Entre els sentiments més duradors que ennobleixen l’existència humana hi ha l’amistat, lligam que uneix els esperits bessons per damunt de les diferències de rang social, de compte bancari, d’edat i fins i tot de les èpoques en què els ha estat destinat de viure. Petrarca mantingué vincles amistosos amb les personalitats de la vida cultural, religiosa i política de seu temps, però també gràcies als llibres, amb les del passat remot. En el fons d’aquestes amistats es troben afinitats perdudes, pensaments concordes i harmònics i ideals morals i estètics. I, certament, Petrarca estén aquest lligam de l’amistat humanística vers el futur, oferint de manera generosa als qui el seguiran, verbigràcia a nosaltres, el preciós do que constitueix la Carta a Giovanni Bocaccio.

Referint-se a l’amistat entre ell i Bocaccio, que va durar tota la vida, amistat en què la llei no escrita és l’equanimitat, Petrarca fa la següent observació, la més lapidària de totes. “Si jo tingués només un pa, el repartiria a parts iguals entre nosaltres”
Com a amic de debò, en una epístola anterior, Bocaccio li havia confessat a Petrarca la gran tristesa que sentí quan va saber que el poeta patia una sèrie de dolors físics a causa de l’edat. Per afegir una nota de consolació, Bocaccio havia citat Terenci, segons el qual “la vellesa ja ho és una malaltia”, bé que Petrarca, bo i acollint el conhort de l’amic, afegeix: “La vellesa és la malaltia del cos i la salut de l’ànima”. I, si dels dos components de l’ésser humà només un pot conservar la salut, ell prefereix que sigui la part més noble, és a dir, l’esperit. I manlleva a Plató l’argument suprem en favor d’aquesta tria: “Feliç aquell qui, fins i tot a la vellesa, està en condicions de poder assolir la saviesa i la veritat”.
Bocaccio creu que el seu amic hauria de fer més repòs que el seu nom és cèlebre a totes les riberes de la Mediterrània, àdhuc entre els hiperboris i els etíops. Tanmateix, Petrarca rebutja enèrgicament ambdues opinions: el seu ideal és de no interrompre els estudis a causa de l’edat; el seu desig és que la mort el trobi a la taula de treball, com en realitat s’esdevingué.

La vida no té sentit si no es manté ininterrompuda l’activitat de l’esperit, i l’edat no ha de convertir-se de cap manera en un impediment. El gran arestí sosté i adopta la pràctica un model de vida que la societat burocràtic actual rebutja imposant la llei procrustiana de la jubilació. En efecte, els antics grecs no van tolerar que a l’Àtica, en el camí que unia Atenes i Mègara, el bandit Procrustes hi continués cometent crims, i el van eliminar per mitjà de la intervenció heroica de llur rei Teseu, que el sotmeté al mateix suplici que ell imposava als altres. El nou Procrustes, però, espera encara el seu Teseu, que no s’apressa gaire a aparèixer. A tals aberracions duu l’aplicació mecànica del principi de la igualtat entre persones l’edat oficial de les quals coincideix amb la biològica.

Petrarca, en canvi, és immune al límit burocràtic de l’edat perquè és un home lliure que sap defensar la seva independència, fins i tot quan els personatges més notables de l’època u sol•liciten que dediqui una part del seu preciós temps a unes missions diplomàtiques que l’aparten dels seus estudis predilectes. D’homes lliures, n’hi hi ha hagut en el passat i n’hi ha en el present, però no gaires. I Petrarca n’és un. Ell lluita per la seva llibertat, sap defensar-la i en coneix el preu: “No se’m podrà mai demostrar una obligació que m’allunyés, encara que només fos una mica, de la llibertat i dels meus estudis. Així quan tots anaven a palau, jo me n’anava al bosc o reposava entre llibres en la meva cambra”.

petrarca

La condició sine qua non de la vida autèntica és l’activitat lliure en harmonia amb la pròpia vocació, “perquè la vida sense activitat no és vida, sinó un destorb indolent i inútil”. Amb quin aliment es nodreix, doncs, aquest home lliure? Com diu l’autor, “el treball constant i l’esforç són el meu aliment espiritual”.
En la darrera part d’aquesta carta, Petrarca fa un emocionant elogi de la seva passió per les lletres, deu de la màxima delectança que es pot imaginar en aquest món, font de la glòria suprema reservada als poetes. En tantes i tantes cultures, els escriptors que frueixen del més gran prestigi són considerats unànimement els representants indiscutibles de llurs nacions. Si hom pregunta qui és el personatge més conegut entre els grecs, els llatins, els italians, els catalans, els anglesos, els alemanys, els romanesos, els espanyols o els russos, la resposta que rebrà serà indubtablement Homer, Virgili, Dante, Llull, Shakespeare, Goethe, Eminescu, Cervantes i Dostoievski.

Petrarca es guanyà la glòria perquè va dedicar tota la seva avida al conreu de la llengua, a l’estudi dels autors cèlebres que el precediren i a la redacció dels seus escrits en llatí i en italià, en vers i en prosa. Amb la seva prosa es va construir horacianament un monument més resistent que el bronze. La glòria poètica depassa tot allò que més pot desitjar un mortal. Àdhuc aspiren a ella els qui per llur rang dominen la humanitat. Aparentment, ells ocupen en la societat el lloc que hom sol considerar més, però en llur fur intern reconeixen que són superats pels poetes.

Virgili Ani, membre de la Societat Romanesco-catalana

Advertisements