Aquest és el primer dels quatre articles que publicaré redactat per l’avi Carreras i publicat l’any 1976 amb el títol d’ “Estones aprofitades”

 

El Pregoner Municipal

Per mitjà del pregó s’anunciava l’arribada a la Vila d’uns saltimbanquis que a tal hora actuaran a la Plaça Major, o la instal·lació d’un envelat o cavallets; que el Noi de Tona arrencarà queixals a qui vulgui; aquell marxant que vendrà fruita o verdura;  el “panyero”, el de les mantes de piteu quasi regalades; el cobrament als veïns de les contribucions de les cèdules i repartiments locals o consums; l’arribada del peix i la sardina, que com a mostra portava en un plat; en fi, controlava ell la vida quotidiana de la Vila en tot el què fa referència a la informació. Els pregoners més populars foren l’Antoni Jordana i Lamic, i el Josep Padrói Breu.

 

El sereno.

Aquest servidor de tots els colomins cada dia, al punt de les deu del vespre, estava ja disposat a fer la seva primera “cantada” (això si, en castell). Abillat amb el seu abric, “xusco”, garrot i la pistola de reglament, anunciava a la gent de la Vila: “Las diez han dado; sereno”. O bé: “Las diez han dado; nublado”. I altres vegades: “Las diez han dado; fa xim-xim”. Cada hora havia de cantar el temps que feia.

Molt fidel complidor de la seva professió n’era el sereno Josep, procedent d’un poble de la província de Lleida, que a les tardes era un empleat més del municipi. Calia veure’l passar per les cases el dia de Nadal a recollir “l’aguinaldo”, guarnit amb el seu uniforme impecable, pistola i espasa a la cintura; feia tota la patxoca.

Ve a tomb recordar [el motiu de] la creació [del lloc de sereno], després del robatori efectuat a la rellotgeria Prieto instal·lada al carrer Major per allà als anys vint, pagat voluntàriament pels veïns. El càrrec recaigué en el convilatà don Camil Ballesté i Morera, amb el beneplàcit general, i tingué llarga durada. Més tard, el municipi amplià la plantilla a dos serenos, deixant també bona impressió l’anomenat Josep Andreu (Pep Estàcia).

fanaler

El fanaler.

Un funcionari municipal, anomenat “el fanaler”, era l’encarregat d’encendre els fanals posats als llocs estratègics dels carrers de la Vila, sobretot els dies que no feia lluna. Anava provist  d’un llarg bastó i tan bon punt es feia fosc els encenia, per apagar-los definitivament cap a les deu del vespre. A partir d’aquesta hora, qui tenia necessitat de transitar per dintre el clos de la Vila havia de proveir-se d’una llanterna amb dipòsit d’oli o bé amb una espelma al seu interior. Els dies de manca de lluna aquest ambient imposava.

 

Els pagesos i els  formiguers

La nostra comarca, gràcies a la utilització dels adobs químics, pot fer front i amb èxit cada dia més gran a les dificultats de la nostra època. Però a finals del segle passat, i principis del present, l’agricultura a Santa Coloma era deficitària degut a la pobresa dels seus elements bàsics. Els pagesos havien d’ajudar-se amb altres cultius, com avellaners, safrà, vinya, poc blat i ordi, i més espelta i sègol, propis de terres pobres per naturalesa.

El pagès notà que tota terra prèviament cremada era com un adob natural per als cultius, i era tradicional que durant la llarga hivernada es fes el formiguer. Consistia en fer feixos de brossa o branques, que durant els mesos de la calor s’escampaven pel camp amb uniformitat cobrint-los de terra aterrossada i deixant un petit forat per a poder-los encendre; després se’ls remuntava de terra i es cremaven. Al final, quedaven al cor del formiguer uns munts de terra negra, cremada, que el pagès escampava abans de sembrar.

 

I un apunt sobre el pa i la gana

Havia sentit contar a la meva padrina, provinent d’un llogaret rural, que en una casa curulla de boques que demanaven pa, perquè aquest tingués més durada solien barrejar beces amb el blat, ja que la seva amargor feia que no se’n mengés tant. També altres vegades s’hi solia barrejar llana, quan es pastava, pel mateix motiu. Eren moltes les hisendes d’aquesta comarca que no collien prou blat per al consum familiar. Algunes, després d’haver sembrat, tenien blat només fins a Nadal. Què fer aleshores? Doncs acudir al prestamista, que exercitava la usura, i a les cartes de gràcia, sense consideració de cap mena. La terra no valia res, ni preu tenia.

 

Josep Carreras i Pon, 1976.

Anuncis