La mort del Josep Maria Subirachs, autor de la façana nova de la Sagrada Família,  ha portat a la meva memòria el record d’un escrit que vaig fer quan portava poc temps vivint a Barcelona.

 

gòtic

Dutxar-me molta estona en l’absoluta foscor. Pensar en les meves coses mentre sento caure sobre meu milers de gotes malgastades. Sentir una sensació mística de pau i tranquil·litat. Com si em netegés de la brutícia que el món em llença.

Sortir de la dutxa, agafar els auriculars que tinc preparats, i escoltar bona música una estona. Assentat a la tassa del vàter, començar a gesticular com un boig; “sóc un director sense orquestra ni partitura”.

Rebutjar una bona idea havent recordat la sentència d’un amic: “només hi ha una cosa més ridícula que una persona despullada masturbant-se al vàter; una persona despullada masturbant-se al vàter amb els mitjons posats”.

Obrir el petit fluorescent del lavabo, i adonar-me del nom que havia escrit al vidre entelat. Llavors riure sol, com un complet estúpid.

Rentar-me les dents mentre faig ganyotes de malvat. Després comprovar com encara no puc mirar-me gaire estona al mirall sense sentir-me ridícul.

Posar-me el pijama, i deixar-me els cabells força estona sense assecar. Estirar-me una estona al llit, i quedar-me absort mirant el rostre. Si estic d’humor, repassar per enèsima algun paràgraf  esplèndid del llibre que més m’agrada.

Fer-me un vas de llet. Tirar primer el Colacau, després una mica de llet, barrejar, i tornar-hi a tirar llet. Comprovar més tard que sempre em serà impossible beure-me’l sense embrutar-me els morros.

Dormir. Despertar-me. Notar que l’alè em fa pudor de cervesa. Anar a beure dos oceans d’aigua. Dormir. Dormir. Tenir un somni. Dormir. Despertar-me. Posar el despertador una miqueta més tard. Dormir. Despertar-me. Regirar-me als llençols. Aixecar-me. Enrecordar-me  què he somiat. Començar a preguntar-me què he somiat. Obsessionar-me  per saber què he somiat ben bé.

Sortir de casa, adonar-me que plou. Enrecordar-me que porto un any i mig a Barcelona i no hi tinc cap paraigües. Estar content per això. Caminar més lent sota la pluja fina, fins a la parada de bus. Taral·lejar una cançó.

Arribar a la parada de bus, tornar a infiltrar-me en la selva urbana que és Barcelona. Deprimir-me en veure tanta gent atrafegada. Deprimir-me encara més en reconèixer la fredor d’unes persones que cada matí esperem el mateix bus.

Pujar al bus, que em caigui una noia morena sobre i ens posem a riure. Avançar una mica més pel bus, mirar els títols dels llibres que llegeixen les dones. Adonar-me que no sóc un dels estúpids robots que, amb cara llanguida, transiten per la vida com si cada segon fos una súplica i cada carrer un cementiri.

Mentre faig temps, tornar a mirar el missatge que ella em va escriure la setmana passada. Com fa una setmana, deixar escampar un somriure d’estúpid enamorat d’orella a orella. Aixecar la vista i veure, content, com un jove que perseguia el bus l’ha perdut.

Arribar a classe. Si no ha començat, saludar als amics. Desitjar-los-hi molt bon dia. Ensalivar-me la boca quan em diuen que hi tinc pasta de dents. Fer un comentari enginyós quan insinuen que potser no és pasta de dents.

Adormir-me amb el so monòton del catedràtic de torn. Sentir unes sobtades ganes de cridar ben fort. Reprimir-me, alleugerir-me, i divagar… Divagar força estona sobre un munt de coses ben poc normals. Voler atendre a la classe, però no aconseguir-ho.

Començar a buscar semblances entre les persones amb qui no em parlo i diferents animals. “Aquesta sembla un peix, aquest un orangutan; per el bé de tots, aquest hauria de poder ser un camaleó i camuflar-se…”  Preguntar-me perquè sóc tan estúpid.

Sortir de la universitat. Gairebé ser atropellat per el cotxe d’un learning. Tenir la temptació de fer la traveta a un d’aquests pixapins musculettis que fan “running” per la Diagonal. Xiuxiuejar la millor cançó de Mishima mentre maleeixo ser tan tímid.

