Fa 70 anys que es va publicar “Les formes de la vida catalana”, i les reflexions de Josep Ferrater Mora són més vigents que mai. La seva lectura és molt recomanable per no caure en els paranys semàntics de molts polítics que voldrien confondre el seny amb la covardia. Com a petit pròleg, afegeixo unes reflexions de Josep Pous i Pagès sobre la mentalitat catalana.

Josep Pous i Pagès escriu un article a la Revista de Catalunya, el febrer de 1938, que es titula “Per què ens batem els catalans”. Entre reflexions sobre la turbulenta situació política que viu el país, Pous i Pagès no escatima contundents sentències sobre el caràcter dels catalans. Una de les més categòriques és la següent:

“[…] I això és també ésser català: aquest seny i aquesta mesura, i el desig de fer obra durable, i la repugnància pel desgavell i la previsió de tots els perills que comporta, i aquest sentit de la realitat que no fa paga de noms ni d’aparences, sinó de les obres reals i positives”.

 

Sis anys més tard, residint a Xile, Joan Ferrater Mora publica Les formes de la vida catalana (1944). Ferrater Mora considera que la filosofia té un caràcter universal, i que cap filòsof pot apreciar-se a sí mateix si exposa els seus plantejaments esbiaixat per la seva perspectiva nacional. Coherent amb aquesta idea, rebutja la necessitat de catalogar en què es caracteritza la “filosofia catalana”—una expressió intenta al·ludir.

Això no és cap obstacle, tanmateix, perquè s’aventuri a escriure Les formes de la vida catalana; mig filosòfica, mig antropològica, aquesta obra té un valor incalculable per entendre el nostre present. Els quatre trets característics que ens defineixen als catalans, segons Ferrater Mora, són la continuïtat, el seny, la mesura i la ironia. Aquest article no és l’espai més indicat per desglossar què entenia l’autor quan es referia a aquests quatre conceptes.  Només volem fer notar la semblança amb les reflexions de Pous i Pagès, qui també parla—segurament de forma menys premeditada—del “seny i la mesura catalanes”, i demostrar la gran vigència dels seus pensaments.

Tirant baix, ja fa un parell d’anys que els catalans hem començar un procés d’autodeterminació. Quantes vegades hem sentit,  que els catalans havíem de recobrar el seny i abandonar utòpiques quimeres? Quantes vegades el govern Rajoy s’ha apropiat del “sentit comú” per defensar les seves opcions ideològiques? Ferrater Mora escriu:

“Podria dir-se fins i tot que el seny i el sentit comú són actituds totalment contràries i que, per bé que no s’exclouen, de cap de les maneres no es complementen. El sentit comú al·ludeix a la possessió d’una tendència irreprimible al rebaixament i a la vulgarització, a l’eliminació de l’ideal, a la supressió de l’esperit. L’home amb sentit comú és aleshores l’home incapaç d’enlairar-se per damunt del que és habitual i rutinari (…) Mentre el judici formulat pel seny està ple d’experiències no sembla ésser sinó l’embolcall verbal d’aquestes experiències, el judici formulat pel sentit comú porta en el seu si les deixalles mortes d’una experiència que ni individualment ni col·lectivament no ha estat reviscuda. El sentit comú no és tan sols el sentit de tots, perquè no és els sentit de ningú, perquè ningú no l’ha pogut reviure ni renovar”.

Josep Ferrater i Mora

Des d’aquesta perspectiva, el seny no està gens renyit amb l’idealisme o la voluntat de transformar una injustícia social, com suggereixen els editorials de La Vanguardia. El famós seny català és resultat de les deduccions de l’experiència quotidiana. Si la llengua catalana està amenaçada a les escoles, per exemple, és necessari un Estat que la protegeixi. El sentit comú, contràriament, s’aixeca sobre premisses desconnectades de la realitat. Afirmar que els països petits no tenen cap importància en la política internacional, per exemple, pot ser cert o fals (segons el cas), però en qulasevol cas és epistemològicament absurd.

Ferrater Mora considera que els catalans som assenyat—entès com hem exposat ara—queda perfectament demostrat per el nostre sentit de la mesura. Els clàssics ja pensaven que la virtut és el punt entremig dels dos excessos. A diferència dels hispànics, “que renuncien a tot el que es pot renunciar per tal de salvar l’única cosa que estima digna d’ésser salvada: l’ànima”, el català “viu en la història i des la història”. Ens allunyem de l’immobilisme i els grans idealismes vacus amb la mateixa violència.

“L’home fàustic o l’home romàntic són aquells als quals poc importen la salvació o la moral; l’home purità és aquell a qui sols la salvació i la moral el preocupen. L’home assenyat és aquell que no renuncia ni a la salvació ni a l’experiència i que pretén sempre establir entre ambdues tendències oposades i enemigues una fecunda integració”.

 Benvinguda, deesa Janus, a Catalunya!

Guillem Carreras Albareda

Advertisements