Tothom hi simpatitza. És un home alt, de cabells i barba fluvials, fins i tot amb lluïssors d’escuma; d’ulls clars, de cara una mica encesa, panxut, de passa indecisa, amb les mans creuades al seu darrera, com unes coses inservibles tirades a les golfes. Es corda un sol botó de la jaqueta, el del capdavall, i porta les butxaques absurdament plenes. Al davant de la jaqueta hi exhibeix sempre una mica de cendra—la veritat és que hauria de fumar amb pitet—; i com que li plau de seure sota els arbres, no és estrany de veure-li encastada alguna fullola. El dia que jo el vaig conèixer en portava una a la barba.

Té una bondat encantada en els ulls, i es mou amb una inexperiència elefantina que us predisposa tot seguit en favor seu. Vaig veure com un senyor posa tot seguit en favor seu. Vaig veure com un senyor prim, de celles espesses i de cara verda que ell havia trepitjat en una evolució mansament barroera, es girava cremat envers l’ofensor inconegut, però en mirar-lo no es va saber estar de somriure-li, desarmat.

El caracteritzen uns quants trucs adorables. L’un és el seu silenci amistós. Al primer cop d’ull compreneu que aquell home no qüestiona, no critica. Veu només el caire bo de les coses. Trobarà una noia pansida amb un capell trist, i la ressegueix amb una vaguetat admirativa, gairebé d’enlluernament. Quan dieu que ja comença de fer calor, mou el cap, com un deixeble, dues o tres vegades, amb un aire de no atrevir-se a pouar tot el contingut profund que hi ha possiblement en aquesta proposició. Quan dos amics o inconeguts tenen al davant seu una contesa, per pacífica que sigui, els seus ulls sofreixen, imploren un acord. Quan calleu, perplex o malhumorat, el seu silenci se’n fa tan càrrec, que aviat us en sentiu apaivagats com per una música.

Després, us dona sempre una impressió d’indefens. És òbviament inepte per a qualsevol iniciativa. En sa vida ha entès cap tràmit normal de les coses ni se li ha acudit la solució de cap dificultat. Tothom li pren de les mans els seus petits problemes, i el lliure de mals de cap. Per a entrar a la casa on ha trucat, necessita que la cambrera l’inviti marcadament a tirar endavant. Quan ja és fora l’han de cridar perquè s’ha deixat el paraigua. El porter del banc ja el coneix, perquè quan ell hi va, sempre s’atura una estona sense saber si per cobrar ha d’anar allà on diu “pagaments” o allà on diu “cobraments”. (Paga, qui?, cobra, qui?, ells o jo?, pensa ell). El porter l’encamina amb un petit gest afectuós. Tothom se sent feliç de fer la felicitat d’aquell home que, sense la gent, estaria perdut.

A més, arriba sempre tard. Un hom li endevina, quan entra, una certa ansietat. Els rellotges mai no van bé, per aquest home. Quan té una hora per a fer una cosa, i amb mitja n’hi ha prou, la primera mitja hora, de calculat desvagament, passa amb una gran calma, i en canvi, la segona mitja hora, les agulles del rellotge adquireixen una velocitat frenètica, amb una malignitat incorregible. Això d’arribar tard, li confereix una certa popularitat. Hom se’l disputa. El fan seure a l’únic lloc vacant, reservat per a algun regidor. Li porten més munt del primer plat que no menjaren els altres comensals. D’altres havien volgut “brillar” en la conversa i la seva aparició tardana fa oblidar els massa assidus, i la massa general el mira amb gratitud, refrescada per un humorisme dolç, ple de cordialitat envers ell.

No veig la manera que aquell home pugui anar pel món sense ésser feliç. Més o menys directament us obliga a fer-l’en. I és tan positiu que va néixer per a ésser-ne, que fins té un germà bessó que viu amb ell, i és de la seva mateixa alçada, i del seu mateix grup—però és home competent en afers, i d’una iniciativa! I així és que l’home feliç no necessita anar a casa el sastre. Hi va el seu germà i cada vegada es fa fer un parell de vestits, i se’ls emprova tots dos.

Josep Carner

Advertisements