Els paràmetres de la política catalana han canviat radicalment en molts pocs anys. Sense ser-ne conscients, hem capgirat les dinàmiques que dominaven la mentalitat dels governants i els governats d’aquest país. Ja no reclamem millores progressives, ni tan sols una esmena a la totalitat. Ja no volem transformar el règim, sinó substituir-lo. Aquest és el gran canvi de paradigma que ha convertit el procés independentista en irreversible. El catalanisme tradicional es dividia entre els qui s’acontentaven amb molles i els qui volien el pa sencer. El sobiranisme modern vol tenir el seu propi forn. Cuinar sense ajudes, però sense dependències.

El 30 de Setembre de 2005 el Parlament de Catalunya va aprovar l’Estatut de Catalunya amb un objectiu implícit molt clar: aconseguir més autogovern per la Generalitat i virar Espanya cap una estructura federal. Tots coneixem el resultat d’aquell intent: l’Estatut va morir abans de néixer. Modificat substancialment per el Congrés dels Diputats en el procés d’aprovació (2006), escapçat per la Comissió Constitucional posteriorment (que va retocar 118 articles), mutilat per el Tribunal Constitucional (2010) i finalment oblidat al calaix dels records per als governs socialistes i populars que havien de complir amb la nova legislació. La comissió bilateral entre l’Estat i la Generalitat que hauria de vetllar per el desplegament de l’Estatut fa gairebé dos anys que no es reuneix. Els avenços que van sobreviure el viacrucis del procés no s’han traslladat a la pràctica.

José Luis Rodríguez Zapatero, secretari general del PSOE, havia promès donar suport a l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya. Malgrat que no havia complert la seva paraula, els catalans havien ratificat el text sorgit del Congrés en el referèndum celebrat el 18 de Juny de 2006. La mentalitat catalana, més propensa a les victòries pírriques que als gestos de dignitat, s’havia tornat a imposar. Era una bona oportunitat per legitimar el discurs dels guardians de la Transició. Enfront les veus rupturistes que reclamaven la caducitat del text constitucional, els poders fàctics espanyols podien presentar l’Estatut com una prova que els catalans havien renovat el seu compromís amb la Carta Magna.

En aquest sentit, la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya fou un error estratègic majúscul de la Segona Restauració Borbònica. La liquidació de l’estat de les autonomies, i de retruc, l’inici de la seva dissolució enfront una forma més autocràtica (UPyD) o republicana (IU) de govern. La cultura de la transició comença esberlant-se a Catalunya, però no es limita només al Principat.

Vist amb perspectiva, sorprèn la poca traça que els diferents governs espanyols han tingut respecte la qüestió catalana. El “concert econòmic”, rebaixat a l’estatus de “pacte fiscal” a mida que passaven els mesos, era una nova oportunitat per canalitzar la humiliació que els catalans havien sentit arran de la sentència del Tribunal Constitucional. A diferència dels anteriors intents de millorar la relació amb Madrid, aquesta vegada no s’intentava un guany quantitatiu sinó qualitatiu. Que els catalans poguéssim recaptar i gestionar els nostres impostos. Si bé la proposta s’allunyava de la tradició reformista catalana, doncs no intentava transformar Espanya, la proposta permetia tancar les ferides. Durant dos anys el govern català apel·là al diàleg bilateral amb l’Estat sense èxit.

El marge d’actuació de Convergència i Unió s’esgota. La Diada del 2012 viu una multitudinària manifestació independentista. El govern es veu obligat a fer un canvi en el seu discurs. “Catalunya necessita les estructures d’un Estat Propi, i per assolir-les, és necessari una consulta a la ciutadania”. Ja no queda marge de negociació amb el govern central. Des d’aquella data, ja  es tracta d’acceptar un model concret, sinó tolerar o rebutjar la possibilitat que els catalans s’expressin com a poble sobirà. Tot o res. En aquest context, Rajoy i Mas només poden salvar els mobles pactant el model de consulta i les preguntes a formular. Una possibilitat que perd força arran de la multitudinària manifestació, un any més, que hem viscut aquesta Diada. Els catalans volem una pregunta clara per conèixer una resposta incontestable. Qualsevol referèndum que no  plantegi la possibilitat d’una Catalunya independent serà un frau democràtic de dimensions astronòmiques.

