viviu si em voleu creure, no espereu a demà; colliu ja des d'avui les roses de la vida

“Viviu, si em voleu creure, no espereu a demà; colliu ja des d’avui les roses de la vida” [Estàtua situada a Surgères, població d’Helena]

Els gran clàssics, parlin del que parlin, quasi sempre són terapèutics; possiblement, perquè la distància posa en un segon terme els conflictes i les violències, i fa ressaltar la gran categoria dels recursos que aquests escriptors utilitzen per explicar-se, tan poderosos i atractius, que resulten inevitablement benefactors per als ulls que llegeixen, encara que estiguin llegint atrocitats físiques o morals. A més a més, en el cas de Ronsard, ens trobem amb un poeta amable i subtil, que planta cara a la desgràcia amb elegància i, potser per això, no perd mai la tranquil·litat estilística. Sembla que la complicitat que demana al lector va més pel camí d’aquestes virtuts que pel del patetisme sentimental. Almenys, a mi m’ho va semblar quan vaig posar-me a traduir-lo, i li ho vaig agrair, perquè era el que em convenia.

Sóc dels que opinen que la part artesanal de la poesia, com la de qualsevol altre ofici, té poc a veure amb la llibertat. Ningú no espera que un cirurgià se senti lliure quan agafa el bisturí. En canvi, des de fa un parell de segles, hi ha hagut molts escriptors que han aspirat a sentir-se lliure amb la ploma a la mà. Devem a alguns dels que ho han aconseguit uns quants dels més inintel·ligibles productes que ha donat la ment humana. La famosa llibertat artística, tot i el mal que ha fet al món, sempre ha trobat individus disposats a comprendre-la, a aplaudir-la, i a explicar-la al públic.

Més val no parlar de les possibilitats d’interpretar aquests productes, del galimaties crític que la llibertat artística ha generat, mentre la bona gent s’anava persuadint que l’art i la poesia eren una cosa de bojos. I ho eren en gran part, efectivament, segons sostenien els seus propis autors. Tot això va culminar, com és ben sabut, els primers trenta anys del segle XX, que quedaran, em sembla, com l’època en què es va iniciar la producció de les coses més nefastes de la història de l’art i de la literatura. Una producció que, malauradament, continua activa ara, quasi un segle després.

Davant de certs quadres o certs poemes, em sembla que Ronsard seria un dels clàssics que quedarien més astorats, ell que va escriure: “Dient-te que inventis coses belles i grans, no em refereixo a aquelles invencions fantàstiques i melancòliques que es relacionen entre elles com els somnis entretallats d’un frenètic, o d’algun malalt extremament turmentat per la febre, a la imaginació del qual, com que està ferida, se li representen mil formes monstruoses sense ordre ni lligam; al contrari, les teves invencions (…) estaran ben ordenades i disposades (…), i sempre apareixeran de manera que puguin ser fàcilment concebudes i entès per qualsevol persona”.

Aquesta obligació cordial de fer-se entendre, de ser clar i ordenar, aquest estar convençut que és indispensable, per a la creació artística, una intel·ligència poderosa i disciplinada, han estat qualitats que bona part de l’estètica moderna ha considerat prescindibles, amb els resultats monstruosos que tots coneixem. Com que l’art modern, tan obsessionat pel plaer, s’ha dedicat no menys obsessivament a torturar el públic, quan necessitem que el plaer de la contemplació artística ens ajudi, l’hem de buscar en els clàssics. Jo el vaig trobar, fa uns quants mesos, a les obres de Ronsard.

Pere Rovira. Alipicat, 19-XI-2007. 

CARPE DIEM

CARPE DIEM!!!

Citar-nos tan sovint, tan sovint enfadar-nos

Decidir separar-nos, voler-nos ajuntar

Avui blasmar l’amor i alabar-lo demà

Defugir-nos per córrer de seguida a buscar-nos,

 

Mostrar-se per només fugir cap a amagar-se,

Lligar el nus i, a l’instant, voler-lo deslligar

Admetre una promesa per poder-la negar

Són senyals d’un amor que no sap acabar-se.

 

Un amor inconstant és el que més estira

Si, doncs, a la vegada, sentir pietat i ira,

Jurar per perjurar, donar i negar el favor

 

Esperar inútil, són grans proves d’amor

Nosaltres dos tenim tot l’amor de la terra,

Perquè sempre vivim fent les paus, fent la guerra.

 

 

Tant de fois s’appointer, tant de fois se fascher

Tant de fois rompre ensemble et puis se renouer,

Tantost blasmer Amour et tantost le louer,

Tant de fois se fuyr, tant de fois se chercher

 

Tant de fois se monstrere, tant de fois se cacher

Tantost se metre au joug, tantost le secouer,

Advouer sa promeses et la desadvouer,

Sont signes que l’Amour de pres nous vient toucher

 

L’inconstance amoureuse est marquer d’amitié

Si donc tout à la fois avoir haine et pitié

Jurer, se parjurer, sermens faicts et desfaicts,

 

Esperar sans espoir, confort sans reconfort,

Sont vrais signes d’amour, nous entr’aimons bien fort:

Car nous avons tousjours ou la guerre, ou la paix. 

Anuncis