Aquest Sant Jordi, la meva companya em va regalar Les roses de Ronsard (Proa, 2009). És una selecció bilingüe (català/francès) dels millors sonets que va escriure el “príncep dels poetes”. Mentre arribo a la seu de la Fundació Quer Alt, on entrevistaré dos dels seus responsables, penso en les reflexions de Pere Rovira, traductor i prologuista del llibre. L’artista —opina Rovira— no pot gaudir de la llibertat que desitgi. Ha de ser disciplinat, concís, exigent amb sí mateix. És absurd crear obres caòtiques i críptiques, perquè per a fer-ho ja tenim la vida. En aquest sentit, Ronsard, va saber combinar com ningú el món excels dels déus i el món senzill dels humans.

Modestament, la Fundació Quer Alt a través de la seva biblioteca i de l’editorial Obrador Edèndum, s’ha proposat un objectiu semblant. Des de la honradesa intel·lectual i la claredat expositiva, apropar el corpus teòric dels millors pensadors universals al conjunt de la població. Traduir al català obres destacades en moltes disciplines perquè puguem llegir-les en el nostre idioma. És molt possible que la veritat no ens faci lliures. Com a molt, només ens farà ràbia. Tanmateix, què voleu què us digui? Saber que la humanitat també ha estat capaç d’engendrar personatges d’aquesta envergadura anima una mica. Potser incomprensiblement, però anima.

                         obrador

                                        

 La Fundació Quer Alt posseeix una biblioteca que està en procés de catalogació. No sé si t’estàs trobant gaires sorpreses, Laia… Segurament, quan estudiaves biblioteconomia, no t’esperaves treballar en una biblioteca com aquesta…

Laia Corbella.- Doncs no, no m’ho esperava. Ha estat una sorpresa entrar aquí, en una biblioteca on hi ha disset mil llibres per catalogar. No és fàcil trobar un biblioteca de temàtica humanista, amb un fons important de filosofia medieval. Tenim un conveni amb la Universitat Rovira i Virgili, que ens permet introduir els llibres en el Catàleg Col·lectiu d’Universitats de Catalunya (CCUC), i això ens ha permès de donar-nos a conèixer. Ara bé, la particularitat de la Biblioteca Quer Alt és que té al voltant de tres mil llibres que només es troben aquí. Aquests són els més interessants quan fas la feina de catalogació. Són els que la gent ve a demanar.

Josep Batalla- Nosaltres voldríem que la Biblioteca Quer Alt fos útil, i per això tenim unes hores d’atenció al públic. Sabem que no és gens fàcil de trobar lectors, perquè la filosofia medieval no està pas de moda, però ens agradaria posar-la al servei dels estudiosos de la filosofia medieval.

  

Amb quina intenció sorgeix Obrador Edèndum?

J.B.-  A la vida, de vegades passen coses sorprenents. Imagina’t que un dia, sense que hi comptis, reps una herència. Uns quants calerons, però no suficient per a poder canviar de vida. Si n’hagués rebut més, potser m’hauria comprat un xalet a Suïssa! [rialles]. Llavors em va semblar que podria muntar una editorial. En aquell moment, va ser decisiva la col·laboració desinteressada de Silvestre Palà. Sense ell no hauria pogut tirar endavant. Ell es va fer càrrec de l’administració i jo, de la producció dels llibres. Així va començar. La primera decisió que vam prendre va ser no publicar llibres de ficció. No pas perquè no valoréssim la creació literària, sinó perquè no ens en vèiem capaços. Pensa que jo no sóc creador literari ni tinc criteris sòlids per a saber valorar una novel·la o un recull de poemes. A poc a poc, sense adonar-nos-en, van anar sorgint col·leccions. Des de fa uns quants anys, coeditem molts llibres amb les Publicacions URV. Per a nosaltres és un honor poder-ho fer i, a més, ens representa un ajut que agraïm.

