“Winesburg, Ohio” (1919) és una de les millors novel·les del segle XX. Mitjançant vint capítols independents, si bé entrellaçats entre sí, Sherwood Anderson ens explica les esperances i misèries de la vida d’aquest poble.  El seu estil literari s’ha definit com a sobri, auster, preciosista. A continuació, el capítol més breu de la novel·la, dedicat al periodista Georg Willard. 

 

AAAAASherwood_Anderson_01

Bo i mirant amb precaució al seu voltant, en George Willard va alçar-se de l’escriptori que ocupava a la redacció del Winesburg Eagle i va córrer cap a la porta posterior. Feia una nit càlida i enteranyinada i, tot i que encara no eren les vuit del vespre, el carreró a la banda del darrere de l’Eagle era fosc com una gola de llop. Uns cavalls que estaven lligats a un pal en algun punt de la foscor van picar amb les potes al terra endurit. Un gat sortí corrent d’entre els peus d’en George Willard i desaparegué en la nit. El jove estava nerviós. Durant tota la jornada havia fet la seva feina com si estigués atordit per un gran cop. Allà al carreró tremolava com espantat.

En George Willard va caminar entre les ombres, carrer enllà, sempre amatent i a l’aguait. Les portes posteriors de les botigues de Winesburg estaven obertes i podia veure els homes asseguts sota els llums. La senyora Willy, la dona de l’amo del bar, estava davant el taulell de la mercera Myerbaum amb una cistella al braç. En Sid Green, el dependent, la despatxava. S’havia inclinat per damunt del taulell i li parlava amb molta seriositat.

En George Willard va ajupir-se i a continuació saltà a l’altra banda del feix de llum que sortia per la porta. Començà a córrer en plena obscuritat. A la part del darrere del bar de l’Ed Griffith, el pobre Jerry Bird, el borratxo de la vila, dormia per terra. El noi que corria va ensopegar amb les seves cames esteses. Va esclafir a riure.

En George Willard acaba d’iniciar una aventura. Tot el dia que intentava decidir si havia d’emprendre aquella aventura i ara ja havia fet la primera passa. Des de les sis de la tarda havia estat assegut a la redacció del Winesburg Eagle provant de rumiar.

No havia pres cap decisió. Simplement s’havia aixecat tot d’una, s’havia esmunyit pel costat d’en Bill Henderson, que corregia proves d’impremta, i havia arrencat a córrer carreró enllà.

En George Willard va córrer de carrer en carrer, evitant la gent amb qui es creuava. Va travessar un cop i un altre la carretera. Quan passava vora un fanal, es tapava la cara amb el barret. No gosava pensar. A la seva ment niava una por, però era una mena de por nova. Tenia por que l’aventura en què acabava d’embrancar-se quedés en no res, que li faltés el valor i acabés girant cua.

En George Willard trobà la Louise Trunnion a la cuina de casa del pare d’ella. Rentava els plats a la claror d’un llum de querosè. Era allà, darrere de la porta de tela metàl·lica, en aquella mena de cobertet afegit a la casa que era cuina. En George Willard s’aturà al costat d’una tanca de fusta i intentà controlar el tremolor del cos. Un hort plantat de patates era l’única cosa que el separava de l’aventura. Van transcórrer cinc minuts abans no se sentí prou segur per cridar-la.

–Louise!, Ei, Louise!—va cridar. El crit se li enganxà a la gola. La seva veu esdevinguéun xiuxiueig ronc.

La Louise Trunnion sortí i travessà l’hort de patates amb el drap d’eixugar els plats a la mà.

–¿Qui t’ha dit que vull sortir amb tu?—va dir malhumorada–. ¿Per què n’estàs tan segur?

En George Willard no va respondre. Tots dos van restar silenciosos, separats per la tanca, enmig de la foscor.

–Tu vés passant—va dir ella—A casa hi ha el pare. Vinc de seguida. Espera’m al graner d’en William.

