Per més que el pas del temps en el curt espai d’un dia sembla no deixar l’empremta del seu fregadís damunt algunes de les coses de la Naturalesa, veiem com a llarg termini apareixen gradualment en elles els signes que caracteritzen la vellúria de tot el creat, que camina fatalment a llur descomposició. El temps,  aquest factor imprecís, abstracte, infinit com la mateixa Bellesa, és el suprem destructor de tot el què materialment existeix. Però,  mateix com si sentís desgrat de llur comès, com si fes una compensació de llur dany, revesteix les creacions de la Natura amb el suau vel de pràctica venerable que ennobleix per sí mateix tot el creat.

En el gènere humà, que no pot defugir tampoc el viarany que segueix la matèria, observen en vellets de llarga vida esdevenen auriolats per una bellesa, tanmateix, ben diferent de la bellesa juvenil, però bellesa  a la fi, que ens imposa un sentiment de veneració i respecte. Això mateix s’esdevé amb les obres d’art de la plàstica—punt interessant per a nosaltres—en la forma arquitectònica. Les antigues edificacions, quan llur construcció es compon de material noble, adquireix la pàtina o color característic a on harmonitzen perfectament la gama dels grisos, verds i daurats de les pedres, color que no pot definir-se més que amb el nom del color del temps.

Si la construcció és bella, la pàtina que posseeixi no fa més que afegir un nou reflex de la bellesa en augment de la que ha tingui per mèrit estètic de construcció: valor sentimental de força emotiva que afavoreixi l’encís de l’obra.

És ben cert, però, que per a copsar aquestes subtileses d’ordre estètic cal posseir un mínim de selecta espiritualitat: l’antena receptora que transmeti a l’ànima humana, aquest meravellós reflex diví, el goig desinteressat de la pura emoció estètica de la què en resta aïllada la vulgaritat.

I així, en conseqüència d’aquest aïllament, és com sovint veient que l’efecte bell que els anys han posat a un edifici, monument, o qualsevol creació artística de la forma, és interpretat com a defecte i com a tal no manca qui pretén corregir-lo causant gairebé sempre vertaders atemptats artístics.

Cal recordar que fa anys foren emblanquinades les venerables pedres de la nostra església parroquial. Recentment, fa pocs dies, hem vist raspar les pedres del sever edifici de la Casa de la Vila, motiu pel qual escrivim les presents ratlles. Molt lloable hauria estat el fet de treure els claps de ciment que enlletgien la façana, però voler rejovenir la seva vellúria amb un inoportú refregament, evidencia un mal gust i una insensibilitat extraordinaris. Davant aquelles parets rascades posen en descobert la blancor interna de la pedra renovellada, no podem menys que convenir amb aquell vell amic nostre que expressava el seu desgrat per la millora dient que presenciava el maquillatge d’una vella. 

Thelis

Anuncis