gripau

 

Escopinades del diable; això són els gripaus, segons un alt poeta nostre. El gripau és la viva imatge de la lletgesa repugnant. Aquesta bestiola deforme, tumefacta, llefiscosa, és
mirada amb repulsió invencible. El seu cos és monstruosament diabòlic.

Hi ha lletjors atenuades per la gràcia. Hi ha lletjors pintoresques i divertides. Hi ha lletjors doloroses que inspiren commiseració. La lletgesa del gripau no té atenuants: inspira una antipatia violenta que arriba fins a l’odi.

Per això els gripaus fan sovint una fi tràgica. Una gran part d’ells moren sota el roc que els esclafa. Són lapidats amb rebentament. I l’animal esclata com una bufeta.

Tal és el seu trist destí. El gripau ha nascut per a acabar esclafat. En certa manera, ja viu en un estat d’esclafament. Els instints agressius de l’home contra les bèsties que considera malignes es manifesten, implacables, en presència dels gripaus. En la pròpia figura porta el gripau el seu pecat d’origen. És horriblement lleig. És tan lleig i tan repulsiu que la seva visió provoca espontàniament en l’home i el vailet l’impuls de l’esclafada venjativa. Un infant que vegi el gripau per primera vegada, encara que no sàpiga que aquella bèstia porta un verí amagat, agafa instintivament un roc i un altre roc, i l’apedrega amb fúria. I és que en el gripau la lletgesa i la repugnància arriba a un tal grau d’estridència, que es fan provocatives i intolerables.

Poca cosa aconsegueixen els zoòlegs i els horticultors que s’esforcen per demostrar que l’animadversió als gripaus és injusta. Diuen que aquesta bestiola és normalment inofensiva, i que només en casos excepcionals d’imprudència pot esdevenir perillosa; adverteixen que els gripaus fan l’excel·lent feina de netejar els horts d’una multitud d’animalons perjudicials a les plantes. En altres latitud, entre altra gent, el gripau pot ésser respectat com un benefactor, a despit de la seva mortal lletgesa. En els països on domina l’estètica, on el sentiment artístic ha arribat a fondre’s en la sang del poble i es transmet per herència biològica dels pares a fills, el mèrit dels bons serveis del gripau no pot aconseguir que aquest sigui absolt del gran pecat d’ésser lleig.

Els noms mateixos amb què el poble designa aquesta bestiola prenen un so d’insult i de condemna; gripau, calàpet. En les síl·labes d’aquests mots durs vibra un sentiment d’horror. No hi ha caritat ni pietat per als gripaus. Les prèdiques de qui els vol defensar xoquen amb ancestrals prejudicis. Bèstia de caus humits, bèstia que fuig de la llum, exterioritza tot el dolor de la seva tragèdia en el toc de flauta dins la foscor.

Quina deu ésser l’explicació metafísica de la lletgesa? Per què hi ha coses tan lletges en el món natural? Com s’explica que hagin sortit d’un mateix principi el bé i el mal, les coses belles i les coses lletges? Quina comunitat pot haver-hi entre un ocell esvelt i el pobre gripau pustulós?

La natura també fa caricatures. El gripau és la caricatura de la granota. Un caricatura que fa por. La granota no és cap model estètic; però és fina de línies, sentida de pell, graciosa i facciosa. El gripau, boterut, feixuc, lent, inflat, aplega totes les tares de la deformitat i la inharmonia.

El millor que té el gripau és el seu cant nocturn. Quan és fosc, i la bèstia no veu la pròpia lletgesa, treu enfora el sentiment de l’art que duu a dins, i amb unes notes de flautista enamorat i enyorívol vol oblidar ell i vol fer oblidar als altres la seva infernal lletjor.

Antoni Rovira i Virigli (1929)

 

Anuncis