M’agraden les persones que s’arrisquen, que s’entreguen, que tenen més por del fre que del gas. El següent fragment de “Camins de França” ens mostra la personalitat expansiva d’aquest gran escriptor anomenat Joan Puig i Ferreter.  Personalment, prefereixo mil cops més el seu estil arruixat que la narrativa concisa, freda, aparentment inalterable, d’un Josep Pla.  Jutgeu vosaltres mateixos.

joan puig i ferreter

Camins de França és fruit d’una encàrrec de Rovira Virgili a Puig i Ferreter.

 

–Sap què pot fer?—em deia sovint el mestre—Comprar-me el col·legi.  Jo no m’hi guanyo la vida i estic segur que vostè se la hi guanyarà. Els nois, i encara més les seves mares, estan per vostè, i no pas per mi. Que es pensa que no ho veig?

En efecte, les mares dels meus deixebles volien parlar amb mi i no pas amb el director quan venien al col·legi per algun afer relacionat amb l’ensenyament de llurs fills. I aquests s’acumulaven al meu entorn amorosament, cada dia més lleials, més addictes. Era que jo, sortosament, després de tanta accídia i negror, havia entrat en un període joiós.

Tot m’inspirava simpatia i cordialitat, i, sense jo esforçar-m’hi, sense pretendre-ho, creava també al meu entorn una atmosfera de cordialitat i de simpatia. No sabia per què, puix que els elements de la meva situació material eren els mateixos d’abans, començava d’esguardar la vida amb una certa confiança. Vivia en una altra disposició d’esperit. Una mena de miracle s’havia operat en mi.

Sortia de casa tot fresc, i, travessada la carretera de Mató, ja em treia el llibre de la butxaca i no cessava de llegir fins a haver entrat al col·legi. Els mateixos nois trucaven les portes dels companys, els més grans governaven la corrua per tal que tot anés bé, com si vetllessin perquè jo pogués llegir tranquil·lament. Jo anava al darrera com un pastor confiat. És clar que, de tant en tant, me’n feien alguna de crespa, però, en general, tot anava fi.

La gent d’aquells barris ja em coneixien, i jo, molta gent. Les mares em tenien per un savi, per una mena de capellanet laic. Les mares joves i les germanetes dels nois em feien ulls dolços, i jo me’n sentia tot esponjat. Altres noies de les botigues, veïnes del barri, modistetes, aprenentes amb les quals m’encreuava cada dia, em feien una il·lusió molt gran. Jo m’enamorava una mica de totes i no hauria sabut quina triar. Aixecava els ulls del llibre en veure-les venir, i elles corresponien als meus tendres esguards. A cada carrer, a cada tombant de cantonada ja sabies quines havia de trobar i com havia de mirar l’una i com havia de mirar l’altra.

Jo passava per aquells barris tot impregnat de les meves lectures. S’afinava el meu gust; jo mateix esdevenia per moments més espiritual. Vaig arribar a una mena de misticisme joiós en el meu culte de l’ideal i de la simpatia humana.

M’aturava a les botigues dels fusters, dels manyans, dels boters, dels tenders pares dels meus deixebles i els parlava amb amor, m’interessa per llurs treballs. Al carrer de l’Allada, que semblava tenir més claror que els altres, per tal com sempre estava emblanquinat de calç fins a l’alçària del primer pis, amb aquelles portes de fusta reixades i pintades de blau dels dipòsits de pesca; parlava amb els peixaters i m’entretenia a veure’ls escatar o ruixar els peixos o fer un collaret de pedres de glaç al volt de les paneres.

Així mateix al carrer de Cremat Gran i de Cremat Xic. Hi havia un peixater que tenia una dona al·lucinadora. Cada dia, en veure-la, em sentia torbat; cada dia em venia de nou el seu encís embriagador. Alta, harmoniosa i fortament musculada, caminava damunt els socs de fusta com damunt uns coturns que l’aixecaven quatre dits més i li donaven una majestat gronxolant. Per poc que es mogués, l’arrodoniment graciós de l’anca o del pit tenia insinuacions terribles per a mi. A tall de peixatera anava amb la faldilla curta, el braç nu i espitregada. Un casc tofut i negre li ornava gallardament la testa, que se li arrodonia en una mata pesant i sensual damunt el clatell. Era tota fortitud i gràcia ondulant.

Jo, en acostar-m’hi, sentia que em tremolaven les cames. Era més forta que jo. La seva presència em feia tornar vermell. No era pas que n’estigués enamorat. L’amor és una altra cosa. Allò era més torbador que l’amor. Era la sensualitat. Vora aquella dona, tot hauria naufragat en mi. La cara tenia una certa morenor, però quan els ulls penetraven més avall de la gorja robusta, descobrien blancors delicades, tendrors inquietants i turgents. Ella endevinava la meva torbació i s’hi complaïa. Era dolcíssima amb mi. Jo no sabia parlar-li sinó barbotejant. Ella se’n compadia amb manyagueries dels ulls.

M’emportava dos fills seus, un de menudet i un de més gran. S’apropava al menudet quan jo el tenia per la mà, se m’acostava als peus i, tot apariant els plecs de la bruseta, aixecava l’esguard fins a mi. Els llavis eren fins i lluents, els ulls fosforescents, d’un blau de mar; la seva gorja muntava l’onada que em submergia els esperits i m’ofegava. La veu, tota càlida, mentre es mig cloïen els ulls i guspirejaven a través de les parpelles, em deia:

–Ja se l’estima força, el meu fill?

flor del lliri

[…]

Per un quan temps, fora del trasbals que ella em produïa, la meva existència no podia ésser més lluminosa. La qualitat de les meves lectures i la devoció amb què m’hi lliurava n’eren el factor principal. Travessava aquells barris menestrals de peixaters, de fabricants de bots de vi, de xocolata a la pedra, d’oliaires i saboners, de basters, de guixaires i d’ordinaris, de blanquers, d’esparters i corders com qui travessa un món encantat les obagors i les sentors humides del qual més aviat eren un estimulant que no pas un destorb de les mes fantasies. Totes les cares em semblaven amigues: totes les cases, familiars. Jo, el camperol feréstec, m’anava vinculant a la ciutat, no pas amb el Passeig de Gràcia lluent, sinó amb la barriada formiguejadora, cridaire, plebea.

Tot el barri em semblava que feia olor de salol (reminiscències del dependent de la farmàcia). Els noms de certs carrers m’agradaven: Flor de Lliri, Barra de Ferro, Arc dels Jueus, Fonollar, Tantarantana, Jaume Giralt—qui devia ésser aquest Jaume Giralt?—. El Born vell i Santa Maria m’encisaven; el carrers de Mirallers em feia pensar en l’antigor i m’agradava de veure la mola de l’església al fons; la Plaça de Santa Caterina em feia respirar la muntanya i les pagesies; al carrer de Carders, al fons d’una botiga, veia dos homes acotats que semblava que rentessin al riu i feien xocolata; a les botigues hi havia capelletes: a les cantonades, Mares de Déu; al carrer de la Carassa, una cara de dona, de pedra, i jo sempre m’hi encantava.

Tot m’era amic i jo ho era de tot. En una finestra alta dels darreres de la caserna de Sant Agustí sempre guaitava un soldat. Àdhuc amb aquella cara anònima m’havia fet amic. Estava impregnat d’una joia dolça i humil. Com s’havia fet aquest miracle?

Joan Puig i Ferreter

Anuncis