M’agraden els escriptors que saben construir diàlegs àgils, intensos, on hi pots trobar tants equívocs com sentències. És una virtut molt més freqüent en els autors americans que ens els europeus, més propensos al discurs i la introspecció paranoica. Per això, una o dues vegades a l’any, m’agrada rellegir-me contes de Hemingway. 

Ernest_Hemingway_1923_passport_photo

 

–Molt bé—digué l’home—. I aleshores, què?

–No, va dir la noia–. No puc.

–Vols dir que no vols.

–No puc—repetí la noia–. Això és el què vull dir.

–Vols dir que no vols.

–D’acord—digué la noia—Que sigui com tu vols.

–Com jo vull, no. Tant de bo fos així.

–Ho ha estat durant molt temps—replicà la noia.

Era d’hora i no hi havia ningú al cafè, llevat del bàrman i d’aquella parella que ocupava la taula del racó. Era la fi de l’estiu, i tot dos estaven bronzejats, tant que, a París, desentonaven. La noia duia un vestit de xeviot; el seu cutis era suau i d’un morè daurat; portava el cabell ros molt curt i li feia el front molt ample. L’home la mirava.

–La mataré—digué.

–No, t’ho prego—implorà la noia.

Tenia unes mans molt fines, i l’home les hi observava. Eren llargues, bronzejades i molt boniques.

–Ho faré. Com hi ha Déu que ho faré.

–No per això seràs més feliç.

–No podies ficar-te en alguna altra mena d’embolic? No et podies ficar en algun altre merder?

–Sembla que no—va dir la noia—Què penses fer?

–Ja t’ho he dit.

–No; vull dir de debò.

–No ho sé—va dir ell.

La noia l’esguardava i va allargar la mà.

–Pobre Phil!—va fer.

Ell li mirà les mans, però no li va tocar la que ella havia avançat.

–No, gràcies—va dir.

–No et serveix de res que et digui que ho lamento?

–No.

–Ni que t’expliqui com és la cosa?

–Més m’estimo no saber-ho.

–T’estimo molt.

–Sí, això ho demostra.

–Em sap greu—digué ella—, que no ho comprenguis.

–Ho comprenc. Aquest és el problema, que ho comprenc.

–Sí—va dir ella—Això empitjora les coses, és clar.

–De segur—digué ell, mirant-la—. Ho comprenc en tot moment. Tot el dia i tota la nit. Especialment, tota la nit. Ho comprendré. No cal que t’amoïnis, per això.

–Ho lamento—féu ella.

–Si fos un home…

–No ho diguis, això. No podria ser un home. Prou que ho saps. No confies en mi?

–Això sí que té gràcia—va dir ell—. Confiar en tu! Realment té molta gràcia.

–Ho lamento—digué ella—. Sembla que no sé dir res més. Però quan ens comprenem, no té cap sentit fer veure que no ens comprenem.

–No—convingué ell—. Suposo que no.

–Tornaré, si vols.

–No. No ho vull.

Aleshores guardaren silenci durant una estona.

–No t’ho creus, que t’estimo, oi?

–No diguem ximpleries—féu l’home.

–Realment no t’ho creus, que t’estimo?

–Per què no m’ho demostres?

–Abans no eres d’aquesta manera. Mai no em demanaves que et demostrés res. És una descortesia.

–Ets una noia molt graciosa.

–Tu, no. Tu ets un gran home i se’m parteix el cor haver d’anar-me’n i deixar-te…

–Te n’has d’anar, és clar…

–Sí—respongué ella—. Me n’haig d’anar i tu ho saps.

Ell no digué res, i ella el va mirar i va retirar la mà. El bàrman estava al cap més allunyat de la barra. La seva cara era blanca i la jaqueta també. Coneixia aquells dos i considerava que feien una bona parella. Havia vist partir peres a moltes bones parelles i formar-se’n d’altres de noves que no duraven molt de temps. Ara no hi pensava en aquella, sinó en un cavall. Al cap de mitja hora ja podria enviar algú a l’altra banda del carrer per esbrinar si havia sortit guanyador.

