L’Edat mitjana, aquesta part de la Segarra es féu famosa com a productora de safrà, planta molt delicada i que necessita un acurat cultiu. Plantat a rengs a una distància molt aproximada d’uns quatre pams, net el terreny de conreu de males herbes, feia el seu cicle vegetatiu fins arribar a primers d’octubre, que començava a treure les seves primeres flors que augmentaven de dia en dia amb una magnificència sorprenent. Aquesta flor no es podia collir a qualsevol hora del dia, puix que havia de fer-se abans de sortir el sol i plegar com a màxim, dues hores després, perquè amb l’escalfor del sol la flor es tancava i llavors resultava pesat i difícil extreure’n els brins de safrà. Un altra inconvenient era que cada dia s’havien de torrar, amb el consegüent estat normal ii natural, els al·ludits brins sense deixar-los pansir. Figureu-vos per un moment el traüt que aquells dies de recol·lecció representava per a la nostra clota i comarca, que sembla que ningú no podia quedar excusat davant de la feina.

Durant tot l’any al mercat setmanal dels dilluns hi havia oficialment a la Plaça de l’Església cinc taules destinades a la compra-venda del safrà; a part dels comerciants que pel seu compte es dedicaven al susdit comerç, sobretot per part dels jueus. Venien mercaders de Barcelona, Manresa, Igualada, Montblanc, Cercera, Vilafranca, a fer-hi llurs transaccions i cada mercat es creava la pauta—escandall del preu del safrà a regir a tot Catalunya. Veritablement costa de creure que d’una planta tan minsa i tènue com són els seus brins i el terreny necessari per a produir tan gran quantitat, llegim en documentació antiga que des del 5 d’octubre de 1378 fins primer de març d e1379 es cobraven a la Vila tributs per compra-venda de 25.000 lliures de safrà. Queda, per tant, demostrat el gran centre productor de la nostra Segarra de la planteta dita de l’Amor.

Un cop ben acondicionat, era exportat i normalment embarcat al port de Barcelona en els vaixells que feien la ruta d’Antioquia i Àssia Menor, els mateixos que de retorn eren portadors de productes exòtics com, per exemple, la canyella, pebres picants negres, herbes per a condimentar el menjar, perfums i pintures d’ús femení. Recordo molt bé que en la meva infantesa havia vist grans extensions de terreny plantades de safrà com també que com no hi havia cap pagès a la vila que no tingués al tros, per al seu consum particular, aquesta planta culinària. Llavors no es concebia un plat d’escudella—que era el clàssic i típic menjar de l’època—sense el seu colorant.

Quasi fins els nostres dies perduraven en aquest comerç, aquells comerciants anomenats pel poble els safraners, que, amb la caixa al coll, recorrien la nostra terra i fins i tot la resta de la Península desafiant, en compliment del seu deure, totes les adversitats de la llarga ruta. Amés de Santa Coloma, també el poble de Rocafort de Queralt, radicat a la Conca de Barberà, fronterer amb la Segarra, s’hi va dedicar amb entusiasme.

Més endavant, a mitjans i al final del segle passat, el panorama natural de la nostra Segarra veritablement queda transformat, sobretot a la clota de Santa Coloma; tothom hauria dit que aquesta part de la nostra comarca era una continuació del Camp de Tarragona, ja que per tot arreu es veien frondosos camps d’avellaners plantats en les terres de secà nostres, i gairebé gosaria a dir que eren tant o més ufanosos que els del camp tarragoní amb rendiments immillorables.

Colles de treballadors del camp venien sovint a treballar ací per a ensinistar-nos en el novell cultiu. L’eufòria durà poc perquè va aparèixer la plaga del fibló que foradava l’avellana amb una merma en el seu rendiment. Però com diu l’adagi: “Déu tanca una porta i n’obre una altra”, va coincidir llavors que foren descoberts a Amèrica del Sur (a unes illes del Perú i del nord de Xile) uns grans dipòsits d’excrements d’uns ocells marins que, analitzats, foren aplicats a l’agricultura com adob amb resultats satisfactoris. Aquest producte s’anomena guano (en llengua quechua “huano”, que vol dir “fem”), i va tindre tant d’èxit que aquells dipòsits minvaren ràpidament i fou necessari suplir-ho químicament, la qual cosa fou la clau de la riquesa de la nostra comarca; coincidí també en què les grans cases pairals de la vila donaven les seves terres a menar-les o conrear-les a arrendament, la qual circumstància contribuí encara més a què la riquesa fos comunitària. Foren arrencades moltes terres ermes i xarmades de bosc millorant i engrandint les finques en donar amb el guano el seu degut rendiment.

Josep Carreras, Octubre ’73.

Anuncis