Milan Kundera considera en aquest fragment que Miguel de Cervantes ha estat l’escriptor que millor ha retratat el caràcter de l’home orgullós dels seus sentiments. Tot i que no comparteixo les seves reflexions sobre la literatura i la novel·la, sí que subscric la reflexió que podeu llegir a continuació. Abans que dues guerres mundials aconseguissin canviar aquesta visió del món (la transformació del Premi Nobel Knut Hamsun és l’exemple més clar), aquesta manera d’entendre la vida va tenir molts adaptes literaris. Crec que el fragment d’ “El lobo estepario” amb què acompanyo aquest article ajuda a comprendre la buidor d’aquesta postura tant grandiloqüent.

cervantes

La religió jueva es basa en la llei. Aquesta llei vol ser accessible a la raó (el talmud no és si no una anàlisi constant de les prescripcions bíbliques) i no requereix cap sentit especial del sobrenatural., cap entusiasme ni flama mística de l’ànima. El criteri del bé i del mal és objectiu: es tracta de comprendre la llei escrita i obeir-la.

El cristianisme ha capgirat aquest criteri: “Estima Déu i fes el que vulguis!”, va dir Sant Agustí. El criteri del bé del mal s’ha situat en l’ànima individual i ha esdevingut subjectiu. I si l’ànima d’aquest o de l’altre està plena d’amor, endavant: aquella persona és bona i tot el que fa és bo. L’originalitat del dret europeu i de la seva teoria de la culpabilitat es basa en la convicció que l’amor ens fa innocents; aquest dret i aquesta teoria de la culpabilitat tenen en compte els sentiments de l’acusat: si mateu algú fredament per diners no hi ha disculpa; si el mateu perquè us ha ofès, la vostra ira us servirà de circumstància atenuant i el càstig serà menor; si mateu per un amor dissortat o per gelosia, el jurat us tindrà simpatia i Pau, el vostre defensor, demanarà que al mort li sigui imposat el càstig més sever.

L’ homo sentimentalis no s’ha de definir com un home que sent (perquè tots sentim), sinó com un home que ha elevat el sentiment a la categoria de valor. En el moment en què el sentiment és considerat com un valor, tothom vol sentir; i com que a tots ens encanta vanagloriar-nos amb els nostres valors, tenim la tendència d’exhibir els nostres sentiments. La transformació del sentiment en valor va esdevenir-se a Europa cap allà al segle dotze: els trobadors que cantaven a la seva immensa passió per l’estimada, una aristocràcia inaccessible, semblaven tan admirables i bells a tots el qui els sentien que, d’acord amb el seu exemple, tothom volia semblar víctima d’un indomable moviment del cor.

Ningú no ha revelat l’ homo sentimentalis de manera més penetrant que Cervantes. Don Quixot decideix estimar una dama anomenada Dulcinea tot i no conèixer-la poc ni gaire. En el capítol vint-i-cinc de la primera part, Don Quixot se’n va a les muntanyes desertes amb Sancho, a qui vol ensenyar la grandesa de la seva passió. Però, com demostrar a algú altre que dins l’ànima una flama ens devora? I, a més, com demostrar-ho a una criatura tan ingènua i beneita com ara Sancho? De manera que en un camí del bosc Don Quixot es despulla, només es queda amb la camisa, i, per tal de demostrar al criat la immensitat del seu sentiment, es posa a fer cabrioles. Cada cop que es posa de cap per avall, la camisa li cau sobre les espatlles i Sancho veu el seu sexe. L’espectacle del petit membre virginal del cavall és tan tristament còmic, tan punyent, que fins i tot Sancho, un home que n’ha vist de verdes i de madures, no pot suporar-ho, munta Rocinante i se’n va galopant.

El sentiment, per definició, neix en nosaltres sense la nostra voluntat; sovint contra la nostra voluntat. Des del moment que volem sentir (com Don Quixot va decidir estimar Dulcinea), el sentiment ja no és el què era, sinó una imitació: la seva exhibició. Correntment, d’això se’n diu histèria D’això, correntment, se’n diu correntment histèria. “Cosa que no vol dir que l’home que imita un sentiment no el senti. Un actor que fa el paper de l’ancià rei Lear sent a l’escena, davant tot el públic, el dol d’un home abandonat i enganyat, però aquell dol, s’evapora tan bon punt s’acaba la representació. És per això que l´homo sentimentalis, després d’haver-nos enlluernat amb els grans sentiments, tot seguit ens sobta amb una indiferència inexplicable”.

estrelles

Fragment “El lobo estepario”

Un tiempo después me contó otra historia. Se trataba de un enamorado que amaba sin esperanza. Se refugió por completo en su corazón y creyó que se abrazaba de amor. El mundo a su alrededor desapareció; ya no veía el azul del cielo ni el bosque verde; el arroyo ya no murmuraba, su arpa no sonaba; todo se había hundido, quedando él pobre y desdichado. Su amor, sin embargo, crecía; y prefirió morir y perecer a renunciar a la hermosa mujer que amaba. Entonces se dio cuenta de que su amor había quemado todo lo demás, de que tomaba la fuerza y empezaba a ejercer su poderosa atracción sobre la hermosa mujer, que tuvo que acudir a su lado. Cuando estuvo ante él, que la esperaba con los brazos abiertos, vio que estaba transformada por completo; y, sobrecogido, sintió y vio que había atraído hacia sí a todo el mundo perdido. Ella se acercó y se entregó a él: el cielo, el bosque, el arroyo, todo le salió al encuentro con nuevos colores frescos y maravillosos; ahora le pertenecía, hablaba su lenguaje. Y en vez de haber ganado solamente una mujer, tenía el mundo entero entre sus brazos y cada estrella del firmamento ardía en él y refulgía gozosamente en su alma. Había amado y, a través del amor, se había encontrado a sí mismo. La mayoría ama para perderse.

Advertisements