Raymond Chandler és el meu escriptor preferit de novel·la negre. Juntament amb Hammett, es va inventar el gènere. Deixava enrere el món de detectius que descobrien misteris  des de la butaca de casa, sense despentinar-se Els investigadors privats del gènere negre surten als carrers, toquen els pebrots als sospitosos, corren tot tipus de perills, reben dubtoses recompenses per posar el nas en llocs on no es pot olorar… 

A continuació, podeu llegir la primera aparició de Philip Marlowe, en la revista Black Mask (1934).  Si us fa mandra llegir-ne les novel·les, us recomano les adaptacions cinematogràfiques “The big sleep” (1946, dirigida per Howard Hawks, i protagonitzada per la parella Bogart / Bacall) i “The Long Goodbye” (1973, dirigida per Robert Altman).

 

 

Vaig sortir de la sala del Gran Jurat tocades les quatre, i vaig pujar d’amagat per les escales de servei fins al despatx d’en Fenweather. En Fenweather, el fiscal, era un home amb una cara severa, ben encisellada, i amb els cabells grisos a les temples que agraden tant a les dones. Va jugar amb una ploma al damunt del seu escriptori i va dir:

–Em sembla que se l’han cregut. Podria ser que aquesta tarda acusessin en Manny Tiennen de l’assassinat d’en Shannon. Si ho fan, serà el moment de començar a vigilar on posa els peus.

Vaig fer rodolar un cigarret entre els dits i al final me’l vaig posar a la boca.

–No em posi cap home al darrere, senyor Fenweather. Em conec força bé els carrerons d’aquesta ciutat; els seus homes no podrien seguir-me de gaire a prop, i no em servirien de res.

Va mirar cap a una de les finestres.

–Coneix gaire en Frank Dorr?—va preguntar, sense mirar-me.

–Sé que és un gran polític, un organitzador que s’ha d’anar a veure si vols obrir una timba o una casa de barrets… o si vols vendre mercaderia honesta a la ciutat.

–Exacte.—En Feanweather em va tallar de seguida, i va girar els ulls cap a mi. Després va abaixar la veu—. Que tinguem agafat pel coll en Tinnen, ha deixat molta gent parada. Si en Frank Dorr tenia interès a treure’s en Shannon de sobre, perquè era el cap del consell que concedeix els contractes a les empreses d’en Dorr, tindrà prou motius per decidir-se a arriscar-se. I diuen que ell i en Manny Tiennen tenien tractes. Jo, de vostè, el vigilaria.

Vaig somriure.

–Jo només soc un paio—vaig dir—. En Frank Dorr cobreix molt de territori. Però faré el que pugui.

En Feanweather va aixecar-se i em va allargar la mà per damunt de l’escriptori. Va dir:

–Seré fora un parell de dies. Me n’aniré aquesta nit mateix, si presenten l’acusació. Vagi amb compte…i si van mal dades, parli amb en Bernie Ohls, el meu investigador en cap.

Jo vaig dir:

–És clar.

Ens vam donar la mà i jo vaig passar per davant d’una noia amb cara de cansada que, mentre em mirava, em va oferir un somriure cansat i es va embolicar al dit un dels rinxols malgirbats que li baixaven pel clatell. Vaig tornar al meu despatx tot just passats dos quarts de cinc. Em vaig aturar un moment al davant de la porta de la saleta de recepció, mirant-me-la. Després vaig obrir-la i vaig entrar, i, és, clar, no hi havia ningú.

Allà només hi havia un sofà vell de color vermell, dues cadires desparellades, un tros de cadira i una tauleta amb unes quantes revistes velles al damunt. La saleta de recepció es deixava oberta perquè les visites entressin i s’asseguessin a esperar-me; si és que tenia visites, i si és que els venia de gust esperar.

Vaig travessar la saleta i vaig obrir amb la clau la porta del meu despatx privat, on hi havia escrit “PHILIP MARLOWE… INVESTIGACIONS”

En Lou Harger seia en una cadira de fusta, al cantó de la taula, ben lluny de la finestra.  Un parell de guants de color groc brillant agafaven amb força el mànec d’un bastó, i duia un barret verd col·locat massa endarrere. Per sota del barret se li veien els cabells negres, molt fins; al clatell, els duia massa llargs.

–Hola. T’he estat esperant—va dir, i va fer un somriure làngid.

–Hola, Lou. Com hi has entrat, aquí?

–La porta no devia estar tancada amb clau. O potser jo tenia una clau que hi anava bé. Que et fa res?

