Millor tard que mai. Quaranta anys després d’haver-se mort, Santa Coloma de Queralt ret  homenatge al seu pintor més il·lustre: Josep Nogué i Massó. La Comissió Any Nogué ha preparat una retrospectiva de les seves obres que repassa totes les etapes d’un home obsessionat per el tractament de la llum i el color. Del 15 d’Agost al 6 d’Octubre, a la Sala Gran dels Castell de Santa Coloma de Queralt. Altament recomanable.

 nogue

 

Josep Nogué i Massó (1880-1973) és un pintor desconegut per al gran públic. La Gran Enciclopèdia Catalana hi dedica una entrada de vuitanta paraules. Quatre dades inconnexes que obvien la seva trajectòria estilística. Una descripció anecdòtica si estudiem la seva biografia i jutgem la seva obra pictòrica. Molts pensarem que és una injustícia, però en qualsevol cas seria absurd—o encara pitjor, ingenu—sorprendre’ns.  Nogué, com la gran majoria de pintors paisatgístics i retratistes del segle XX, no té espai en les exposicions i les ressenyes dels diaris. L’hegemonia de les avantguardes en els cercles artístics durant cent anys ha estat, i segueix sent, molt poderosa.

Els inicis de Nogué i Massó són fulgurants. Precedit per l’èxit de Calvario de Sagunto—en la què s’inspirarà Santiago Rusiñol per la seva obra homònima—i La muchacha del farol, la sala Parés organitza la seva primera exposició el 1904. Aquestes obres ja demostren l’obsessió que el pintor tindrà, al llarga de la seva obra, entre cella i cella: el tractament de la llum. El 1907 aconsegueix que l’Acadèmia de Belles Arts d’Espanya financi el seu pensionat a Roma. Viatjar a la ciutat eterna, quan tots els pintors novells es delien per aprendre les noves tèndències parisenques, és una clara mostra  d’intencions.

calvario de sagunto

 El 1909 fa una estada decisiva a la Bretanya francesa, on hi pinta L’esfinx de Roscoff . Es tracta d’una obra transcendental. Nogué Massó comença a aplicar la tècnica divisionista, que desenvoluparà en la seva maduresa artística. En les seves memòries,  descriu aquest estil com la voluntat de “dividir las pinzeladas y los colores en forma tal que lograra dar una sensación de vibración, que es imposible lograr con pincelada grande y matiz único”. Sense abraçar-se a les noves tendències imperants a Europa, Nogué també volia trencar els models dels seus mestres impressionistes.

Tierra Franciscana (1919) suposa la culminació d’aquesta tècnica. L’obra més famosa i reconeguda del pintor colomí rebrà grans elogis de Joaquim Sorolla, mestre del lluminisme espanyol. S’exposa a Roma i Madrid amb una gran acceptació del públic i la crítica. Reconegut per l’èxit de la seva obra mestra, Nogué decideix fer un gir en la seva carrera.

Matinada de Novembre (1922) no només és un retorn del pintor colomí a l’impressionisme, sinó també una nova mostra del seu esperit innovador. Enlloc de pintar Montserrat des de la seva falda, com havien fet la gran majoria de pintors fins llavors, situa l’espectador al mateix nivell de la muntanya. Aconsegueix mostrar la grandiositat de la serralada mitjançant una superposició de plans i llums que doten de profunditat a la tele sense empetitir la posició de l’observant.

A principis de segle, era habitual que molts pintors catalans (Mir, Camarasa, Rusiño…) es refugiessin a les Illes Balears per immortalitzar els seus paisatges. Nogué segueix aquesta tradició als anys trenta, quan s’enamora de les vistes de Banyalbufar (tristament cremades fa poques setmanes). Sempre fascinat per al tractament de la llum, decideix recórrer a un nou registre. Abandona les atmosferes denses i carregades de la seva etapa primerenca, així com el divionisme perfeccionat a Tierra Franciscana. La llum de les costes mallorquines és suau, calmada, agradable, una llum que juga suaument amb les ombres dels bancals pròxims al nucli de la població.

 esfinx de roscoff

En un gest força inusual, Nogué pràcticament sempre pinta els mateixos paisatges mallorquins. Una anècdota que ens il·lustra l’obsessió que tenia per captar tots els registres de la llum i els colors. José María Luzón i Nogué, nét de l’artista i director del Museu del Prado als anys 90, ho corrobora quan explica les primeres experiències que visqué amb el seu avi. Davant d’un paisatge ple de boscos i arbustos, podia dir-li: “¿Has visto cuantos verdes hay? ¿Puedes verlos?”. La fixació que tenia amb el cel no era menor: “Fíjate bien que no es azul. En el horizonte empieza un morado suave…”

Els últims anys de la vida de Nogué poden considerar-se, en aquest sentit, una petita tragèdia. A partir dels anys cinquanta, comença a patir ceguera. Aviat haurà de pintar de memòria, recorrent a un traç més gruixut i menys delicat. Torna repetidament a Santa Coloma de Queralt, la seva vila natal, on participa en les exposicions col·lectives de 1961 i 1965. Hi passa llargues estades, i aconsegueix crear un petit grup de deixebles que segueixen (molt més humilment) la seva obra. El seu raconet preferit, la Plaça de l’Església, és la protagonista de molts quadres d’aquesta època. El 1970 autoedita un text on confessa la seva il·lusió per deixar una “huella perenne en esta villa donde nací, creyendo que es mi deber hacer todo lo posible por enaltecerla y mejorarla en todos los aspectos”

Ara només es tracta d’apropar-se a la capital de la Baixa Segarra per veure totes les teles esmentades en aquest article. Després de molts (masses) anys d’oblit, la Comissió de l’Any Nogué ha aconseguir convertir els  desitjos de Nogué Massó en realitat. Moltes felicitats a les persones que hi ha col·laborat.  ´

Guillem Carreras. Agost ’13

 

Més informació a: www.anynogue.cat

Advertisements