit. Les pedres tenen el daurat del sol dels segles. Les escasses reminiscències arquitectòniques que encara queden dretes tenen una aguda i elegant bellesa. Quan un pagès del país diu, parlant d’un poble,  d’una casa, d’una església, d’un moble: “Això és molt vell…”. vol indefectiblement, significar: “Això és horrible, espantós, desagradable, inútil, inservible”.

Col·loqueu un pagès, en canvi, d’una qualsevol bestiesa, mentre sigui lluent, nova, ben pintada i no tingui res a veure amb el país, i es quedarà bocabadat, fascinat, com una criatura davant una joguina.

En els curs dels meus viatges a peu, travesso de vegades aquests pobles, que, segons diuen, representen l’esperit dels segles. No m’agrada de passar-hi, per evitar que em caigui una vegada més la cara de vergonya.

Gairebé tot, en aquests pobles, està en ruïnes. Tot el que en aquests pobles té un valor a part de la rutina ha sofert, sofreix encara, els efectes d’un saqueig sistemàtic. Alguns d’aquests pobles, els conec de fa molts anys. He passat hores i hores de la meva vida badant pels carrers bruts i ombrívols. He pogut viure l’última etapa del procés de saqueig. Si ara hi entro i transito pels seus carrers puc comprovar les brutalitats comeses en el curs dels darrers mesos.

–Senyora—dic a una senyora que trobo en passar—, en aquesta casa, en aquell lloc precís de la façana d’aquesta casa (i li assenyalo el lloc amb el dit) l’any passat hi havia una petita i esvelta finestra gòtica. Ara ja no hi és.

–Sí, senyor. Ara ja no hi és—diu la pagesa.

–No podria dir-me què se n’ha fet, de la finestra?

–Ai, Déu meu!—diu amb una sorpresa fingida.

–¿No podria dir-me, si no es molèstia, què se n’ha fet, de la finestra?

–I bé… És ben aviat explicat. El meu gendre la va vendre per trenta o quaranta duros a uns senyors que vingueren en un automòbil, estiuejants, comprèn?

Caminem, carrer amunt, una estona. En un moment determinat descobreixo una altra depredació. Amb la mà li assenyalo l’angle d’una paret.

–Allí, en aquella capelleta, hi havia, fa poc temps, una petita imatge, en fusta, de la Verge. Estava una mica arrasada per les pluges, ho recorda? Però era una imatge molt fina, que embellia aquest assolellat racó del poble. Probablement ho recordarà…

–Sí, senyor, sí. Era la Verge del Roser.

–Ja no hi és. La capella, a més, l’han tapada amb obra; però, com que ho han fet de qualsevol manera, el marc de la capella es veu perfectament. Ho veu?

–Sí, senyor, sí, que ho veig…

–També se l’emportaren, és clar…

–Sí, senyor. També se l’emportaren. Però el meu gendre no hi tingué ni art ni part. El que vengué el meu gendre fou la finestra.

Etcètera.

camp

En els últims decennis, els pagesos han venut tones i tones de vestigis de la tradició. La tradició, se l’han emportada a tamborells, a carros, a camions. Ho han fet amb una naturalitat perfecta, convençuts que tot el que és vell és horrible, i tot és el que és modern, magnífic.

Els qui sostenen que els pagesos representen i encarnen la tradició haurien de donar una explicació d’aquests fets. Jo crec que els pagesos—sobretot els pagesos pobres—representen exactament el contrari. Són permanentment modernistes—modernistes de l’últim moment. La venda sistemàtica dels testimonis de la tradició ho confirma. Com més absurdes, incòmodes, grotesques, són les formes de les coses—mentre siguin noves—més agraden als pagesos.

Quan el saqueig entrà en la plena eficiència i les coses es pagaven una mica, els pagesos quedaven astorats. Deien:

–Mireu que pagar quatre duros per aquestes bestieses! On anirem a parar? Quins ximples!

Aquesta iconoclàstia dels pagesos no hauria arribat, potser, als extrems de la follia que hem presenciat i presenciem, si no hagués estat promoguda, mantinguda i pagada per les vel·leïtats—que algú confon amb el gust—, per la vanitat més pedantesca i gratuïta de la burgesia.

El cert és que arribarà un moment que, en aquests pobles, no hi quedarà ni el més petit i insignificant testimoni d’una tradició de deu segles. Si al treball destructor del pas del temps s’hi afegeix l’arrasament de les revolucions cròniques i el saqueig realitzar per la vanitat dels rics, no quedarà en aquest país ni una sola vella pedra en peu.