 

Quina incidència tenen la biblioteca i l’editorial en l’àmbit acadèmic? El Consell Editor de cada col·lecció sembla molt potent… 

L.C.- Respecte de la biblioteca, rebem consultes —sobretot d’estudiants— especialment dels llibres que, com et deia, només es poden trobar aquí. I pel que fa a Obrador Edèndum, sabem que alguns volums editats per nosaltres figuren en la bibliografia recomanada en algunes universitats. Ens consta que això ha succeït en l’Estructura de les revolucions científiques de Thomas Kuhn, en l’Art i societat, d’Alexandre Cirici i en El pensament filosòfic a l’edat mitjana de Kurt Flasch. Afortunadament, tenim el suport de professors universitaris, entre els quals voldria destacar Elena de la Cruz Vergari (URV), encarregada de la comunicació, i Alexandre Fidora (UAB), director de l’editorial i membre de l’Institut d’Estudis Medievals.

J.B.- Ser una editorial de comarques, lluny dels circuits comercials i acadèmics, fa una mica dificultosa la nostra comunicació i difusió. Gràcies al suport de Josep Domingo, professor a la URV, vam iniciar una col·lecció de divulgació científica. Per la nostra banda, vam decidir començar a traduir al català obres llatines de Llull. En altres col·leccions també rebem el suport de professors universitaris.

Dit això, s’ha de reconèixer que, d’uns anys ençà, els llibres han perdut importància en la universitat. Abans s’estudiava amb llibres i apunts; s’anava a classe i s’assistia a conferències. Tot això ha canviat. Ara proliferen les fotocòpies, els PDF, i els E-books. Avui dia es poden fer moltes assignatures en grups de treball i sense fer servir cap llibre. Per a les editorials, la universitat ja no és un mercat preferent. Tenim aquesta sensació agredolça: la crítica ens ha estat positiva, però les vendes són justetes.

 Parlant de Llull i dels problemes que teniu en la difusió dels vostres llibres, recordo que per la diada de Sant Jordi el diari Ara va treure un suplement sobre Llull. Sorprèn que no esmentessin cap de les vostres traduccions.

 J.B.- A més d’ensenyar i de fer recerca, el món universitari té també de tant en tant vel·leïtats arquitectòniques i no s’està de bastir pintoresques “capelletes doctrinàries”. Si un alumne jove vol treballar a la universitat, o hi entra o el foragiten. Lògicament, gairebé sempre hi entra. Però quan algú, des de fora de la universitat, critica una capelleta encimbellada en l’olimp acadèmic, acostuma a ser silenciat. Justament això és el que ha passat. M’he atrevit a qüestionar la metodologia que fan servir alguns lul·listes de Barcelona. Per això van impedir que es publiqués en la revista Studia Lulliana un article en què criticava durament la ideologia dominant en el lul·lisme barceloní. En canvi, me l’han publicat a Alemanya, a Itàlia, fins a tot a Madrid i en català! Però aquí a Catalunya fan callar les veus discrepants. Impera a Barcelona una manera molt tendenciosa d’entendre Llull, que és la dominant. A qui no l’accepta se li fa el buit.

 

Ciències cognitives, literatura, medievalística, filosofia… Quan gairebé totes les editorials decideixen especialitzar-se, vosaltres aposteu per un coneixement complet. Coneixeu cap altra editorial amb un esperit tan humanista?

J.B.- En l’àmbit europeu, sí que hi ha editorials d’aquest perfil. A Catalunya, quan Edicions 62 va començar, ho va fer amb aquesta orientació. Traduïen llibres d’Einstein, Max Planck, Freud, Fromm, Bertrand Russell i molts altres.  Després han reduït la seva dedicació a l’assaig, que centraven sobretot en una col·lecció que va obrir molts camps: Llibres a l’abast. Nosaltres no som, ni de lluny, els qui comencem aquesta tasca en català.