L’Estatut de Catalunya, gestat durant la campanya al Parlament de Catalunya del 2003, suposà el primer desafiament seriós a l’orde constitucional establert l’any 1978. Han passat deu anys, i l’Estat espanyol encara no ha començat a fer autocrítica. La negació de la realitat i les amenaces s’alternen amb una casuística cada cop més delirant. Ningú parla del desastre del procés estatutari, les manifestacions a favor d’unes infraestructures dignes, les lleis contra l’escola en català o l’equiparació constant de les institucions catalanes amb règims totalitaris. En primera instància, l’auge de l’independentisme s’ha presentat com una aventura personal del president Mas [sic]. El suport de la Via Catalana ha traslladat la responsabilitat a la gent, ignorant i manipulada per la televisió i l’escola catalana. És normal que molts catalans que no voldrien marxar d’Espanya sí que vulguin marxar d’aquesta Espanya.

La successió dels fets és feridora: falses promeses, retallades, ignorància i amenaces. Tot plegat farcit de llenguatge insubstancial que, rera el seu aparent bonisme, amaga un profund conservadorisme social. Existeix una àmplia gamma d’expressions banals amarades d’un profund conservadorisme social. Les apel·lacions abstracte al consens, el diàleg o el consens esdevenen supèrflues perquè no intenten sumar voluntats sinó aturar la voluntat majoritària. És curiós que els mateixos mitjans que denuncien els tics “totalitaris” de Catalunya adverteixin sobre la possible divisió del país. El feixisme precisament es caracteritza per l’absència de conflictivitat social.

És desencoratjador pensar que podríem fer si no gastéssim tant temps en rebatre tot aquest soroll. Quanta energia malgastada! Només per poder aparcar-lo, tractem el tema. Qualsevol societat que no està dividida no és democràtica. Qualsevol Estat que denuncia el totalitarisme d’una de les seves “regions” sense combatre-la n’és còmplice.

I tanmateix, enmig de tota aquesta xerrameca, els somriures segueixen il·luminant la cara dels catalans. Un raconet de l’Europa maltractada encara es resisteix a abandonar l’esperança en un futur millor. Ara més forts que abans. Ara més confiats que mai. Partidaris i detractors de la independència ens hem posat d’acord que el poble català és sobirà per decidir el seu futur. Si juguem les armes en aquest terreny, el de la democràcia directe, tenim bona part de la partida guanyada. Una Catalunya independent tampoc tindria sentit—de fet, seria molt reprovable— si la majoria dels seus ciutadans no la desitgessin.  Una República que neix per millorar la vida de la seva ciutadania quedaria deslegitimada si aquesta no la recolzés.  Menys encara a Catalunya, on a diferència d’Escòcia o Flandes, el sobiranisme emergent aixeca la bandera del progrés social. Cal aprofitar l’embranzida de l’onada independentista per millorar la qualitat de tots els serveis que afecten la salut i la dignitat humana.

És cert que no serà fàcil, i que les dificultats i les incerteses seran importants. Quina gran empresa no presenta obstacles enormes?  Si només penséssim amb els costos, i mai amb la nostra voluntat, no tindríem nens, ni ens motivaríem a fer-los créixer com a persones, ni muntaríem petites empreses, ni reconstruiríem velles esglésies abandonades, ni participaríem en associacions que no interessen a ningú, etc.  La política, com a eina transformadora, és la defensa d’allò impossible. El govern ha declarat que abans de finalitzar l’any els catalans sabríem la data i la pregunta del referèndum. Fins llavors, no podem dir que ha començat el procés d’independència de Catalunya.

Possiblement els governants catalans no seran més bons ni honestos que els espanyols.  El que sí podem assegurar és que vetllaran per la nostra qualitat de vida amb molts més recursos i eines de les què ara disposen. No convé oblidar que romandre a Espanya també té costos, i són molt elevats. El deute respecte el PIB i la taxa atur del regne d’Espanya són alarmants. Hem de desmuntar la fal·làcia segons la qual l’immobilisme és més segur que la secessió.

La independència és una qüestió de justícia [en tenim dret], dignitat [volem exercir com a societat adulta], però també de supervivència. Quan el vaixell s’enfonsa, i la Segona Restauració Borbònica ho està fent, no es pot demanar als tripulants que esperin ser menjats pels taurons.

Guillem Carreras. Setembre ’13.

Anuncis