Els programes de la Festa Major també són un bon document històric. Publico dos articles, del 1976 i 1943 respectivament. El primer és un extracta de la crònica de Jeroni Pujades sobre Dalmau de Queralt. Ja llavors estaven mal vistes les persones que duien els cabells llargs. El segon, un editorial franquista de l’època de la postguerra. 

dalmau de queralt

Divendres Sant, 2 d’Abril 1627.- Com en Espanya de pochs anys a esta paprt sia entrada una mala pràctica de que los hòmens vells y jovens, princesos y no tals, comunament per la major y més numerosa part, a mil per hu, se sian tant afeminats ques crian grans topets de cabells sobre lo front com a cugullades, y caballeras o greñas que los cauen del cap entre la cara y les orelles, y tras de ellas tot lo cabell fallat a tisora, aporten-los los uns enriçats y encargolats, altres pentinats llisos y lluents, que si són jóvens no apareixen sinó unes donzelles, e particularment aportant tots estas benonitas de retillo amidonadas, y uns arandeles o collarets que los sostenen així com las donas. Ha sempre aparegut mal a homes de tímida conciencia y qui avorrexen coses muliebres, y al fi ha aparegut a alguns cosa bujarronesca vinguda de Itàlia…”

[Els bujarrons es refereix als homosexuals]

“Y a la mà que ho escriu li pesa no tenir més honest y cubert terme per comptar assó que voldria no escriurer. Però nos pot deixar de dir perquè se veja los malts indicis donant tals grenyas, crines o caballeres en Espanya… Diu-se, com he dit, que això de de Itàlia. Però los bons soldats espanyols diuen, quan tornen de Itàlia i Milà, que allí ningú español porta tals caballeres per no ser tingut per home culpat en lo crim nefando. Molts hòmens han pensat, y jo no me aparto molt de esta opinió, que aquest mal ha cundit en Espanya desde la entrada dels inglesos. Y com qui sap que antigament se perderen Anglaterra y Espanya, com he dit en ma Crònica, per lo pecat de la sodomía, vist lo que passa en Sivilla i en València aprés que los inglesos vingueren a capa de matrimonis a enganyar al bo del Rey Philip terç, en Castella, segon en Aragó, és fácil que cayga en aquesta opinió de la contagió de Anglaterra”.

“Lo primer home qui començar a perseguir esta manera de gent de cabellera fou Don Dalmau de Queralt, segon comte de Santa Coloma, del qual puch testificar que en presència mia ne feu tallar y treure alguna, conminant a pena de cent açots y desterro no fossen més trobats ab tals cabelleres en sa terra. Poc a poc alguns senyors feren lo mateix, y al fi en Barcelona, essent Virrey don Luis Dias de Armendaris, bisbe de Urgell, se anà esforçant, y los jutges de cort les feyen llevar a molta gent jove, y dels qui de la terra anaven a contractar a Barcelona”.

“Esforçà’s més assó en temps de don Miquel Santos, bisbe de Solsona, la diligència se n’anà apretant un poch més, y com lo jovent de les Escolas de la Universitat no feu cas dels mandatos dels jutges de cort, ni saber la voluntat del Virrey, ni aplicarse a la honesta política, aparegué al Virrey que la professó de la Creu los colliria a tots o bona part, y en un dia faria un gran exemplar. Temerari pensament. Encomanà la executió al Veguer de Barcelona, Francesch Dalmau, ciutadà honrat, lo qual se posà al puesto que li aparegué. Saberen-ho els estudiants, y per bon introit de professó acudiren allí triats una vintena y se presentaren davant el Veguer, qui coneixent lo marinatge girà las veles y posa’s en port. Aquest jovent qui va davant ab lo pendó, picat de l’ordre del Virrey, guiaren la professó de tal manera que, acostumant passar per la Plaça del Rey y del Palau ahont ara posa lo Virrey, aquest any no li passaren per davant. Sentit lo Virrey de assó, dissimulà per aquell dia, y acertà, y així volgué Déu no succehís escàndol algú. Donà orde sabessin qui aportava lo pendó y los cordons, y dies aprés aquí hu y allí altro (asso si es prudència) ne posà uns quants a la presó; y assó que eren fills de bons pares”

Guillem Carreras. Agost ’13

Advertisements