–Per què no ets bo amb mi i em deixes marxar?—digué la noia.

–Què et penses que faré?

Entraren dues persones al saló i s’aproparen a la barra.

–Sí, senyor—el bàrman va prendre la comanda.

–No pots perdonar-me? Ara que ja ho saps?—preguntà la noia

–No.

–¿No creus que les coses que hem fet i que hem compartit haurien d’influir per ser més comprensiu?

–“El vici és un monstre de tan horrible faç”—digué el jove amb amarguesa—, que per ser una cosa o altra només cal ser descobert. Aleshores, no-sé-què, no-sé-quants, aleshores abraço…—No en recordava els mots—. No sé què més fa—va acabar dient.

–No en diguem “vici”—va dir ella. No està bé.

–Perversió—va fer ell.

–James—deia un dels parroquians al bàrman—, tens molt bon aspecte.

–A vostè també el trobo molt bé—digué el bàrman.

–Caram de James!—féu l’altra parroquià—. Estàs més gras, James.

–És terrible—va contestar el bàrman—com m’engreixo!

–No t’oblidis d’afegir-hi el conyac, James—digué el primer parroquià.

–No, senyor—féu el bàrman—Poden confiar en mi.

Els dos parroquians van clavar una llambregada a la parella de taula i tornaren a mirar el bàrman. Els resultava més còmode mirar cap al bàrman.

–Preferiria que no empressis mots com aquests—digué la noia—. No hi ha cap necessitat d’emprar aquesta mena de mots.

–Com en vols dir, tu?

–No cal dir-ho de cap manera. No cal posar-hi qualificatius.

–Aquest és el qualificatiu.

–No—replicà ella—. Som fets de tota mena de coses. Tu ja ho saps. Bé que ho has experimentat tu mateix.

–No cal que ho tornis a dir, això.

–Perquè això t’ho explica clarament.

–D’acord—digué ell—. D’acord.

–Tu ho veus tot malament. Ja ho sé. Tot està malament. Però tornaré. Ja t’he dit que tornaria. Segur que tornaré.

–No, no tornaràs.

–Tornaré.

–No; no tornaràs. No pas al meu costat.

–Ja ho veuràs.

–Sí—digué ell—. Això és el més fotut. Probablement tornaràs.

–És clar que tornaré.

–Aleshores, vés.

–De veres?

Ella no s’ho podia creure, però la seva denotava alegria.

–Vés—va repetir ell, i la seva pròpia veu li sonava estranya.

Contemplava la noia, el gest dels seus llavis i la corba dels seus pòmuls, els seus ulls i la forma com creixien els seus cabells sobre el front i a frec de les orelles i del clatell.

–No ho dius de debò. Oh, ets tan dolç!—exclamà ell—. Ets massa bo amb mi.

–I quan tornis, conta-m’ho tot.

La seva veu sonà molt estranya. Ell no se la reconeixia. Ella l’esguardà ràpidament. Ell en maquinava alguna.

–De veres vols que hi vagi?—li preguntà ella, seriosa.

–Sí—digué ell, greu—. Ara.—La seva veu no era la de sempre, i tenia la boca seca—. Ara mateix—va dir.

Ella es posà dreta i va sortir prestament. No es va tombar a mirar-lo. Ell va seguir-la amb la mirada. El seu aspecte no era el mateix de l’home d’abans de dir-li que se n’anés. Es va alçar de taula, va prendre els dos tiquets i s’apropà a la barra.

–Sóc un home diferent, James—digué al bàrman—. Veus en mi un home completament distint.

–Sí, senyor—digué James.

–El vici—digué el jove bronzejat—és una cosa molt estranya, James.

Llucà la porta. Veié la noia que s’allunyava carrer enllà. Quan es mirà al mirall, va veure que era verament un home d’aspecte molt diferent. Els altres dos parroquians es van córrer per fer-li lloc a la barra.

–Dic que sóc un home diferent, James—digué.

Mirant el mirall, veia que això era ben cert.

–Té un excel·lent aspecte, senyor—digué James—. Deu haver passat un bon estiu.

 

Guillem Carreras, Desembre ’13

Advertisements