Molts barcelonins pensen que banyar-se al seu mar fètid i corre per la Diagonal són uns grans plaers que els hi ha proporcionat la vida

Molts barcelonins pensen que banyar-se al seu mar fètid i corre per la Diagonal són uns grans plaers que els hi ha proporcionat la vida

Tornar a pujar al metro. Desitjar que caigui un llamp al iaio que gira la pàgina del diari just quan t’interesses per la notícia. Desistir de saber què provoca l’augment de sexe en la població adolescent. Treure un recull de relats de Suskind que estic llegint. Aturar-me en la lectura, i preguntar a una noia guapa, bastant baixa, molt ben vestida, què vol dir la paraula hottie. Agrair-li l’ajuda abans de sortir del tren per fer transbord.

Pujar de nou a un vagó. Abans d’agafar la trucada, deixar que soni la melodia d’Antònia Font que tinc com a to. Buscar la complicitat d’algú que reconeixi els primers compassos de “Batiscafó Katiuscas”. Veure que només una dona gran para l’orella, tot i que no sembli reconèixer la cançó. Mirar la pantalla del telèfon i posar-m’hi. Dir: “Sí”, “Sí”, “No ho sé”, “No”, “Sí”, “No”, “Potser demà”, “Sí”. Acabat l’interrogatori, acomiadar ma mare.

Arribar a casa. Si tinc gana, preparar menjar. Potser una amanida molt estrafolària. Posar-hi de tot: pomes, pastanagues, cebes, plàtan, pebrot, formatge, i també enciam. Mentrestant, escalfar una mica de caldo. Passar-m’ho bé una estona sentint la segona hora de “Minoria Absoluta”. Si no tinc gana, adorar la meva constitució, que em permet aguantar sense esmorzar, dinant una miqueta, i sortir de tapes com a sopar.

Intentar beure la sopa bé. O sigui, amb el cap ben inclinat, i sense xarrupar ni un xic. Deduir que si Déu ens hagués volgut fer civilitzats, la nostra boca aniria d’orella a orella. Xarrupar, doncs, com si fos una bèstia. Quan he acabat, posar “Les quatre estacions de Vivaldi, o qualsevol disc del Bruce—anterior a The River, lògicament—. Relaxar-me rentant els plats mentre ballo animat. Estar a punt de tirar un got a terra. Imaginar-me que els veïns encara no em senten, i apujar una mica més el volum. “La música, com més forta, millor”.

Sortir. Acomiadar-me de l’amargat del porter. Compadir la seva miserable vida rere el taulell, mirant la televisió vuit hores diàries.. Si he quedat amb algú, anar a prendre unes birres pel centre. Si passa això, aquest escrit es torna imprevisible i no pot continuar-se.

Si no és així, passar-me a deixar uns llibres per la biblioteca de Sagrada Família. Abandonar amb tristesa les obres de teatre de Wilde. (Em tallaria un braç per poder-hi conversar un parell de vegades). Mirar l’obra del parent Gaudí. Desitjar que enderroquin un edifici tan mal concebut. Insultar interiorment els actuals arquitectes. “Com es podien fer dues cares tan increïblement diferents?” Tot i així, estar a punt de preguntar als vianants com poden passar a la seva vora sense alçar el vol. “Perquè es fixen en els semàfors i no en l’art?” “Perquè es fixen en allò que funciona i no en la bellesa?”

Quedar a Sarrià amb un amic, entrar al bar on serveixen les millors patates braves de la ciutat. Admirar-me que, malgrat els esforços de l’ajuntament, Barcelona continua sent una ciutat preciosa. Alimentar el cínic que porto ben endins i pensar que, tanmateix, ho seria molt més sense barcelonins.

Descobrir que als bars de Sarrià també hi ha birres, i que porto quatre Boll-Damms. Discutir animadament, gairebé passionalment, sobre qualsevol estupidesa. Tornar a casa amb els ferrocarrils, on ignoro la gent que demana almoina.

cerveses

Wa yeah!

A casa, abans de posar-me a la dutxa, veure que tinc un missatge al mòbil. Esperar que sigui d’ella. Decebre’m en veure que no ho és. Llegir: “Balles molt bé la sardana”. Recordar l’escena. Arrufar les celles, i finalment, intuir-la casi del tot. “Què collons va passar dimecres passat?”

Sorprendre’m que no em sorprengui. Tenir la sensació que visc en un bucle curiós. Potser no sé avançar. Començar a sospitar que m’he tornat a emborratxar. Almenys una mica. El cap no em balla, però tampoc em camina.

I cansat de pensar, despullar-me, tancar els llums, posar-me sota la dutxa, i saber que allí és un dels millors llocs on un home pot estar

 

Guillem Carreras. Desembre ‘08

Anuncis