Qualsevol escriptor occidental hauria guanyat el Premi Nobel de Literari si hagués escrit les novel·les de Ba Jin (1904-2005). Aquest és el primer fragment de “Nits fredes” (1946), la seva darrera novel·la publicada recentment per “El cercle de Viena”

ba jin

La sirena de l’alarma antiaèria havia sonat feia prop de mitja hora i encara es podia sentir el soroll difús dels avions. Els carrers estaven silenciosos i a les fosques. S’aixecà dels graons de pedra del davant de la porta metàl·lica del banc i anà cap a la vorera. Mirà el cel, gris com un llenç de roba negra descolorida. Llevat de les siluetes dels edificis més propers no podia distingir res en la foscor, per bé que amb la mirada no buscava res en concret. Només volia deixar passar el temps, però el temps s’entestava a portar-li la contrària i transcorria lent, tan lent que semblava aturat. El fred li havia anat penetrant la roba i de sobte una esgarrifança li va recórrer l’espinada. Acalant el cap, exhalà un sospir i després mormolà:

-No puc continuar així!

-I doncs, què penses fer? Tindràs prou força per canviar? Ets massa bona persona!—li digué una veu a cau d’orella.

Sobresaltat, girà el cap a dreta i esquerra i s’adonà que estava parlant sol. Enfadat amb si mateix, continuà amb els retrets:

-Per què no sóc prou valent? Hauré de ser sempre tan bon jan?

Mirà una altra vegada al seu voltant, ningú no el podia ajudar ni replicar-li. El llambreig d’una llanterna a la llunyania el comfortà com si un vell amic li estigués picant l’ullet, però aquella llumeta aviat va desaparèixer i tornà a quedar embolcallat per l’obscuritat. Fregant-se les mans per escalfar-se, començà a caminar. Una ombra passà pel seu costat i en adonar-se’n es girà per mirar, però es troba amb la mateixa foscor bromosa. De fet, no sabia què estava buscant. De nou una llanterna, aquesta vegada s’acostava a ell. L’home que la portava, de complexió mitjana i amb un abric gris, un d’aquells homes que hom podia trobar arreu, passà pel seu costat sense mirar-lo. Ell no li va veure la cara, tampoc no hauria pogut fer-ho en cas d’haver-ho volgut. Tanmateix, els seus ulls van seguir obstinadament aquella figura que desapareixia. Què buscava? Ni ell mateix ho sabia. Tot d’una s’aturà.

Guillem Carreras. Setembre ’13

Anuncis