El jove periodista havia rebut una carta de la Louise Trunnion. Havia arribat aquell matí a la redacció del Winesburg Eagle. Era una carta curta. “Si em vols sóc teva”, deia. A ell l’amoïnà que, en la fosca, al costat de la tanca, hagués fet veure que entre ells no hi havia res.

–Té caràcter! Sí, noi, quin caràcter!—va dir en veu baixa mentre tirava carrer enllà i passava per davant d’una sèrie de parcel·les buides on hi havia plantat blat de moro. El blat de moro ja tenia l’alçada d’una persona i creixia fins a tocar la vorera.

Quan la Luise Trunnion travessà la porta principal de casa seva encara duia el mateix vestit de percala que portava per rentar els plats. No duia cap barret al cap. El noi la podia veure que parlava, aturada, amb la mà al pom, amb algú que hi havia a dintre, sens dubte el seu pare, el vell Jake Trunnion. El vell Jake era mig sord i ella cridava. Es tancà la porta i tot quedà fosc i silenciós en aquell petit carreró lateral. En George Willard tremolava amb més violència que abans.

En George i la Louise s’estaven drets, entre les ombres del graner d’en William, sense gosar dir res. Ella no era especialment bonica i aquell vespre tenia una taca negra a un costat del nas. En George pensà que es devia haver fregat el nas amb el dit després d’haver endreçat alguna de les olles de la cuina.

–Fa calor—va dir.

La volia tocar amb la mà. “No sóc gaire agosarat”, va pensar. Només que aconseguís tocar els plecs del vestit bruit de percala, va decidir, ja seria un plaer inenarrable. Ella començà a fer el ronso.

–Et penses que ets millor que jo. No cal que m’ho diguis, prou que ho sé—va dir acostant-se a ell.

Un torrent de paraules brollà d’en George Willard. Recordava la mirada espurnejant de la noia quan s’havien vist pel carrer i pensà en la nota que li havia enviat. Els dubtes desaparegueren. Les històries repetides en veu baixa sobre la Louise que circulaven per la població li donaren confiança. Es convertí en tot un mascle, agosarat i agressiu. En el fons no li tenia cap simpatia, a la noia.

–Vinga, no passarà res. Ningú no en sabrà res. ¿Com vols que ho sàpiguen?—l’esperonà.

Van començar a caminar per una vorera estreta de totxanes, entre les escletxes de les quals creixien les herbes. Faltaven algunes totxanes i la vorera era irregular i aspra. Ell li aferrà la mà, que també era aspra i li semblà que era deliciosament petitona.

–No puc anar massa lluny—va dir ella amb una veu tranquil·la, serena.

Van creuar un pont que travessava un rierol i passaren davant d’una altra parcel·la plantada amb blat de moro. El carrer acabava allà. Al senderol que hi havia al costat de la carretera es van veure obligats a caminar l’un darrera l’altra. El cap de maduixeds d’en Bill Overton era al costat de la carretera i hi havia una pila de fustes.

–En Bill vol construir un cobert per desar-hi les caixes de les maduixes—va dir en George i es van asseure a les fustes.

*                                            *                                            *

silencio

Quan en George Willard tornà a enfilar el Carrer Major eren més de les deu i havia començat a ploure. Va caminar d’un cap a l’altre del Carrer Major tres cops. L’Adrogueria d’en Sylvester West encara era oberta i hi entrà i va comprar un cigar. Quan en Shorty Crandall, el dependent, sortí amb ell fins a la porta se sentí agraït. Durant cinc minuts tots dos es van quedar aixoplugats sota el ràfec de la botiga, xerrant. En George Willard se sentia satisfet. El que més desitjava era parlar amb algun home. Tombà la cantonada cap a la nova Willard House xiulant molt suaument.

A la vorera, al costat de la botiga de queviures d’en Winney, hi havia una tanca alta de fusta amb cartells de circ, deixà de xiular i romangué palplantat en l’obscuritat, atent, com si escoltés per si algú cridava el seu nom. Després tornà a riure, nerviós.

–No sent res de res per mi. I ningú no ho sap—mormolà entossudit, i prosseguí el seu camí.

Anuncis