Aquest diumenge és la Festa Major d’Albió. Avui, de fet, és Sant Ramon Nonat.  Un bon moment per recordar la famosa processó de la Mare de Déu del Tallat, molt important en el municipi. És molt fàcil pensar en els indis com a salvatges capaços de reclamar la pluja als déus ballant mig despullats. Aquest fragment, extret del costumari de Joan Amades, demostra que la civilitzada societat cristiana no era gaire diferent. Bé, potser una mica més avorrida. Aquí, enlloc de dansar, deixarem endur-nos per llargues i ensopides processons. 

albió

Quan passava molt de temps sense ploure, un dels costums més emprats per demanar del cel el profit de l’aigua eren les processons de pregàries a les imatges més venerades i reputades com afavoridores d’aquest fenomen. La més persistent fou la que els pobles de l’Urgell, les Guerres i la Conca de Barberà organitzaven al santuari de la Mare de Déu del Tallat, venerada al poble de Rocallaura. Anava presidida per trenta-tres homes dels pobles d’Albió, Ametlla i Vallbona de les Monges. Anaven descalços, descoberts de cap i sense altra roba al damunt que un sac grosser.  A una mà duien una canya alta amb una imatge del Sant Crist penjada al cim, i a l’altra, uns rosaris que de tant llargs que eren gairebé els arrossegaven.

A la visita del Santuari es deturava la processó, i tots llurs components, que estaven dejuns, s’agenollaven i alçaven les mans al cel, i amb to planyívol exclamaven: “Mare de Déu Santíssima del Tallat, tingueu misericòrdia de nosaltres, i envieu-nos aigua, si ens convé”. A l’entrada de la població, l’home de veu més forta repetia per tres vegades la súplica, que tota la resta dels fidels seguia a cor. En arriba a la placeta davant de l’església, s’agenollaven i entraven al temple de genollons, un darrera de l’altra, sense poder-se deturar per res ni decantar el cap ni mirar enrere. Sense aixecar-se ni moure’s gens, oïen tres misses que deien els sacerdots dels pobles referits. Un reboster que formava part del seguici i que duia un cistell amb unes ampolles de vi i d’herbes cordials curava d’assistir els que ho necessitaven.

Un dels fidels portava una imatge del Sant Crist molt llastimosa. Era creença que si en passar el torrent de Passanant s’accentuava el color moradenc que caracteritzava la fesomia de la imatge era senyal que el cel escoltava els plays, i que no trigaria a ploure. Si la imatge no canviava de color, hom interpretava que els pecats que havien provocat el càstig encara no eren prou purgats i que calia fer més penitència. La darrera processó tingué lloc l’any 1905, hi prengueren part una cinquantena de pobles i els concurrents passaren de 10.000 persones.

pluja

La gent de les Garrigues, la Baixa Segarra, el Baix Urgell i la Conca de Barberà havia acudit a la Mare de Déu de la Bovera que es venera en un santuari del terme de Guimerà. Havien celebrat grans processons en què intervenien gents de tots els estaments, agrupats per categories i presidits davant de la respectiva colla. Hom procurava que els estaments fossin també nou: sacerdots, menestrals, pagesos, artistes (és a dir, gents de carrera i d’ofici), fadrins, casats, donzelles, casades i vídues. Aquest conjunt tractava de representar la totalitat de la societat. Llevat dels sacerdots, tots anaven descalços i sense altra peça de roba al damunt que una túnica de saca aspra i rasposa, i a voltes és cobrien senzillament amb una saca.

Les dones duien la cabellera estesa; ningú no podia anar cobert de cames ni de cuixes, i antigament les dones duien els pits penjant i al descobert. Anaven amb els braços estesos, uns amb un Sant Crist a una mà, i una canya llarga a l’altra, i d’altres amb dues canyes. Caminaven lentament, i pesada, al ritme d’una cançó monòtona composta de nou estrofes (una per a cada grup) de les quals variava només un sol vers per a enumerar cada una de les menes de gent que constituïen els fidels.

Mare de Déu de la Bovera / Us venim a reclamar;

Som nou pobres sacerdot / Que us venim a adorar;

Feu-ho vós, que ho podeu fer / Deu-nos aigua, si ens convé,

Perquè tots som gent de bé

 

La seminuesa dels penitents i l’ensenyament de les parts púdiques a la mare terra responen a les idees d’afavoriment de la fecundació de la mare terra de les quals hem parlat. La cançó de penitència que marcava el pas de la processó té totes les característiques pròpies dels cants primitius de valor màgica que formen part de la majoria de les cerimònies més arcaiques, molt sovint per a menar la dansa, cants que, com el de què parlem, es distingeixen per la brevetat del text, que es repeteix feixugament innombrables vegades al so d’una tornava insípida, monòtona i ensopidora, manca de tot sentit artístic, tant musical com literari.

Guillem Carreras. Agost ’13

Advertisements