A Santa Coloma, per allà als anys 60, hi havia una persona coneguda com el “Misterio”. Ningú en coneixia el seu nom perquè sempre que se li pregunta, responia precisament això: “Misterio”. Pensar amb ell m’ha donat una idea. Escriure un transcripció al bloc sense citar-ne l’autor. A veure si sabeu qui i quan va escriure aquest text força dur sobre alguns colomins de la seva època. 

martí mas gené

Qui s’amagava sota el pseudònim de Martí Mas Gener?

Amb tot i no ser molt gran, el meu poble hi tenim de tot, com als pobles grans. Fins coses dolentes hi tenim i no és pans que ens en alabem els que en voldríem la perfecció. No ens fa pas gota de gràcia que per nostres ulls hi passi tanta cosa buida. Bé prou que hem de suportar la pols, les mosques i fins les males olors, convençuts que és inútil protestar-ne ja que la majoria ho vol així i ho suportem pacientment, tot esperant l’hivern que ens traurà aquestes i en portarà d’altres deixant-nos el consol de la varietat, que és com una mena de moda bruta que mai canvia però vesteix de temporada.

Allí on no hi ha varietat ni modes ni temporada és al camp de l’estultícia, en aquella camp on hi campen tots els paràsits i demés insectes, microbis i molècules més o menys virulents. Allí no es varia, sempre és el mateix. I no cregueu que ningú en tingui l’exclusiva de la cria d’aquests animalons; es crien ben bé sols i per tot s’hi fiquen.

No sabeu com, roda una bola que com escarabats fematers, els paràsits fan que rodoli i es faci grossa, que fins molts cops fa mal allà on cau i com més mal fa, més riuen. Com passarien la vida, si no? Per ells això es esbarjo que aguditza llur espès cervell dur com roc de tant no pensar. I ningú ho diria que no pensen veient-los amb llur pose d’home suficient i els creureu capaços de conversar en arts, política, cultura, etc., i si un de bona fe cau en llurs mans el fan dubtar, com aquell metge alienista, de si els bojos són dins o són fora.

No us penseu, per això, que paràsits i tot també opinen. Ells com a tècnics en tota materia molts cops vos donen la solució abans de plantejar el problema. Quan algú estableix algun comerç o indústria, vos diuen s’arruinarà o es farà ric, que tant els fa dir una cosa com una altra no sabentt ni de que es tracta, però ells com a bons paràsits treuren els seus, diguem-ne, arguments, que sempre es conclouen en sabotejar als que no pasturen al camp de l’estultícia i no es resignen a fer de paràsit.

Ells es fiquen per totes les calaixeres del poble i saben lo que hi ha i fins saben els grans de blat que cull cada ú, si les sabates que portes les deus o són pagades, si fulano es casarà amb fulana, lo que diuen, lo que fan i fins lo que pensen. Ho saben tot i en tot entenen. De tots els projectes saben la realització i quan s’equivoquen, que és sempre, baden un pam de boca i fan ¡Ah!, que ni el saben fer tant ben fet com els seus tocaios els ases.

Per ells el Nacionalisme és una moda i el ser català que pensa, una passa i els motegen amb noms que fan riure i ni saben lo que volen dir.

Si un fuig de rutina, enlairant-se poc o molt del nivell llur, fan tots els esforços fer a fer-lo caure, que com que ells, cucs terrers, no tenen ales, voldrien a tothom sota el fang que ells pasturen per mirar-lo a llurs peus com reis de saviesa, que pobrets no en tenen d’altra que imitar, ben malament per cert, els seu mestre l’ase; que només fan “¡Ah!” i tirar cosses.

Si voleu saber la planeta consulteu-ho a ells que fins saben el pervindre, i si no vos aguanteu fort, la seva lògica vos farà caure d’esquena.

S’anuncia l’aparició d’aquest periòdic: —Va, ja riurem, tindrem bugadera oficial—. I com que no riuen, ni el troben bugadera ni l’entenen fan aquell “Ah” i furguen, furguen per trobar-hi tares que mirat amb llurs ulls i raonat amb la seva lògica ben segur deuen trobar-n’hi com en trobaria llur parent l’ase en un plat de canelons fet pel mateix cuiner.

Es constitueix la “Joventut Nacionalista”: —Això durarà quatre dies, no, res, pobres, innocents!— I passa un any, dos, tres, i cada fan aquell “¡Ah!” Ara construeixen un Casal—No pot ser—. Ja hi treballen—No l’acabaran—S’acaba—Qui sap de qui és—És dels nacionalistes—“¡Ah!”, altra vegada, que tant se valdria que comencessin així i no diguessin altra cosa que almenys estarien en caràcter.

De paràsits al meu poble n’hi ha una gran varietat: n’hi ha de xistosos, de filòsofs, d’esbojarrats, d’ensopits, hi ha pastors, n’hi ha són xais, que van a peu, que van a cavalls dels que hi van a peu; n’hi ha analfabets i d’altres que saben de lletra encara més analfabets, i com l’hàbit no fa el monjo cal tractar-los per conèixe’ls, que vos dic que com més en tracteu, més en coneixereu i més feina tindreu a fumigar-vos.

Així com per a la fil·loxera, el diabló, la llagosta i altres plagues s’han trobat fórmules d’extermini, perquè no es busca la d’acabar amb els paràsits del meu poble?

Si algú la sap que ho digui.

Martí Mas Gener

Anuncis