A part de recomanar-vos la lectura d’aquest article, que us ajudarà a entendre com vivien els nens a principis del segle XX, tinc dues preguntes per vosaltres.

1) Algú que tingui bona pista pot compartir què hi posa en el rètol d’aquesta balconada?

2) En les guerres de Santa Coloma entre “rapitenyos” i “portalencs”, qui eren aquests últims? Cal tenir present que l’actual plaça del Portalet llavors s’anomenava PlaçaNova

balconada

Plaça de l’església (entre 1890 i 1910)

 

Vestia una brusa o bata de pisana d’aspecte corprenedor, amb canisso arrant d’espatlla i llarga fins als peus, gorra ensorrada fins les orelles i amb la visera mirant el cel i plena de suor, mocador de seda al coll nusat al darrera, mitges de cotó fins els genolls fetes per la mare o la padrina, mig calçat, mig descalçat, pantalons que de tan apedaçats ni se sabia ja quin era l’original. Per anar a algun dels estudis existents al poble duia penjada al coll una bossa de cartró o de cuiro plena de llibres.

Vivia sota el pes de tots els inconvenients imaginables que estaven en contra d’ell: misèria, desnutrició, falta de vitamines i d’higiene, que originaven un sens fi de malalties cutànies de tota mena. Moltes vegades el pobre xicot quedava marginat de tot contacte amb els altres convilatans, doncs eren corrents els casos de tinya, sarna, briàs, fogàs o polls.

nens de santa coloma de queralt5

La fotografia sencera. Plaça de l’esglèsia (entre 1890-1910)

La seva alimentació normal de cada dia era: al matí, per esmorzar, un tros d’arengada crua i sense oli; a migdia, la clàssica escudella feta només d’un bocí de sagí de porc i trossos de cansalada; a les cinc sortia dels estudis i l’esperava un gros crostó de pa sucat amb all i oli; per sopar, col i patates i…fins l’endemà. Les malalties més perilloses eren la tuberculosi i el tifus intestinal, que les bones de les nostres mares resolien mitjançant herbes boscanes.

De totes maneres, érem en general de naturalesa forta. ¿Qui de la meva edat no recorda haver vist els nens  amb les espardenyades penjades al coll per no gastar-les (i valien de quatre a cinc rals!), i córrer descalços pels rostolls de mates d’ordi segades arran de terra i no clavar-se-les a la carn? Valent s’havia d’ésser. Nosaltres, els de les generacions de primers de segle fórem els últims actors, o ja reminiscències, d’aquell estat de nerviosisme que imperava al si del poble i que segurament provenia del residu que deixaven les guerres, el bandolerisme, avalots i revolucions. Això portava a enfrontar-se a cop de pedra dos nuclis de convilatans, els “portalencs” i els “rapitanyos”, fins que el guarda-terme Tibau hi intervenia posant pau a l’hora oportuna.

Josep Carreras Pon

Anuncis