En la primera edició de Família (1932), Ba Jin va escriure aquest prefaci commovedor. Una carta de comiat colpidora que us pot ajudar a entendre que pensava aquest gegant de la literatura mentre escrivia “Nits fredes”. Tot i que no és bo barrejar el món real i el de ficció, no costa endevinar la presència del seu germà en el retrat que Ba Jin fa de Wuan. Moltes gràcies a “El cercle de Viena” i la traductora Eulàlia Jardí per fer possible la traducció d’aquest novel·lista a la nostra llengua.

Ba_Jin_1938

Fa tres hiverns et vaig enviar una carta en la qual et deia que planejava escriure una novel·la però que tenia algunes reserves. Em vas contestar animant-me i dient-me que esperaves que m’hi posés aviat i que estaves impacient per llegir-la. I et referies a l’argument de David Copperfield de Dickens, que era l’obra que t’agradava més.

La teva carta va estar més d’un any al meu calaix i jo continuava sense començar la novel·la. Sabia com n’estaves, d’ansiós per llegir-la. Finalment, l’abril de l’any passat vaig acceptar la proposta del diari i em vaig posar a escriure-la. Aquesta vegada no et volia fer esperar i havia decidit guardar un exemplar de cada diari on sortia i enviar-te tot el joc sencer. Imprevisiblement, quan la meva novel·la havia de començar a aparèixer el dissabte, m’arribà el diumenge el telegrama que em comunicava la teva mort. No vas tenir ocasió de llegir-la!

Jo havia intuït el teu final però no em pensava que s’esdevingués tan aviat, ni em creia que acabessis enverinant-te, tot i que fa vuit o nou anys ja vaig sentir dir que parlaves de suïcidar-te.

Has viscut poc més de trenta anys, has mort jove, però quina joventut has tingut? Que tristos han estat aquests trenta anys i escaig de vida! Has estat una víctima innecessària. No ho vas entendre fins al final.

Tenies un bell somni que tu mateix vas destruir, un futur prometedor que vas cremar. Durant un temps et vas forjar uns ideals, però després et vas deixar narcotitzar per les doctrines de la reverència i de la no—resistència. Estimaves una noia, però vas permetre que el teu pare es jugués a la sort el teu destí et casés amb una altra. Estimaves la teva dona. I vas deixar, sense dir-hi res, que parís fora de la ciutat només perquè un xarlatà ho havia dit. Tota la teva vida ha consistit a salvar les aparences i a deixar-te portar pels altres. Sabies que t’acostaves a un abisme i finalment hi vas caure i et vas veure obligat a prendre el verí. No sé ben bé si vas morir per no perdre la dignitat o perquè no podies suportar la teva vida miserable. Rellegeixo la teva nota pòstuma i encara no ho veig clar. El cas és que no només has perdut l’honor, sinó que, a més, has amargat les vides de la teva dona i dels teus fills, i la d’una altra dona (sé que n’hi havia una altra, m’havies parlat de l’amor que senties per ella).

Si poguessis tornar a la vida i llegir la meva novel·la o veure la desgràcia que has portat a aquells que t’estimen potser et decidiries a emprendre un camí nou. Però ja és massa tard i el teu cos és enterrat.

Però, t’haig d’odiar perquè vas ser un covard i ho vas fer? No, decididament no. Ets, al cap i a la fi, el meu germà gran estimat. És cert que aquests darrers set o vuit anys les nostres idees ens van allunyar. Jo continuava estimant-te, però a poc a poc l’amor se’n ressentia. No saps com m’ha fet patir, això! Encara recordo quan em vas venir a veure fa tres anys a Xangai. El dia que tornaves a Sichuan vaig anar a acomiadar-te al vaixell. Aquella petita cabina, aquella calor, no sabia què dir-te perquè tenies els ulls plens de llàgrimes. Et vaig agafar la mà i et vaig dir: “Vés amb compte durant el viatge!”, mentre em disposava a baixar a terra. Però tu em vas retenir. Et vaig preguntar què passava i no em vas respondre, vas tornar a entrar a la cabina a obrir la maleta. Vaig pensar que m’havies de donar alguna cosa per a algú. Em va estranyar la teva desmemòria. I em vas venir amb un disc a la mà que em vas donar quasi plorant mentre deies: “Emporta’t una cançó”. Era Gracie fields, de Sonny Boy. Sabies que m’agradava i per això me la vas regalar. Sé que a tu també t’agradava. Estava feliç de tenir-lo,  però no volia que et quedessis sense ell. No obstant això, vaig pensar que no volia desobeir-te una vegada més, que ja ho havia fet prou vegades, i vaig agafar el disc sense dir res. El que sentia en aquell moment no es podia dir amb paraules.

Assegut a la barca de rem, el vent i les onades del riu Huangpu em sacsejaven, veia els llums de la riba, i se’m trencava el cor quan recordava el comiat. I els meus ulls, que no ploren quasi mai, s’entelaren. Sabia que era la darrera vegada que veia la cara del nostre germà gran! Ara el disc roman solitari al meu estudi, convertit, tres anys després, en una víctima més del 28 de gener. Les mans que me’l van donar són ara sota terra.

Per la nota que vas deixar sé que no volies morir, sé que vas dubtar molt. Vas escriure tres notes i les vas estripar. Et resisties a abandonar la vida, a deixar les persones estimades! Finalment, vas escriure la quarta nota. Per ella coneixem la teva lluita terrible entre la vida i la mort. Es pot llegir entre línies un crit a la vida: “No vull morir!” Però ja ets mort.

Jo no vull la mort. Vull viure. Vull escriure, vull escriure amb aquesta ploma el que em sembli. Aquesta ploma que em vas regalar fa tres anys a Xangai. Amb ella he escrit totes les meves obres, llevat de Destrucció. Ella em farà recordar-te en cada moment i ella et farà tornar a la vida per poder veure com trepitjo tots aquells cadàvers!

Ba Jin, Abril del 1932. 

Advertisements