Des que tinc un ploma a la mà he denunciat aquest fet una infinitat de vegades, he escrit innombrables articles sobre la depredació, he qualificat aquests fets amb els adjectius més forts del diccionari. Però ni jo ni les persones que s’han ocupat d’aquesta vergonya no n’hem tret res. Res absolutament.

No es pot comptar el nombre de portes i finestres especialment gòtiques, d’arcs i sepulcres, de pedres de tota mena, que han estat arrencats de Pals i de Cruïlles, de Peratellada i de Foixà i d’una infinitat d’altres pobles que la vergonya cívica i pàtria m’impedeix de citar. No parlo més que de la comarca on visc. Podria dir el mateix de les comarques veïnes.

Paral·lelament, hem presenciat la construcció d’una quantitat important de baluernes recents, generalment horribles, portades a cap per arquitectes ineptes, que contenen, enganxades com un pegat en un banc, les pedres depredades de la rodalia. Si senyors. Anaren en aquests pobles amb un magall, arrencaren les pedres del seu lloc, se les emportaren i les incrustaren en els seus xalets suïssos, en les seves grotesques torres de catàleg il·lustrat, en les seves residències presumptuoses, pretensioses i fatxendes. És tan cert el que dic, que anys enrere vaig poder seguir totes les incidències dels preus d’aquest mercat, vaig poder seguir l’oscil·lació crematística de les finestres gòtiques i de totes les pedres. Començaren valent una quantitat insignificant—sempre que es prometés al pagès venedor la substitució de la finestra de pedra per un rectangle de rajols, amb muntant d’una fusta qualsevol, per lligar-hi una finestra que tanqués més o menys. Ara els preus han pujat una mica, per raó del fet que les pedres, havent-se’n tretes tantes, escassegen una mica, i per raó, també, és clar, de les circumstàncies presents. Això darrer és una manera com una altra de parlar. Atès el preu de la moneda, les pedres són més barates avui que cinquanta anys enrere.

Contemplar l’espectacle de veure arrencar una porta, una finestra, un arc d’una casa antiga, per ésser enganxat a un qualsevol edifici estival, és una cosa única en el món, un fenomen que no crec que tingui precedents en cap país civilitzat. És literalment inconcebible que puguin existir persones tan insuportablement i diabòlicament pedantesques capaces de posar en les cases que avui es fan construir les venerables pedres de les cases antigues i que tinguin la barra suficient d’ensenyar-les als seus amics sense que els caigui la cara de vergonya. En el terreny de les estupideses més o menys capricioses, la gent rica ha batut molts rècords, però la de posar-les les pedres del XII i del XIII i del XIV en els seus xalets d’avui ultrapassa, al meu entendre, ja no la singularitat i l’esnobisme, sinó la discreció elemental mínima.

Algunes persones creuran, potser, que aquestes enormitats han estat realitzades per nous rics de tipus vulgar, milionaris de farsa i sainet, gente bien acabada d’arribar. Aquesta suposició, però, no és pas ben bé certa. És innegable que en el grup a què em refereixo hi ha més d’un personatge d’aquesta categoria. Però s’hi troben, en certa manera, per esperit d’imitació, per mimetisme. Els qui han fet més mal, els qui s’han distingit més en aquesta feina inqua, són persones—suposadament, almenys—de gran cultura, de bona casa, de tradició i d’arrel en el país. Així són considerades no solament pels seus amics, sinó, en general, per la gent. Moltes d’aquestes persones són avantatjosament conegudes en diverses places, els seus noms de família gaudeixen d’un crèdit amplíssim en diversos sectors: són tingudes per gent d’elevada categoria social i cívica.

Però no és pas això sol.

pagesia i modernitat

Si aquestes devastacions haguessin estat portades a cap per elements masculins i femenins pertanyents a l’altra societat del país, el fet seria greu, però en definitiva relativament greu. Tothom sap que la riquesa, tan útil i necessària d’un cantó, de l’altre produeix explosions de mal gust, d’embrutiment, de singularitat i de niciesa que fan esborronar la pell. La gravetat comença, doncs, quan hom constata que aquests arrasaments han estats portats a cap amb l’anuència, l’aquiescència i l’aprovació dels seus respectius arquitectes, d’arquitectes autèntics, amb estudis, amb títol, inscrits en un Col·legi, persones que es crisparien si algú es permetés dubtar de la seva sensibilitat i el seu bon gust. Aquesta és la part incomprensible, absolutament inexplicable, de la qüestió. No cal dir que aquests senyors són també honorablement coneguts, tot i que, d’alguns, es conservi només el record, perquè ja moriren.

