Sempre he sentit una gran predilecció per els aforismes. La demostració que la saviesa i l’enginy, lluny de moure’s en diferents esferes, caminen juntes.  Un relat d’una persona que excel·lia en aquest gènere: Mark Twain. 

97n/24/huty/7252/18

Vaig tenir coneixement dels fets que relataré tot seguida través d’una carta d’una jove que viu a la preciosa ciutat de San José. La remitent, que no conec de res, es limita a signar les cartes com “Aurèlia Maria”, que pot ben bé ser un nom fictici. En qualsevol cas, la pobra noia està gairebé enfonsada pels infortunis que li han passat, i tan confusa pels consells contradictoris d’amics mal informats i enemics insidiosos, que no sap quin camí emprendre per alliberar-se de la teranyina d’obstacles en què sembla atrapada gairebé sense remei. És en aquesta conjuntura que recorre a mi a la recerca d’ajuda, i em suplica guiatge i instruccions amb una eloqüència commovedora que estovaria el cor d’una estàtua. Vet aquí la seva trista història:

Diu que quan tenia setze anys va conèixer, i es va enamorar, perdudament i apassionada, d’un jove de Nova Jersey, anomenat Williamson Breckinridge Caruthers, sis anys més grans que ella. Es van prometre, amb el lliure consentiment d’amics i família, i durant un temps semblava que el destí de les seves vides era ser immunes al dolor, a diferència del comú de la humanitat. Tanmateix, la sort va acabar canviant; el jove Caruthers va contraure la varietat de pigota més virulenta i, quan es va recuperar de la malaltia, tenia la cara ratada com un motlle de galetes, sense ni rastre d’una bellesa que ja no tornaria. Al principi, l’Aurelia es va plantejar trencar el compromís, però la compassió pel seu dissortat amant la va dur a posposar una temporada el dia del casament, i donar una altra oportunitat al jove.

La vigília de l’enllaç, en Breckinridge, absort en la contemplació del vol  d’un globus, va caure en un pou i es va trencar la cama, que li van haver d’amputar fins al genoll. Un cop més, l’Aurèlia va pensar a anul·lar el compromís, però l’amor va tornar a triomfar, la noia va ajornar el dia de l’enllaç, i va donar al seu promès una altra oportunitat per esmenar-se.

I la desgràcia va tornar a agafar desprevinguts els infeliços joves. En Breckinridge va perdre un braç per el tret abans d’hora d’un canó durant la festa del Quatre de Juliol, i, tres mesos més tard, una màquina de cardar llana li va arrencar l’altre. Aquestes darreres calamitats van estar a punt de destrossar el cor de l’Aurèlia. No podia evitar angoixar-se profundament en veure com el seu marit l’abandonava de mica en mica, i aleshores sentir que el jove no podria durar gaire amb aquell procés catastròfic de minva. Tanmateix, sense saber com aturar aquell horror, desesperada i somicant, gairebé lamentava, com els brokers que aguanten i acaben perdent, no haver-s’hi casat al principi, abans que el seu promès patís tal depreciació. La seva ànima valenta, però, es va imposar, i va decidir ser encara una mica més pacient amb l’estat anormal del seu futur marit.

Tornava a acostar-se el dia del casament, i la desil·lusió el va tornar a eclipsar: en Caruthers va contraure erisipela i va perdre completament la visió d’un ull. Els amics i familiars de la núvia, convençuts que la noia ja havia aguantat més del que seria raonable esperar, van intervenir i li van insistir que cancel·lés l’enllaç; tanmateix, després de dubtar una estona, l’Aurèlia, amb una generositat que l’honrava, va dir que hi havia reflexionat amb calma i havia arribat a la conclusió que en Breckinridge no en tenia cap culpa.

Mark Twain Quote

De manera que va tornar a endarrerir la data i ell es va trencar l’altra cama.

Va ser un dia trist per a la noia quan va veure els cirurgians retirar respectuosament el sac, el qual ja coneixia per experiència, i el seu cor li va revelar l’amarga realitat que una altra part del seu xicot ja no hi era. Sentia que el terreny dels seus sentiments es restringia més i més cada dia, però, un cop més, va contradir la família i va renovar la seva promesa.

Poc abans de la data fixada per a l’enllaç, es va produir una altre desastre. L’any passat els indis del riu Owens van arrencar la cabellera d’un sol home. Aquell home era en Williamson Breckinridge Caruthers, de Nova Jersey. S’afanyava amb el cor ple de joia cap a casa quan va perdre irremissiblement el cabell, i en aquell moment amarg gairebé va maleir el desafortunat favor que li haguessin conservat el cap.

L’Aurèlia per fi té dubtes seriosos sobre com ha de procedir. Encara estima en Breckinridge, escriu, amb un amor que només una dona podria sentir—encara estima el que queda d’ell—però els pares de la noia s’oposen radicalment a l’enllaç, perquè el jove no té propietats, està incapacitat per treballar i ella no té mitjans suficients per mantenir a tots dos folgadament. “I doncs, què hauria de fer?”, pregunta amb una urgència dolorosa i plena d’ansietat.

És una pregunta delicada que implica la felicitat perpètua d’una dona i la de gairebé dos terços d’un home. Tinc la impressió que, en aquest cas, donar més que un suggeriment significaria assumir una responsabilitat massa elevada. Com es podria refer la situació? Si l’Aurèlia es pot permetre la despesa, que proporcioni al seu amant mutilat braços i cames de fusta, un ull de vidre i una perruca, i li doni un altre termini; uns altres noranta dies, ni un més de gràcia, i si entretant no es trenca el coll, casar-s’hi i a veure què passa. En tot cas, no em sembla que sigui gaire arriscat, Aurèlia, perquè si no abandona la seva propensió singular a fer-se mal sempre que en té ocasió, el proper experiment hauria d’acabar amb ell, amb la qual cosa vostè estarà tranquil·la, tant casada com soltera. Si està casada, les cames de fusta i altres objectes de valor que ell posseeixi passen a la vídua, i així vostè no experimentaria cap pèrdua real, tret del preuat darrer fragment d’un marit honest però d’allò més dissortat, que es va esforçar genuïnament per fer les coses ben fetes, però va ser traït pels seus extraordinaris instints destructors. Provi-ho, Maria! Hi he meditat força i amb deteniment, i no hi vaig cap més opció. Hauria estat una al·legoria benvinguda que en Caruthers hagués començat amb el coll i se l’hagués trencat en primer lloc; tanmateix, com que li ha semblat apropiat optar per una altra política i fer-se durar el màxim possible, no crec que hàgim de censurar-lo, si és que n’ha gaudit. Hem de fer tant com puguem ateses les circumstàncies, i mirar de no perdre-hi la paciència.

Guillem Carreras. Setembre ’13

Anuncis