En canvi, sí que ens hem diferenciat en la manera de presentar els nostres llibres fets gairebé artesanalment. De fet, un dels inconvenients que potser tenim per vendre els llibres és aquest. Probablement fem uns llibres que poden semblar presumits, poden tenir una presentació tan primmirada que la gent gairebé no gosa ni obrir-los. No són llibres de combat, per vendre, sinó fets amb la voluntat d’invitar a la reflexió en tots els camps del coneixement.

L.C.- És un fet que les nostres vendes són limitades, però hem de reconèixer que no som encara prou coneguts. Admetent les nostres limitacions, creiem que a poc a poc arribarem a més lectors. L’any passat vam anar a la Setmana del Llibre en Català, i en vam sortir satisfets. També participem en projectes compartits entre biblioteques i editorials. En una editorial tan petita com la nostra, mai no saps quines repercussions tindran els actes que anem fent per donar-nos a conèixer.

 L’altra dia ens vam trobar en un simposi on una conferenciat parlava de “cartografia emocional”. Sou gaire optimistes respecte el futur de les humanitats?

J.B.- Crec que en les humanitats, no hi ha d’haver cap posició privilegiada. El professor que sap llengües clàssiques no ha de ser avui dia el prototip de l’humanista. Al meu entendre, el tòpic ens amenaça constantment: dretes o esquerres, en la política; lletres o ciències, en la ensenyament; teoria o pràctica, en la recerca. Vist de lluny estant, perquè jo no he treballat mai en cap universitat, penso que el coneixement s’ha parcel·lat molt, i s’ha orientat obsessivament a l’exercici professional. La recerca bàsica, tant en humanitats com en ciències, queda reduïda a les grans universitats que sempre s’hi han dedicat. Les noves universitats semblen escoles superiors de formació professional.

     Abans la formació universitària era diferent: hi havia un tronc comú, i després venia l’especialització. Tinc la sensació que ara, des de l’inici dels estudis, tot s’ha encasellat excessivament. Espero que els nous especialistes, una vegada hagin acabat els estudis, es reuneixin en grups i acabin fent lliurement el treball de reflexió àmplia que abans es feia obligatòriament a l’inici dels estudis. No és pas impensable que les humanitats, sense desaparèixer, canviïn simplement de lloc. Abans eren a l’inici, en endavant seran a la fi. Podria molt ben ser! Llavors hauríem de parlar de desplaçament de les humanitats i no pas de la seva desaparició.

teocrast

gestes

 

Aparentment, sembla que hi hagi una descompensació entre el pobre estat de salut de la producció assagística en català i el públic potencial que podria tenir. L’efervescència de la Viquipèdia —amb més de 400.000 articles publicats— invita a pensar que no abonem un camp prou fèrtil?

 L.C.- A diferència de la producció assagística, la Viquipèdia fa servir un llenguatge directe i adaptat a l’usuari. Això pot tenir avantatges pràctics. Tothom hi pot accedir i rebre de manera immediata la informació requerida. No exigeix cap esforç extraordinari. Però sovint els usuaris de la Viquipèdia no es demanen d’on prové la informació que troben. Són usuaris que no sempre són prou crítics.

J.B.- La Viquèdia és, precisament, un producte d’aquesta mena de coneixement parcel·lat, molt ben definit, i d’una projecció molt utilitària. Ofereix un ampli ventall de respostes restringides. L’assaig, en canvi, invita a apropar-se a temes molt amplis. De fet, d’un assaig els francesos en diuen també una approche, una aproximació. L’assaig ofereix només possibles solucions. No et dóna píndoles de coneixement ni respostes concretes per a allò que necessites.

El fet d’estar rodejat de dues llengües tan potents, com la castellana i la francesa, dificulta la feina?

 J.B.- Lògicament, més enllà de la salut de l’assaig en català, hi ha un problema en l’ús social de l’idioma. D’altra banda, hi factors d’índole empresarial que perjudiquen molt les llengües d’àmbit reduït. Per exemple, llevat del tiratge, una bona part de les despeses d’edició d’un llibre són fixes i independents del nombre de llibres editats En mercats grans és més fàcil de rendibilitzar aquestes despeses.

