Si ningú m’ho pregunta ho sé;
però quan algú m’ho pregunta
i li ho vull explicar
llavors no ho sé

Sant Agustí, Les confessions

El que sant Agustí diu sobre el temps, val igualment per a l’amor. Com menys pensaments ens en fem, més natural ens sembla; però si comencem a rumiar-hi, ens emboliquem de mala manera. Aquest estat de coses queda confirmat pel fet que, des de l’inici de la història de la civilització de l’home com a artista i des dels temps d’Orfeu, de poques coses ens hem ocupat tan entestadament com de l’amor. Perquè ja sabem que els poetes no escriuen sobre el que coneixen bé sinó sobre el que no coneixen, i això és per uns motius dels quals tampoc no estan informats, però se’n volen assabentar exactament, de totes totes. El no-estar-assabentat, el no-sé-quin-sentit-té, és l’ímpetu primari que els ha fet anar a agafar el pissarrí, la ploma o la lira. (La fúria, la tristor, l’exuberància, els diners, etc., són absolutament secundaris). Si no fos així, no hi hauria poemes, novel•les, drames, etc., sinó solament notificacions.
Sembla que l’amor té inherent alguna cosa misteriosa, alguna cosa que ni es pot saber ben bé ni acabar d’explicar. Val a dir que això també és aplicable al Big Bang o a la qüestió de com serà el temps d’aquí a dues setmanes. I tanmateix, la teoria de Big Bang i la predicció del temps inciten els poetes molt menys que tot el que té a veure amb l’amor. I doncs, se suposa que l’amor ha d’implicar més que el sol aspecte misteriós. És evident que tota persona humana l’entén com un assumpte existencialment importantíssim que l’afecta molt personalment, tant, que fins i tot els astrofísics, quan cerquen la mitja taronja, ben poc els interessa el tema de l’origen de l’univers, i el del temps ja no cal dir.

Però és que no val la pena el mateix per a la respiració, per al menjar i el beure, per a la digestió i la defecació? Per què—em demanava jo sovint, de petit—la gent de les novel•les no va mai al vàter? En els contes, tampoc, ni en l’òpera o en el teatre, el cinema o les arts plàstiques. Una de les activitats més importants de l’home, de vegades una de les més urgents, potser una de les més vitals, no és present en l’art. En lloc d’això, l’art s’ha dedicat d’una manera constant, i amb una infinitat de detalls i variacions, als goigs i les penes de l’amor i a tots els preliminars i els jocs amorosos, als quals es podia renunciar perfectament, com em pensava jo aleshores. Per què en la història de la humanitat no hi ha hagut mai un culte a l’excrement però sí al pit, a la vagina, i al fal•lus? Encara que infantil, no és tan absurda, aquesta idea. En el Convit de Plató, el metge Erixímac, en el fet d’omplir i buidar adequadament el cos, hi veu els efectes d’Eros igual de manifestats que en l’afecte de dues ànimes humanes. Però dels set bevedors que s’estenen sobre l’essència de l’amor, Erixímac és l’orador més simple. Per a ell, com a científic, l’Eros no és sinó un principi fonamental harmonitzador, com ara una constant física que posa ordre en el món, és a dir, en tots els àmbits imaginables, des de l’agricultura fins als canvis de marea, des de la música fins al sanglot. Avui dia, algú com ell, l’amor probablement el definiria com un dels incomptables fenòmens produïts per enzims, hormones o aminoàcids. Banal, és el que ens sembla. Poc constructiu. I a més, poc aclaridor. Perquè definir no significa generalitzar sinó, al contrari, delimitar i separar d’allò general. Si volem parlar de l’amor, pensant-nos que almenys sabem que és una cosa molt especial, de poc ens serveix que algú ens digui que és un principi tan universal al qual se sotmeten tant les marees com l’aparell digestiu. De la mateixa manera ens podria dir que la mort és un fenomen termodinàmic que afecta tant les amebes com un forat negre en la constel•lació de Pegàs, i amb això no hauria dit res.

És prou possible que l’amor també tingui els seus aspectes físics i químics, mecànics i vegetatius. Stendhal en diu cristal•lització. D’altres, una febre. Estar enamorat és una borratxera, diu Sòcrates en el Fedre, una malaltia, una bogeria. Però precisament no és cap mala borratxera, hi afegeix, sinó la millor borratxera que hi ha; ni cap malaltia perniciosa ni, de fet, cap obcecació humana en el sentit patològic, sinó una mania inspirada per les essències divines que anhela la divinitat: una bogeria divina que dóna ales a l’ànima presonera en el terrenal. Ell diu que el mateix Eros no és cap déu, que no és ni bo ni dolent, ni formós ni lleig, sinó un gran dimoni, un mitjancer entre els humans i els déus, un empaitador que infon als homes la cobejança d’allò que els manca: la bellesa, la bondat, la felicitat, la perfecció—tots aquells atributs divins que l’amant veu reflectits en la persona estimada—i, finalment, la immortalitat fins i tot. L’Eros és “l’amor que empeny a engendrar i a donar llum en la bellesa”, diu Diòtima, la “més sàvia de les dones” que Sòcrates esmenta en el Convit. I aquest “engendrar i donar llum”—potser també la qualitat fisicoanimal, però molt més la intel•lectual, pedagògica, artística, política, filosòfica, ras i curt: allò que en diem creatiu—és el que fa participar els humans de la immortalitat, ja que això perdura i continua actiu més enllà de la seva mort. Però tot plegat “…en la bellesa”, un afegitó no poc important, “engendrar i donar a llum en la bellesa”, o sigui, justament amb l’anhel d’aquells atributs divins que ens falten als humans.

Això és molt fort, però la seva flaire no s’ha dissipat en els últims dos mil anys i mig. Des de les cançonetes de moda dins al Fidelio o la Flauta màgica, des de les novel•les barates fins a l’amfitrió de Kleist, tot el qui escriu i canta intenta expressar el convenciment que l’amor és una cosa elevada, celestial, salvadora, i la terminologia amb què és cantat i escrit no ha deixat de ser religiosa fins als nostres dies. Amb la qual cosa quedaria suficientment diferenciat de l’excrement

Patrick Suskind

Anuncis