Vaig donar la volta a l’escriptori i em vaig asseure a la cadira giratòria. Vaig deixar el meu barret al damunt de la taula, vaig agafar una pipa d’un cendrer i la vaig començar a omplir.

–No em fa res mentre siguis tu—vaig dir—. Però em pensava que el meu pany era millor.

Va somriure amb els seus llavis vermells i gruixuts. Era un xicot molt ben plantat. Va dir:

–¿Encara treballes, o t’estaràs tot el mes que ve tancat en una habitació d’hotel bevent licor amb un parell de nois de comissaria?

–Encara treballo…si és que em surt alguna feina.

Vaig encendre la pipa, em vaig aclofar a la cadira i em vaig mirar la seva pell clara, olivenca, les seves celles rectes i fosques.

Va posar el bastó al damunt de la taula i va reposar les mans enguantades al damunt del vidre Va moure els llavis dins i fora.

–Tinc una coseta per a tu. No és pas res de l’altre món. Però faràs quatre calés, per a la benzina.

Vaig esperar.

–Aquesta nit aniré a jugar una estona a Las Olindas—va dir—. Al local d’en Canales.

–El negre blanc?

–A-ha. Em fa la impressió que tindré sort… i m’agradaria portar un paio amb ferralla.

Vaig agafar un paquet de cigarrets nous d’un dels calaixos de dalt i els vaig fer lliscar damunt de la taula. En Lou el va recollir i va començar a obrir-lo.

Jo vaig dir:

–I a quin joc vols jugar?

Va fer sortir mig cigarret i se’l va mirar. Hi havia alguna cosa en la manera que tenia de comportar-se que no m’agradava.

–Ja fa un mes que he tancat. No feia prou diners com per poder tenir un negoci obert en aquesta ciutat. Els nois de comissaria pressionen de mala manera des de la revocació. Tenen malsons quan s’imaginen haver de viure amb el seu sou.

Jo vaig dir:

–No costa pas més de tenir el negoci aquí que a qualsevol altra banda. I aquí tot es paga a una sola organització. Ja és alguna cosa.

En Lou Harger es va entaforar el cigarret a la boca.

–Sí…a en Frank Dorr—va rondinar—. Aquell gras fill de puta, xuclador de sang!

Jo no vaig dir res. Feia temps que m’havia passat l’edat de renegar contra gent que no podia ni tocar; ja no ho trobava divertit. Em vaig en Lou, que va encendre el cigarret amb el meu encenedor de sobretaula. Va continuar, a l’altra banda d’un núvol de fum:

–Segons com t’ho miris, és un fart de riure. En Canales s’ha comprat una taula de ruleta nova, l’ha comprada a uns aprofitats de l’oficina del xèrif. Conec força bé en Pina, el cap de crupiers d’en Canales. La ruleta és una de les que em van prendre a mi. Té cops amagats… i jo me’ls conec.

–I en Canales no… Això seria típic d’en Canales—vaig dir.

En Lou no em va mirar.

–Hi va molta gent allà—va dir—. Té una pisteta de ball, i una banda mexicana de cinc músics per ajudar els clients a relaxar-se. Ballen una mica i després tornen per deixar-se pelar un xic més, en comptes de fotre el camp emprenyats.

Jo vaig dir:

–I tu, què fas?

–M’imagino que se’n podria dir un sistema—va dir, ben fluixet, i em va mirar per dessota de les seves pestanyes.

El Confidente (Finger Man)

Jo vaig apartar la vista d’ell; vaig passejar-la per l’habitació. Hi havia una catifa color de rovell, cinc mobles arxivadors verds a sota d’un calendari de propaganda, unes quantes cadires de noguera, cortines de tul a les finestres. La vora de les cortines era bruta de tant voleiar amb el corrent. Hi havia un feix de llum del sol de la tarda al damunt del meu escriptori, i deixava veure tota la pols.

–Jo ho entenc d’aquesta manera—vaig dir—. A tu et sembla que tens la mesura presa a aquella ruleta, i esperes guanyar prou diners perquè en Canales s’emprenyi amb tu. I t’agradaria portar un xic de protecció al costat: jo. Em sembla una bestiesa.

–No és cap bestiesa—va dir en Lou—. Cada ruleta té tendència a funcionar amb un ritme determinat. Si coneixes una ruleta bé de debò…

Vaig somriure i vaig arronsar les espatlles.

–Molt bé, jo en això no hi entenc. No hi entenc prou, en ruletes. Jo diria que t’estàs fotent de peus a la teva pròpia galleda, però podria equivocar-me. I aquesta tampoc és la qüestió.

–Quina és, doncs?