Pel que fa a la traducció, anys enrere, quan no hi havia la figura del traductor professional, en temps de Josep Carner, Carles Riba o Andreu Nin, molts escriptors per arribar a final de mes traduïen a un preu molt ajustat. Avui dia, tot això ha canviat. Els escriptors, que rarament poden viure del que publiquen, en lloc de traduir es valen del seu prestigi literari per fer activitats culturals diverses, com ara conferències, tertúlies, o ser comissaris d’alguna exposició.

La terminologia emprada pels filòsofs té unes connotacions més singulars. A l’hora de traduir, la dificultat encara augmenta més si el pensador té unes arrels clàssiques. Com encares, Josep, la traducció de textos filosòfics medievals i antics?

 J.B.-  Quan els temes són molt complicats, va bé marcar els dos extrems que cal d’evitar. La literalitat, en el cas dels textos llatins medievals, és una temptació molt forta. La majoria de paraules que fan servir els filòsofs medievals són arrels de paraules catalanes. Seria relativament fàcil preparar un programa de traducció que calqués el text mot a mot. L’altra extrem seria reescriure lliurement allò que ha entès el qui es disposa a traduir. Si el traductor és un bon escriptor, és possible que el lector accedeixi fàcilment al text traduït, si bé el text original s’haurà esfumat. Entremig, ja ets pots imaginar que hi ha totes les variants possibles.

Quin seria l’ideal? Que el lector entengués una traducció que no s’allunyi gaire de l’original. És una feina complicada perquè les solucions es troben en els matisos. Per exemple, en un text que estic traduint actualment, apareix constantment l’adverbi naturaliter. En català l’adverbi naturalment no remet immediatament a la natura; sovint vol dir oi tan! és clar que sí! En el llatí escolàstic no era així. Naturaliter connotava gairebé sempre alguna mena de relació amb una natura, la que fos. Ja veus que això és un treball perillós on et pots picar els dits en qualsevol moment. És clar que de vegades no pots obviar una paraula perquè és insubstituïble en el text que has de traduir. Aleshores no pots fer res més que mantenir-la i posar una nota a peu de pàgina. La traducció és un exercici d’equilibri impossible. Per això les traduccions s’han de refer constantment.


 Per acabar l’entrevista, us demanaré que recomaneu un títol de la trentena llarga de llibres que  de moment ha editat Obrador Edèndum.

L. C.- Per fer calaix, m’agradaria poder dir “Harry Potter i el pres d’Azkaban”. [rialles]. És broma… No figura en el nostre catàleg. Tots els llibres que ha editat Obrador Edèndum són d’una altra mena. Qui vulgui pot accedir al catàleg via Internet, triar i remenar. Personalment, tenint en compte tot el que estem vivint aquests dies, escolliria les Gestes dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó, a cura de Stefano M. Cingolani.

J.B.- M’agrada el llibre “Caràcters”, de Teofrast. És un text que pot semblar intranscendent del deixeble d’Aristòtil, que va escriure tant i tant bé com el seu mestre. No ho sabem segur perquè s’ha perdut gairebé tota la seva obra. Del poc que ens en queda els Caràcters són retrats de personatges singulars. Per exemple, el gasiu, el garrepa que mai paga perquè sempre diu que va curt de diners. O bé el fatxenda, el qui es creu més important que no ho és. És un llibre enigmàtic perquè no sabem què en volia fer Teofrast. S’han fet totes les hipòtesis imaginables: que eren possibles personatges de teatre, perquè algun dels seus deixebles era dramaturg; que eren un divertimento que utilitzava per fer riure el públic quan l’invitaven a un banquet. Sigui pel motiu que sigui, Teofrast dibuixa diferents retrats com si tingués a la mà un llapis de punta fina.

Advertisements