Aquest cap de setmana retrem homenatge a dos grans amics i escriptors: Antoni Rovira i Virgili i Joan Puig i Ferrater. Espero que la universitat de Tarragona segueixi tenint el nom del director de “Revista Catalana”, i que el nom de Puig i Ferrater (autor de “Camins de França”) segueixi sonant amb força. Comencen amb la descripció que Rovira i Virgili fa de dos animals tant diferents com són les orenetes i els gripaus. S’agraeix que un intel·lectual de la seva alçada no tingués problemes en parlar sobre aspectes més mundans. 

orenetea

Les orenetes són, en la gran família dels ocells, la representació més pura de l’aristòcràcia. El caràcter cabdal de llur cos—sageta flexible—és l’elegància; una elegància sòbria i clàssica, feta de línies simples, esquemàtiques. El caràcter cabdal de llur esperit és la distinció, la discreta reserva, la noblesa. Doble elegància corporal i espiritual, que fa de les orenetes un model per als homes.

El vol de les orenetes és el més bell de tots els vols. A l’elegància de l’esperit i del cos s’ajunta l’elegància dels moviments. És un vol agilíssim, rapidíssim, ple de gràcia i d’imaginació. L’oreneta, volant, juga. I el seu joc alat és art. Puja i baixa, gira i tomba, dibuixa en l’espai corbes fines i complicats arabescos. El vol de l’oreneta és com una dansa. L’oreneta té el virtuosisme del vol.

Compareu el vol lleuger i fantàstic de l’oreneta, que no sent el pes del cos prim entre les ales llargues, amb el vol lent i feixuc de la majoria dels ocells grossos i amb el vol curt i inhàbil dels ocells més coneguts. Si, després d’haver seguit una estona el vol de les orenetes, guaiteu volar un corb i una puput, una perdiu o un pardal, direu: “Quina poca traça!”

Posant costat per costat una oreneta i un pardal, teniu les imatges de l’ocell noble i de l’ocell plebeu. El pardal, amb el cap gros i la panxeta, amb l’ull cínic i el posat desvergonyit, fa contrast amb l’oreneta de cap menut, ventre llis i púdics, una mica espantats. Al pardal li plau més picotejar que no pas volar; és més amic dels àpats abundosos als cirerers, als rostolls i a les figueres que no pas de l’esport de la volada. Mentre el pardal, petit epicuri, busca el plaer, l’oreneta, idealista, bat les ales amb la passió de l’art pur. L’art per l’art? Oh, no; quina frase buida i més falsa! No hi ha art per l’art. L’art pur és l’art per la bellesa. I si un art no crea sinó bellesa, ¿gosareu afirmar que la bellesa és poca cosa com a creació de l’art?

L’oreneta és un ocell de correcció exquisida, d’una conducta exemplar i d’una serietat intel·ligent. Ningú no pot imaginar-la com a protagonista d’una d’aquestes facècies que omplen la vida alegre dels pardals, o un d’aquests crims que omplen la vida sinistra dels esparvers. L’oreneta, que és elegant i culta, és també moral. Hi ha una ètica per a les orenetes del cel.

Sensibles als rigors del clima, les orenetes han establert el costum de l’estiueig de la hivernada. Assenyalen els temps, els de l’any i el del dia. Llurs xiscles saluden la nostra primavera; llur vol baix indica la tempesta. I és que l’oreneta posseeix, en alt grau, aquesta virtut subtil: la sensibilitat.

No hi ha humilitat ni orgull en les orenetes. Vestides de negre, d’un negre lluent, deuen sentir ensems l’horror pels parracs i pels vestits de coloraines que duen certes aus i certs ocells i ocellots. Les orenetes, en oposició als ocells amb crestes, collarets, cues llargues i vestits de colors virolats, donen un gran exemple a les dames. En els vius figurins ornitològics, ¿qui pot preferir la puput o la cacatua a l’oreneta senzilla?

Per què xisclen, tot volant, les orenetes? És d’alegria esbojarrada? És de sorpresa? És d’esglai? En llur xiscle hi ha, ens sembla, una protesta contra les lletjors d’arran de terra i un crit joiós d’incoercible llibertat. I en la protesta i en el crit, l’oreneta—tan elegant i tan discreta i fina—es torna estrident.

Antoni Rovira i Virgili (1929)

Advertisements