Yukio Mishima sentia una sincera adoració per les obres de Yasunari Kawabata. L’obra que més el fascinava era “La casa de les belles adormides” (El Cercle de Viena, 2007). En parlava així: 

kawabata_postcard

A banda de mi, que jo sàpiga, hi ha una persona que considera La casa de les belles adormides una “obra mestra sense contestació”. És el senyor Edward Seidensticker. Tot i que la visió de la literatura que tenim aquest senyor i jo és, si fa no fa, tan diferent com l’hivern i l’estiu, sempre que ens veiem surt com a tema de conversa aquesta novel·la i nosaltres, que fins aleshores no hem fet res més que barallar-nos, acabem donant-nos la mà.

Si parlo del senyor Seidensticker no és pas per incitar l’adoració cap als estrangers que encara queda en una part dels japonesos. Crec que els estrangers estan en gran mesura equivocats respecte al judici que fan de la literatura japonesa; però no gaire més equivocats del que ho estan els mateixos japonesos, que són força inconscients de la multitud de prejudicis literaris de què són víctimes i per culpa dels quals es perden la fragància que desprenen les obres que tenen davant dels ulls. A més, els agraden obres sense un final tancat—la veritat és que aquest gust pels finals oberts també ha fet que algunes obres del senyor Kawabata estiguin sobrevalorades—i els és més fàcil perdre’s la bellesa formal d’una obra que comença i acaba.

La casa de les belles adormides manté estilísticament una bellesa perfecta i, a més, és una obra mestra de la literatura decadentista, que emet una aroma dolça que s’assembla a la pudor de la fruita passada. Lluny dels aires decadents , que s’intentava donar a la literatura Taishô, en aquesta obra s’exhibeix amb exuberància la veritable decadència. No puc oblidar, ni tan sols ara, el fort impacte que em va provocar la primera vegada que el vaig llegir. S’hi utilitzen la conversa i les accions, tècniques literàries de les novel·les formals, per distingir els canvis en les personalitats dels personatges; aquesta novel·la, a causa de la seva essència, fa servir unes tècniques extremament difícils, summament iròniques, i aconsegueix la divisió entre les sis noies.

Les sis noies dormen, i com que no diuen res, l’única solució que queda és descriure-les mitjançant els moviments dels seus cossos, les paraules que diuen en somnis i els costums diferents que tenen en dormir. Aquesta minuciosa insistència, la descripció corporal a la necrofília, es pot dir que és probablement el grau màxim de lascívia mentalment expressada a través del llenguatge. Tanmateix, l’atmosfera asfixiant que s’aconsegueix en el conjunt de l’obra acaba sent possible perquè la repugnància teixeix els seus fils en la il·lusió sexual, i perquè la pregària per la vida es barreja amb la negació d’aquesta. Aquí, aquest estat de bloqueig de la sensualitat podríem dir que està empès fins al màxim que permet el coneixement humà, i el sexe no es fa servir en absolut com a símbol d’emancipació i llibertat. Aquesta obra, que descriu fins a la sacietat una situació d’estancament límit, arrossega finalment el lector cap al nihilisme moral més absolut. No he llegit mai, fins ara, una obra tan antihumanista com aquesta.

Tan bon punt obrim el llibre, la dona de la fonda que “havia fet servir la mà esquerra” per obrir el pany de l’habitació i el lligat del seu obi, on hi havia la figura d’un ocell gros i estrambòtic, ens preparen per les sensacions desagradables amb què ens trobarem. Poc després, el narrador ens descriu amb molt de detall els dits de la noia adormida i ens fa sentir una mena de captivadora tranquil·litat amb les paraules “ni una mínima part de la seva existència no podia abastar-la”. La relació entre el vell Eguchi i la noia conté el grau màxim de desig sexual no exterioritzat de l’home. Tot i tenir l’objecte de desig davant dels ulls, l’autor evita que aquest objecte tingui voluntat. Quan es maquina la coincidència entre les idees i l’existència, és quan es descobreix l’èxtasi; així doncs, el fet que l’altre estigui adormir és un estat ideal, ja que no permet la consciència d’existir, i el desig sexual es queda en una fase de puresa. Amb tot això, es pot evitar la premissa que perquè l’amor entri i s’estengui dins el cor cal la resposta de totes dues parts. Trobem aquí la perversitat d’un lloc que desagradaria força al Vaticà, ja que el desig sexual és una de les formes que més s’allunyen de l’amor.

Tanmateix, la dona de la fonda afirma que “en aquesta casa no s’hi fa cap maldat!” Quan pensem que el món de les belles adormides està separat de la maldat mitjançant la impotència, segurament ens ve a la ment, ni que sigui de forma vaga, en quin tipus de maldat deu estar pensant el senyor Kawabata. Una maldat amb prou vitalitat com per estimar massa l’objecte, tant com per destruir-lo i matar-lo; una altra manera d’explicar, en definitiva, allò que és completament humà.

Yukio Mishima. 

Advertisements