abdelà scait

Temps era temps i els somnis de vegades es fan realitat si ho volem.

A la plana de Valls hi vivia ara ja fa molts anys, en un palau majestuós, un jove de nom Abdelà Scayt. Aquest jove àrab tenia al seu abast tots els capricis que li venien de gust sols demanant-los. Però amb tot, ell no era pas feliç i sempre se’l veia passejant tot sol dalt al seu cavall preferit. El seu vestit negre contrastava fortament amb la blancor del seu cavall al que havia de nom Perla.

Un dia el seu pare va dir-li: Abdelà, a Santa Coloma fan unes magnífiques fires, podries anar-hi… jo crec que en gaudiries molt i encara que sigui territori cristià no s’atreviran a fer-te res, doncs coneixen el meu poder, i em temen.

El jove, més que res per complaure al seu pare, sortí cap a Santa Coloma, acompanyat de la seva guàrdia personal. En arribar, quedà meravellat de la Vila. Tot era un batibull de gent que comprava i venia pels carrers, sedes de l’orient, joies d’Europa, galls, bous, cavalls i els gustosos torrons d’Agramunt, que venien sota els portals i a les cantonades dels carrers. De sobte, a l’entrar en una petita plaça, veié un espectacle que li feu molt mal al cor. S’estava fent una subhasta d’uns joves esclaus sarraïns que havien estat capturats en un combat que es produí prop del seu palau. Altres vegades ell també havia comprat esclaus cristians, i al veure els de la seva raça en les mateixes condicions li feu meditar molt sobre el mal que sense pensar-hi de ben segur havia provocat.

Els soldats de la seva escorta, que s’ho estaven passant molt bé tafanejant-ho tot, no se n’adonaren que el seu senyor marxava tot sol seguint els carrerons de la part vella de la Vila.

Un raig d’aigua clara el distragué dels seus pensaments. Aquelles fonts convidaven a beure i l’ombra d’aquells arbres a seure-hi una estona sota el seu esguard. Suposo que tots ja haureu endevinat que es trobava a les fonts de les Canelles.

S’hi estava tan bé en aquell lloc ple de pau i escoltant els ocells, que ni compte se n’adonava del temps que feia que estava sol. Una noia de cabells rossos i de figura esvelta s’atansava a la font per omplir el seu càntir. En veure l’ombra d’Abdelà sota els arbres s’espantà i el càntir rodolà per terra fins a fer-se en mil bocins. La noia quedà allí parada, tota d’una peça, era tanta la por que li feien els sarraïns que no podia ni moure’s.

Abdelà s’atançà a la noia dient-li: “No volia pas fer-te por, no has de patir pel teu càntir, doncs jo et compraré el més maco que hi hagi en tota la Vila…Com et dius?”—Magdalena.—Jo em dic Abdelà.

I així fou com es conegueren els protagonistes de la nostra història. El jove sarraí ja no es mogué més del costat de la Magdalena en tots els dies que duraren les fires. Es veien d’amagat perquè mai l’hagueren deixat a la Magdalena parlar amb aquell estranger.

El dia d’acomiadar-se una llàgrima d’aigua clara sortí d’aquells ulls blaus de la noia i l’Abdelà ho comprengué ràpidament. Pujà la noia dalt del seu blanc cavall i sortiren a tot galop de Santa Coloma. Quan arribaren a casa del noi el seu pare s’indignà moltíssim, no podia acceptar de cap de les maneres que el seu fill es casés amb una noia cristiana i el feu marxar de casa.

L’Abdelà li deia: buscarem un lloc on puguem viure en pas, ha d’haver-hi gent en aquest món que els hi passi el mateix que a nosaltres. Hem de trobar l’illa de la felicitat.

I fou així com van arribar a Tarragona, van buscar el vaixell màgic i marxaren cap a l’illa on tothom era feliç i on hi habitaven els homes savis. En arribar-hi, l’Abdelà explicà la seva història a un vell de llargs cabells i barba blanca. L’home li contestà així: “Passarà molt de temps abans que els homes de totes races puguin viure junts i amb pau, però vosaltres heu de gaudir del vostre amor, i fer-se grans amb bondat i saviesa, perquè sols així els altres us acceptaran i us respectaran. Aquesta illa n’hi diem de la felicitat  perquè aquí només hi vivim homes lliures i vosaltres ara també ho sou”.

Passaren molts anys i fot tant l’amor, la bondat i la saviesa que aconseguiren que fins i tot els seus cossos es feren grans, eren ben bé dos gegants.

Un bon dia, la Magdalena l’hi digué al seu marit: “Tinc enyor de Santa Coloma, però em fa por que no ens hi vulguin”. No has de patir pas, l’hi contestà l’Abdelà. Hi anirem un dia a la nit perquè ningú ens hi pugui veure. I heus aquí que aquell era festa de barri a la Plaça Major. En veure la gent com reia i ballava al carrer, el gegant digué a la geganta. “No semblen pas la mateixa gent, jo crec que podríem preguntar-los si ens volen, a la fi són tan petits que nosaltres els podríem guardar de mal. Mira, veus aquell nen petit d’allí, l’hi escriurem una carta i si ens volen, l’any que ve tornarem”: La carta va arribar al seu destí i aquell petit nen els digué: “Veniu de pressa, nosaltres sí que us volem, veniu a la festa i veurem com tots els nens de la Vila us volen”.

I fou així com el dia 18 de juliol del 1981 ens arribaren els gegants i tots estaven a la Plaça per dóna’ls-hi la benvinguda.

Diuen que aquella nit molts sentiren veus dient: “Abdelà, que faré, no tinc cap vestit per posar-me. Vols dir que amb el rosa i la capa morada quedarà bé?… no ho sé, no ho sé”. I també una veu d’home li contesa…. “Doncs jo em posaré el vestit negre que portava el dia que et vaig conèixer”…

I… Aquí hi ha un xup i allí un gat, i aquest conte s’ha acabat.

Marcel Panadès

Anuncis