Si es fes un concurs televisiu sobre la història dels serveis funeraris, el guanyaria ell. Joan Ventura i Coll és un niu de coneixements sobre un sector que ha presidit durant molts anys. Malgrat la seva experiència, no vol viure de records. Té una visió molt clara de les transformacions que ha viscut el gremi les últimes dècades, i el futur que l’hi espera.

 

En el sector dels serveis funeraris, ha interpretat tots els papers de l’auca. Fundador i president de la patronal, administrador d’empreses, representant, secretari. De quina experiència en guarda un millor record?

Joan Ventura. El millor record que tinc és de quan es va fundar el gremi. Abans, les funeràries anaven anaven a la seva. Amb el veí de Sant Boi, per exemple, ens coneixíem, però no hi havia massa relació. Fins que el gerent de la funerària de Barcelona va pensar en ajuntar les funeràries de la Província de Barcelona. A poc a poc ens vam anar coneixement tots. Quan es va morir Franco, va entrar un gerent comunista. Nosaltres no teníem por dels comunistes, però vam decidir fer les reunions al centre de l’Hospitalet, on hi vam estar molts anys. Degut a un accident, el president del gremi va estar molt temps malalt, i jo el vaig succeir. Més tard em van suggerir que incorporés les províncies de Tarragona, Lleida i Girona, i fer el gremi a nivell català. Vaig ser-ne president molts anys.

 

També va ser president de la patronal de la Federación Española de Pompas Fúnebres.

J.C. Com que aquí a Catalunya hi havia més funeràries que en les altres regions d’Espanya, em van preguntar si jo en volia ser el president, i vaig acceptar. Cada mes havia d’anar un parell de vegades a Madrid. Vam fer una junta on estaven representats tots els territoris. Cada any fèiem un congrés a una ciutat diferent. Quan vaig fer els 65 anys, vaig plegar per culpa d’una malaltia.

Quins canvis el soprenen més?

J.V. Moltes coses. Avui en dia, s’incinera gairebé un 50% dels difunts. Abans això no en podies ni parlar. L’església no ho trobava bé, i de fet, la gent ja no volia. Sobretot els castellans tenien molta mania amb la mort. Avui et venen i et diuen: “Queremos incinerarlo”. Hem canviat.

Com era l’ofici abans de la liberalització del 1996?

J.V. Les funeràries teníem concessions amb l’Ajuntament, es feia un concurs públic, et presentaves, i si guanyaves, l’Ajuntament et cobrava un cànon. El 1996 va sortir una llei que especificava que podies muntar una funerària si tenies els elements necessaris: un tanatori, la gent necessària, tot l’equipament tècnic… Això va crear una sèrie d’inconvenients. Funeràries que no tenien llicència, venien aquí a veure si poden fer un enterrament. Últimament, la gent està més centrada en la feina que ha de fer. A grans trets, però, tot ha continuat força igual.

Catalunya és la CC.AA de l’Estat espanyol que estipula més requisits per crear una empresa funerària.

J.V. Les mesures que la Generalitat imposa donen més valor i responsabilitat a les empreses funeràries. La Policia Sanitària Mortuòria fa una sèrie d’exigències. Si vols establir-te, has de complir una sèrie de condicions: tenir un tanatori, una quantitat de vehicles funeraris, una quantitat d’empleats, etc. Un reguitzell de condicions que no s’exigeixen a les altres comunitats espanyoles. Per això possiblement hi ha menys empreses. A Galícia, hi ha una població de 300 habitants on hi ha tres funeràries. Una de cada 100. Quan hi ha un difunt, s’estiren dels cabells per veure qui l’agafa…

Les grans funeràries estrangeres són un perill per les empreses funeràries familiars?

J.V. Tenen un futur molt complicat. Posaré com exemple la nostra família, que té l’empresa funerària de l’Hospitalet des de 1693. Fa pocs temps vam decidir que ens havíem d’espavilar, i vam crear els Serveis Funeraris Integrals. Tota la província de Barcelona, menys Sabadell, Terrassa i Badalona, estem dins aquest grup. Pensa que només els serveis funeraris de Sant Boi abraçaven més de 100 municipis. Així minimitzem costos. L’any passat, els Serveis Funeraris Integrals van crear trenta-nou llocs de treball.

Quina opinió té de l’Administració?

J.V. Quan el Puyal feina “Un tomb per la vida”, va dedicar un programa als serveis funeraris. A mi em van preguntar si ens donava facilitats, i jo vaig dir que no. L’actual alcalde de Barcelona, en Xavier Trias, era Conseller de Sanitat, i es va enfadar amb mi. Ara s’han civilitzat més, però temps enrere tenien dues secretàries que es pensava que eren un capità general. Sempre et posaven inconvenients. En Xavier Trias es va enfadar amb mi. Més tard, va venir el conseller Laporte, que ens va donar més oportunitats.

En quins punts creu que hauria d’incidir el sector de les empreses funeràries? Quins consells donaria a les empreses per trampejar la crisi el millor possible?

J.V. Moltes persones es pensen que nosaltres no sentim la crisi. És mentida. La notem igualment. Abans la gent acostumava a estar assegurada en companyies d’assegurances. Si volien millorar la caixa, entre tots els germans (si el difunt era el pare) posaven uns diners entre tots. De fet, avui en tenim sort que les companyies d’assegurances paguen cada mes o cada quinze dies. La gent jove ja no s’assegura. Cada dia és fan més serveis de beneficència. El gremi s’ha de posar el dia i suportar aquesta situació. No hi ha volta de fulla.

Guillem Carreras. Maig’13

Advertisements