La famosa cita ens aconsella fer tres coses abans de morir: plantar un arbre, tenir un fill i escriure un llibre. Pensant-hi una mica, veig la connexió que tenen aquestes tres activitats: deixar constància de la teva vida més enllà de la mort. Tot i que Fèlix de Pomés (1893, Barcelona—1969, Barcelona) també va deixar descendència, va seguir un camí més divers i menys convencional per passar a la posteritat.

Quan algú em parla de la figura de Félix de Pomés, no sé per quins set sous m’imagino una partitura de Rachmanimov. Ja sé que sona raro…, però què hi farem! Les composicions del pianista rus es caracteritzen per una gran dificultat tècnica, doncs l’execució que realitza cada mà és gairebé independent de l’execució de l’altra. Així sospito jo que devia ser la vida d’en Félix de Pomés. Plena d’experiències molt variades i aficions que moltes persones considerarien antagòniques. Actor, futbolista, dandi, boxejador, advocat, periodista, caçador, dibuixant, pintor… Fèlix de Pomés va tocar moltes tecles, i moltes les va tocar bé.

felix de pomés, retratat per david santsalvador (1933)

Fèlix de Pomés retratat per David Santsalvador (1933)

L’ENCANT DE FÈLIX DE POMÉS.

Els testimonis de l’època apunten que Fèlix de Pomés era una persona molt seductora. El maig de 1915, De Pomés estiuejava a Sa Conca, una platja de Cadaqués. Sebastià Roig retrata el terrabastall que causava la seva figura i, sobretot, la seva actitud liberal.

 “Bohemio, excéntrico, Pomés arrastra tras de sí una estele de féminas cautivadas por su belleza apolínea, su encanto de espadachín, el abismo azul de sus ojos. Precursor en las costumbres, el actor gustaba de bañarse desnudo en una cala, baños seguidos con avidez por las mujeres de la colina que, encaramadas en las rocas que bordean la playa, observaban sus brazadas con la devoción de un club de fans.

Cuando no se bañaba, Pomés pintaba. Lo hacía de pie, desnudo, acompañado por un caballete. Impresionado por la majestuosidad mineral de Sa Conca, intentó capturarla en sus lienzos. Pero aquella orografía tan complicada de le resistía. Para disimularlo, plantaba templos griegos en medio del paisaje”.

Tiago Massana, un dels millors amics que tingué De Pomés en els inicis de la seva carrera esportiva, i responsable que fitxés amb l’Espanyol (1914), també es va fixar en els seus ulls blaus. Inclòs va versionar un pasodoble molt famós a l’època que hi feia referència. No passarà com una de les millors rimes de la història de la lírica, però ens ajuda a corroborar l’encant d’aquest personatge:

¡Ay Pomés! ¡Ay Pomés!

No seas desalmao

Tus ojos somniolentos

Me han torpedeao

 

Tampoc podem entendre els inicis de la seva carrera cinematogràfica sense tenir present la seva figura prominent. Oficialment, les dues primeres pel·lícules (mudes) en les quals participa Pomés són “La dama i el seu bufó”  i “Alta traïció (1928 i 1929, respectivament, ambdues rodades a Alemanya). Tanmateix, La Vanguardia del 20 de Febrer de 1936 apunta que…

“Hace veinte años, Fèlix se encontraba en Italia, donde conoció al viejo actor compatriota Joaquin Carrasco, cuando le ofrecieron la primera oportunidad para aparecer en la pantalla. Un productor de la Ciudad Eterna buscaba un tipo varonil que pudiera encarnar la figura del “Prometeo”, personaje al que se adaptaba por sus condiciones estéticas.

Si ens creiem aquesta referència, la seva carrera cinematogràfica va començar, a molt estirar, a principis dels anys 20. En qualsevol cas, no va abandonar la pràctica esportiva fins a principis dels anys 30. Membre de l’aristocràcia barcelonina, nebot del comte de Santa Maria de Pomés, Fèlix no havia de preocupar-se pel seu benestar econòmic. És cert que estava en llicenciat en Dret, i que havia estudiat Farmàcia i Medicina, però no necessitava treballar per a guanyar-se la vida. Així mateix, consta que com treballava com a periodista per El Día Gráfico (Barcelona) i al (Fígaro), si bé no he pogut trobar cap exemplar d’aquestes publicacions que em permeti assegurar-ho.

L’SPORTMEN.

Mentre estudiava Medicina, o almenys n’estava matriculat, jugava a amb el Futbol Club Universitari. Jugava com a porter o defensa, indistintament. Poc després s’uneix a 8 jugadors del Barça, que estaven revoltats amb Joan Gamper, i juntament amb altres joves de l’aristocràcia barcelonina, constitueixen el “Casual Sport Club” (1911). Entrenaven al Club de Tennis Barcelona fins a 1913, fins que el club desaparegué. Entre 1913 i 1914 jugà 22 partits amb el Barça, en una plantilla on hi figurava al famós golejador Paulino Alcantara. Gràcies a les gestions de l’esmentat Tiago Massana, abandona els blaugranes i comença a jugar amb l’Espanyol (1914). Amb l’equip blanc-i-blau, aquell mateix any, guanya el Campionat de Catalunya. Paral·lelament, entre 1912 i 1917, Fèlix de Pomés fou convocat sis vegades amb la selecció catalana. Així explicava la violència en el futbol durant aquella època:

“El camp on més aldarulls es produïen fruit d´una rivalitat duta a l´extrem, era el de l´España, fins el punt de que un dels seus jugadors acostumava a amagar-se una clau anglesa sota del jersei, dins d´una faixa, i que un dia va fer-la servir per repartís a tort i a dret…”

