Potser pensar això em converteix en un misàntrop, però així ho sento. En la mesura que les persones es fan grans, es tornen menys cruels que els nens petits, però més malparides. No marginen ni menyspreen tant directament a l’estrany, però malparlen amb més freqüència de les persones amb qui suposadament tenen bona relació. Malauradament, tots ho fem. Per això a vegades també és necessari explicar als amics quines coses bones tenen. Sense exagernar-ne estúpidament les virtuts, però tampoc amagant-les. Aquest escrit està dedicat als meus amics. Tot i que està redactat el 2008, és extensible a tots els bojos entranyables que, tots a la vostra manera, em feu passar grans estones.

Quotefancy-6044-3840x2160

Tornes a intentar-ho, però el mirall no enganya. La disfressa encara no et fa el pes. Falta alguna cosa, però n’ignores el què. T’hi fixes: pantalons vermells acampanats, faldilleta negra, túnica blanca i antifaç també negre. Segueix sense agradar-te, hauries de trobar algun retoc. Com a superheroi, sembla poc creïble. Finalment, ho soluciones pintant-te la cara (negre fins el nas, roja fins la barbeta) i tapant-te el cap amb un vel, com no, color de la nit. Ara sí tens el punt misteriós que necessitaves…

Aprovat l’examen del mirall, saltes content cap el tocadiscos. Vols celebrar-ho posant “Blinded by the lights”, gaudint sentint-te-la penetrar. Llavors embogeixes. Amb el volum prou fort perquè tota la sala t’inundi d’aquella suau melodia, comences a ballar descontrolat. Saps que només per a aquests moments la vida mereix ser viscuda. Quan et tornes boig, i el cos es descontrola, i t’ és impossible estar quiet, i els nervis es desboquen com feres indomables. Per sobre del sofà, embrutant la taula, gairebé relliscant per qualsevol banda, o fotent-te de lloros contra la paret.

Conscient de la felicitat que t’inunda, no et vols aturar. Tu mateix t’excites, tu mateix t’animes a seguir ballant, al ritme de la bogeria, vora el precipici de la divinitat. Esclau de l’èxtasi, posseït pels instints més primitius, et deixes endur ben despreocupat.  Certament, estàs sol a casa, no pas en un concert. Lliure del dubtós plaer de ser obsequiat per la suor d’una aixella nua, lluny del contacte molest i agressiu dels cossos espitats, sents que tot pren una nova dimensió.

Regat per l’autenticitat del Bruce, t’imbueixes de l’esperit més teatral. Si el pianista tecleja uns acords tristos, et llances a l’estora, i completament ajagut, t’arrastres, lentament, aixecant potser el braç en senyal de resistència, però caient inevitablement al pou de les misèries. Però llavors la música s’anima, i notes una mà invisible, que gairebé imperceptiblement, t’aixeca. El cuc ha tornat a assolir el miracle, i ja papallona, tornes a volar. No saps com, però ja tornes a botar com un condemnat.

Així passes, superat pel caprici de la música que els altaveus proposen, hores i hores. Fins que el cansament supera la fe enèrgica que et domina, obligant-te a seguir fent l’animal. Ja has decidit que, si no pares, aviat tindràs una parada cardíaca, una insuficiència pulmonar, o un atac nerviós. Decideixes trucar al 012:

–Perdoni, és el servei d’ Emergències? És molt urgent, vinguin a rescatar-me: sóc massa feliç.

Desacomplexat, deshinibit, sents que pots ser-ho tot. De fet, vas disfressat de superheroi. Tornes a comprovar que la força de l’autenticitat és insuperable, gens comprensible, i per això tan màgica. Sempre has sabut que la felicitat era a l’abast perquè la llibertat—sense la qual és possible—només és un estat anímic. Tanmateix, tot i que ho has comprovat mil vegades, t’encanta reafirmar-te. Allunyar els dubtes i els titubeigs, fruir sentint tota la força dins teu.

Estàs ballant els últims compassos de “Spirit in the night” quan et fots una santa òstia al peu. Xiscles, per un breu instant el dolor et sembla insofrible. Penses: “Seré idiota”. Creus que t’has fet mal de debò. No pots moure’t. Tornes a insultant-te, recriminant-te l’absurditat de tot plegat.

I quan ja has retrobat l’amarg plaer de la queixa, veus que pots aixecar-te. Coixeges, però saltes com si res hagués passat. Un somriure burleta, sarcàstic, s’escapa. La gràcia de ser l’únic actor—de no posseir guió, ni molt menys estúpids apuntadors o directors d’escena—és que també ets l’únic espectador.

Boig i psiquiatra, t’administres les dosis i també te les treus. Abans d’apagar el tocadiscos, beneeixes totes les persones autèntiques. O sigui, aquelles capaces de creure en sí mateixes. D’actuar sempre com creuen i senten. Són els teus herois.

Prou valentes per parlar quan tothom calla, prou espontànies per ballar entre estàtues, prou tímides per no ser grolleres, prou somiadores per estimar sense esperança, massa precioses per no encaramel•lar el món amb un gest amable i una mirada penetrant…

Guillem Carreras. Carnaval ’08.

 

Anuncis