–No em fa gaire gràcia, fer de guardaespatlles… però potser aquesta tampoc sigui la qüestió. M’imagino que haig de pensar que tot això va de veres. Doncs imagina’t que m’ensumo que no, que et deixo penjat, i que trepitges merda. O imagina’t que a mi tot  em semblen flors i violes, però en Canales no està d’acord amb mi i es posa fet una fera,

–Per això necessito un paio que porti ferralla—va dir en Lou, sense moure ni un múscul, tret dels de la boca.

Jo vaig dir, reposadament:

–Si sóc prou dur per aquesta feina, i no sabia pas que n’era, tampoc no és ben bé això el que em fa patir.

–Deixa-ho estar—va dir en Lou—. Em destrossa el cor saber que pateixes.

Vaig somriure un xic més i em vaig mirar els seus guants grocs, que es movien pel damunt de la taula, que es movien massa. Vaig dir lentament:

–Ets l’última persona del món a la qual convé guanyar-se els bitllets d’aquesta manera, ara mateix. Jo sóc l’última persona del món a la qual convé estar al teu darrere, mentre ho facis. Res més.

En Lou va dir:

–Sí—. Li va caure cendra del cigarret al damunt del vidre de la taula, i va ajupir el cap per bufar-la. Va continuar com si encetés un tema nou—: La senyoreta Glenn vindrà amb mi. És una pèl-roja, alta, fa molt de goig. Abans feia de model. És bona gent en aqualsevol situació, i farà que en Canales no em tiri l’alè a sobre. Ens en sortirem. Només t’ho volia dir.

Vaig estar-me callat un minut, i després vaig dir:

–Saps perfectament bé que fa un moment he dit al Gran Jurat que va ser en Manny Tinnen el paio que vaig veure treure el cap d’aquell cotxe per tallar les cordes dels canells de l’Art Shannon, després que el llencessin al mig de la carretera, farcit de plom.

En Lou em va fer un mig somriure.

–Ara ho tindran més fàcil, els peixos grossos; els paios que es queden els contractes i que no fan sortir el seu nom enlloc. Diuen que en Shannon era legal, i que lligava curt al Consell. Li han fet una cosa molt lletja.

Vaig sacsejar el cap. No volia parlar d’allò. Vaig dir:

–En Canales gairebé sempre porta el nas ben farcit. I potser no li agraden les pèl-roges.

En Lou es va aixecar a poc a poc i va agafar el seu bastó del damunt de la taula. Es va mirar la punta d’un dit de color groc. Tenia una expressió gairebé endormiscada. Llavors se’n va anar cap a la porta, gronxant el bastó.

–Molt bé, doncs, ja ens veurem—va remugar.

Vaig deixar que posés la mà al pany abans de dir-li:

–No te’n vagis emprenyat, Lou. Em deixaré caure per Las Olindas, si de debò et faig falta. Però no vull pas diners, i per l’amor de Déu, no em miris dues vegades, si no és estrictament necessari.

Es va llepar els llavis amb delicadesa i no em va acabar demirar.

–Gràcies, nano. Aniré amb molt de compte.

Llavors va sortir i el seu guant groc va desaparèixer tot tancant la porta.

Em vaig estar allà assegut, immòbil, uns cinc minuts, fins que la meva pipa es va escalfar massa. Vaig deixar-la estar, em vaig mirar el rellotge de polsera i em vaig aixecar per engegar una ràdio petita que hi havia al racó, a l’altra punta de l’habitació. Quan el brunzit es va fondre, va sentir-se l’última nota d’unes campanetes, i després una veu va dir: “KLI els ofereix ara el seu espai habitual de cada vespre, les notícies locals. Un fet important aquesta tarda ha estat l’acusació formulada a última hora per part del Gran Jurat contra Maynard J. Tinnen. Tinnen és un conegut membre dels cercles propers a l’ajuntament de la ciutat, i té una activa vida social. L’acusació, una sorpresa per als seus molts amics, es basa gairebé en el testimoni…”

El meu telèfon va sonar amb estridència, i la veu tranquil·la d’una noia em va dir a l’orella:

–Un moment, si us plau. El senyor Fenweather vol parlar amb vostè.

S’hi va posar de seguida.

–Acusació formulada. Vigili el xicot.

Vaig dir que ho estava escoltant per la ràdio. Vam parlar un moment i després ell va penjar, va dir que havia de marxar de seguida per agafar un avió.

Vaig aclofar-me a la cadira un altre cop i vaig escoltar la ràdio, sense acabar-la de sentir. Pensava que en Lou Herger era un coi de ximple, i que jo no podia fer res de res per canviar la situació.

Anuncis