Un home tan polifacètic, lògicament, no podia practicar únicament un esport. Una foto de 1913 ens mostra el nostre personatge al ring del Club Pugilística. Durant aquests anys de formació acadèmica, més enllà del futbol, també practicava la natació i l’atletisme. Ara bé, no excel·lí en cap pràctica esportiva fins que abandonà completament el futbol per centrar-se en el floret i l’esgrima.

felix de pomés, boxejant

Es presenta als Jocs Olímpics de París (1924) i Amsterdam (1928) com a campió de Catalunya d’esgrima. Practicava al Casino Militar de Barcelona. Participava en les competicions de floret i espasa individual i per equips. En els jocs celebrats a la ciutat holandesa obtingué un diploma olímpic, doncs l’equip espanyol d’espasa es classificà en cinquena posició.

Qui sap si la seva afició per l’esgrima era excessiva. Durant els anys 20, per increïble que ens sembli avui, eren habituals a Barcelona els duels a mort. A Pomés li agradava assistir-hi i presenciar com els contrincants s’enfrontaven amb l’espasa. L’escriptor Fernando Díaz-Plaja explicava com una anècdota sobre el campió d’esgrima.

“Una vegada dos debutants en aquestes arts van acudir a demanar consell per tal de ser preparats en poques hores per batre´s en armes; a tots dos els va dir el mateix, que presentessin la punta del sabre i no aixequessin el braç per tal d´evitar un cop mortal. Malauradament, tots dos van seguir el mateix consell simultàniament i van morir atravessats l´un per l´altre…”

A jutjar per un article publicat a “La Revista gràfica y literaria de la actualidad espanyola y mundial”, que es titula “Félix de Pomés, de cazador de fieras a actor de cine” (1930, núm. 154), el protagonista d’aquest article no només gaudia presenciant el risc aliè, sinó participant-ne plenament.

 

LA SEVA CARRERA CINEMATOGRÀFICA (72 pel·lícules)

 El 1933, el retratista David Santsalvador fa un dibuix de Fèlix de Pomés. Ja devia ser, doncs, minímament famós. A principis dels anys 30 havia viatjat a França i Estats Units, on havia treballat en una producció de la Fox, i ja començava a tenir certa anomenada a Espanya. Durant la guerra civil espanyola participa en dues pel·lícules, “Aurora de Esperanza” (1937) i “Nuevos ideales” (1938), de caràcter inequívocament progressista. Especialment curiosa és la seva participació en “Aurora de Esperanza”, produïda per la CNT, en la qual encarnava un obrer que es queda a l’atur i col·labora en la Revolució. Que una persona de la seva condició representés aquest paper parla molt bé, especialment en aquell context bèl·lic, de la seva professionalitat.

Acabada la guerra, l’any 1941, dirigeix dues pel·lícules: “Pilar Guerra” i “La madre guapa”. Si bé la primera fou estrenada a Madrid el mateix de producció, “La madre guapa” no veuria la llum pública fins a 1952. Mentrestant, realitzaria un dels seus papers més destacats a “La torre los siete jorobados” (1944), dirigida per Edgar Nivelle, en la qual interpreta el fantasma del doctor Mantua. Aquesta obra fou molt admirada a Japó.

Durant aquests anys freqüentava força Madrid. Fernando Fernan Gómez el recordava com un home  “de la aristocracia catalana, hombre de gran apostura que había sido galán de cine en la época del cine mudo y primeros años del sonoro, en Hollywood, ‘partenaire’ de grandes estrellas, como Bebé Daniels, campeón de esgrima, buen pintor, extraordinario retratista de niños, que siempre bromeaba con lo mal que quedábamos los españoles cuando nos movíamos por el extranjero”.

El 1948 participa en “Don Juan de Serrallonga”, pel·lícula de “capa y espada” inspirada en els films d’Errol Flynn. Darrera de l’acció, aparentment innòcua, la pel·lícula amaga un tímid accent catalanista. Es comenta a Santa Coloma, malgrat que no s’ha pogut confirmar mai, que Félix de Pomés va ensenyar classes d’esgrima al mateix Flynn perquè aquest pogués lluir-se en els seus films.

El 1954 va participar a “Onces Pares de Botas”, dirigida per Fransisco Rovira Beleta, i interpretada per Mary Santpere i José Isbert, amb els millors futbolistes del moment: Di Stefano, Zarra, Samitier o Ramallets.

El 1957 actua en la pel·lícula “Orgullo y pasión”, interpretada per Cary Grant, Frank Sinatra i Sophia Loren. La pel·lícula està contextualitzada en la Guerra del Francès (1808-1814). Els protagonistes intenten evitar que un canó de gran calibre caigui en mans franceses.

orgullo y pasión

Res del què heu llegit en aquest article és mentida

Durant els anys 60, realitza papers cada cop menors. Morí a Barcelona el 18 de Juliol de 1969. Televisió Espanyola va emetre un reguitzell de pel·lícules en honor seu. La Vanguardia va publicar la seva necrològica.

Pocs mesos després, la humanitat va trepitjar a la lluna. Dos astronautes (Armstrong i Aldrin) tingueren el plaer de trepitjar la lluna, mentre un tercer (Collins) controlava la nau. Segur que si Pomés hagués trobat en Collins en un dels seus viatges a Hollywood, l’americà hauria rebut un cop del boxejador o un fort “touché” del campió d’esgrima. Lluitar pels somnis i no arriscar-se a viure’ls? Félix de Pomés no ho entenia.

Guillem Carreras. Març 2014. 

Anuncis