Erasme de Rotterdam (1469-1536) va ser un gran humanista. La seva lectura és recomanable sempre, però especialment aquests dies de l’any suposadament dedicats al proïsme. A continuació, podeu llegir dos capítols d “Elogi de la follia” en els quals Erasme denuncia la humilitat excessiva i el misticisme com dos frens que anul·len la capacitat de realitzar-se de les persones.

 erasme

XXII.- A veure: ¿podrà estimar algú, el qui s’odia a sí mateix? Qui es contradiu, ¿podrà estar d’acord amb un altre? ¿Donarà cap goig a ningú, el qui es considera pesat i molest? Això, em sembla, no ho afirmaria ningú que no fos més insensat que la Follia en persona. Si es prescindís de mi, ningú no podria suportar ningú, car tothom es faria fàstic, menysprearia allò que li pertany i odiaria el seu propi cos. Perquè la Natura, madastra en molt més que no pas mare, va infondre en el caràcter dels mortals, sobretot entre els més assenyats, la dèria de la insatisfacció i l’admiració per les coses d’altri.

D’aquí ve que tota la gràcia, tot l’atractiu, tot l’encant de la vida es malmeti i desaparegui. ¿De què serviria la bellesa, el do més gran dels déus immortals, si la maleja el vici de l’afectació? ¿De què la joventut, si el ferment del mal humor senil la corromp? El punt cabdal no sols de l’art, ans de qualsevol acció, consisteix a guardar el decòrum. Ara, ¿hi haurà ningú que, en el treball de cada dia, es comporti noblement amb ell mateix o amb altres si no li és propicia la Filautia, a qui bé puc considerar germana, car pertot es mostra ardida com jo? De fet, ¿hi ha res més neci que vanar-se o gallardejar?

Però, d’altra banda, l’insatisfet, podrà fer res d’encisador, graciós o digne? Esborreu de la vida aquest condiment i, de cop i volta, l’acció de l’orador resultarà freda; el músic i els seus ritmes deixaran d’agradar al públic; els gestos de l’actor seran xiulats; la gent es riuran del poeta i fins i tot de les Muses; l’art del pintor serà menyspreat; el metge i els seus fàrmacs es moriran de fam. En fi, enlloc d’un Nireu hom semblarà un Tersites; enlloc d’un Faó, un Nèstor; enlloc d’una Minerva, un porc; enlloc d’eloqüent, eixut; enlloc d’elegant, groller. Tan necessari és que cadascú es llagotegi a si mateix i sigui el primer d’afalagar-se si vol rebre els afalacs dels altres!

 

XXIII.- D’entrada, és evident que totes les passions són cosa de la Follia. Perquè la diferència entre el savi i l’insensat és que el darrer es condueix d’acord amb les passions i l’altra amb la raó. Per això els estoics allunyen del savi tots els desordres com si fossin malalties; tanmateix, les passions no solament fan de mestres als qui s’acuiten a arribar al port de la saviesa, ans també solen ajudar a la pràctica de la virtut, com un esperó i un cert estímul o com una exhortació a la bona conducta. Això no obstant Sèneca, dues vegades estoic, eleva enèrgiques protestes i priva tota mena de passions al savi. Però en fer-ho, el que deixa ja és ja un home, sinó que més aviat crea una espècie de déu nou que mai no ha existit enlloc ni existirà. Vaja, en un mot, va fer una estàtua memòria d’home, extàtica i del tot estranya a qualsevol sentiment humà. Que frueixin, doncs, de llur savi, que se l’estimin sense rival i que visquin amb ell a la Ciutat de Plató o bé, si ho prefereixen, a la regió de les idees o en els jardins de Tàntal.

¿Qui no defugiria, horroritzat com d’un monstre o d’un fantasma, un home així, sord a tots els sentiments de la Natura, sense passions, insensible a l’amor i la misericòrdia, “tal una roca dura dreçant-se on un cantal dels Marpesos”, a qui res no passa per alt, que en res no s’equivoca, ans com Linceu ho distingeix tot amb claredat, que tot ho sospesa equitativament, res no perdona, està content només de si mateix, tan sols ell és ric, sensat, rei, lliure, en una paraula, ho és tot (però només a parer seu), que no s’amoïna a tenir amics i tampoc és amic a ningú, que no dubta a plantar cara fins als mateixos déus i es riu de totes les activitats de la vida, titllant-les de forassenyades? Tanmateix, un animal així, ells el tenen pel savi perfecte.

Però, a veure: si calia decidir-ho en una votació, ¿quina ciutat voldria un magistrat d’aquesta mena o quin exèrcit escolliria un semblant general? Encara més: quina dona desitjaria o suportaria un tal marit, quin amfitrió un tal convidat, quin servent un amo amb tals costums? De fet, ¿qui no preferiria un home qualsevol, pres a l’atzar, d’entre la multitud dels necis que, tot i ésser-ho també ell, pogués manar o obeir a d’altres insensats, que fos agradable al major nombre possible dels seus semblants, dolç amb la seva muller, jovial amb els amics, hoste cordial, convidat afable i, en fi, que no considerés aliè res d’allò que és humà?

Però ja fa estona que m’enutja aquest savi. Més valdrà que parlem de la resta dels meus benifets.

Guillem Carreras. Desembre ’13

Anuncis