Quina és la causa d’aquestes monstruositats? Fa més de trenta anys que em faig la mateixa pregunta i si alguna vegada em semblà que podria ésser contestada vaig abstenir-me de fer-ho, en públic, per respecte al país. Les bugades no s’han de fer al carrer, sinó a dins. N’hi ha prou, crec jo (i massa, potser), constatant que aquestes barbaritats no han estat perpetrades per cap pelacanyes, ni per cap insensat professional—malgrat la insensatesa consubstancial que es necessita per a fer-ho. Constatació que ha d’anar seguida d’una altra: això és, que la realització s’ha portat a cap a base, generalment, del paral·lelisme de  dos interessos: el del client i el de l’arquitecte responsable, treballant conjuntament sobre el gust per la iconoclàstia que, davant de tot el que és tradició, senten els pagesos.

–Però aquestes coses—m’han dit algunes persones—deuen tenir una o altra solució…

Divertida, inefable il·lusió! Les mateixes persones que encara creuen que els pagesos representen i encarnen la tradició són les que davant de qualsevol problema no tenen altra ocurrència que fer una apel·lació a l’Estat, a la província o al municipi. Es pensen que tot ho poden arreglar aquests organismes, que hi pot haver alguna solució per un organisme qualsevol al marge de la vida de la societat i de la gent. En l’època del provincianisme, quan es pretenia resoldre un afer d’aquesta naturalesa hom demanava a l’Estat que declarés monument nacional el que es tractava de salvar. Així, en aquesta península, hi ha una innombrable quantitat de monuments nacionals. N’hi ha una quantitat immensa, i després hi ha els monuments que es troben en curs d’expedient i que ho seran algun dia. Però quin resultat se n’ha tret? Quan es declara monument nacional una qualsevol construcció és que està a les acaballes, és el que es saqueig es troba en la seva fase definitiva. Donant un decret o promulgant una llei que hagués dit: “Es declara monument nacional al país enter” s’hauria arribat al mateix resultat, amb l’avantatge que ens hauríem estalviat molts viatges inútils i molts papers reintegrats plens de nicieses.

Hem de desenganyar-nos: si la conservació de les coses antigues, dels vestigis de la tradició, no arrenca d’un moviment d’una víscera noble, ¿qui els podrà conservar, per més lleis i reglaments proposats a la seva conservació i al seu manteniment?

Jo comprenc molt bé que un home ric, de tarannà i de gustos burgesos, vulgui tenir en la seva casa d’estiueig arcs romànics i finestres gòtiques i portes barroques que se les faci construir de ciment armat o de qualsevol altra matèria. És absurd, naturalment: però hi ha una cosa més absurda que l’absurditat, que consisteix a arrencar, amb uns magalls i unes escarpes, la finestra o l’arc d’un edifici d’època i incrustar aquestes coses en baluernes que tenen, amb l’edifici anterior, la mateix semblança que pot tenir un ou amb una castanya. És a dir: s’ha de partir del fet que semblants bestieses no poden evitar-se ni amb lleis ni amb reglaments. Si aquests impressionant saqueig hagués estat portat a cap per primaris, rústics i minus habens, hauríem d’acceptar el fet i posar-lo a càrrec de la ignorància i la grolleria. Però el cas és que el saqueig ha estat portat cap a persones de cultura i de semicultura, per persones que saben el que és un edifici gòtic i que no solament—per posar un exemple—han llegit la Història, sinó que coneixen personalment Poblet i Santes Creus. Aquestes distingides persones han arribat a transportar als seus pisos de Barcelona—a l’època del modernisme, sobretot—autèntiques xemeneies gòtiques. Al voltant d’aquestes peces han creat salons, però seguint la perversió del gust que implica un tal fet, seguint la tendència a la ficció que necessàriament ha de produir, no solen pas fer foc en aquestes xemeneies: hi posen uns troncs de ciment imitació tronc de pi o d’olivera, una bombeta de color roig a sota i fan tertúlia davant del teatret. Això, tots ho hem vist. Quan en un país hi ha persones construïdes d’una manera tan fictícia i pedantesca, ¿quina classe de lleis, quina classe de reglaments poden aturar o corregir la tendència social del moment? No em facin riure amb aquestes solucions! L’únic que cal és conservar en un racó qualsevol de la nostra memòria els noms d’aquestes persones i donar-los la consideració que mereixen; la consideració de cretins eminents, per més arquitectes que tinguin a la seva disposició, per més col·leccionisme que cultivin, per més finesa que projectin.

Ho dic una vegada més: deixem en pau, d’una vegada, les velles pedres, els vestigis de la tradició, en nom de la vergonya pública. No col·laborem més en la destrucció del temps, en les subversions socials i polítiques, en la iconoclàstia pagesa. Ja n’hi ha prou amb la que realitzen les forces primigènies, espontànies i innates del país.

Josep Pla. 

Anuncis