Musicar l’obra d’un poeta mai és senzill. I menys encara quan el poeta homenatjat és Salvador Espriu, un alquimista de les paraules que, lluny de limitar-se al món dels versos, volgué tocar un munt de gèneres i registres literaris. La Laia Carreras feia temps que volia fer un espectacle senzill sobre l’autor de Sinera, i decidí afrontar aquest repte. Finalment, ahir es va presentar a l’Horiginal “Arran sempre de terra. Salvador Espriu per ell mateix”. Si us interessa la proposta, l’1 de Març es repeteix l’espectacle a la Casa València (20h)

http://www.arransempredeterra.cat/

                                  clip_image001

Els articles que s’han publicat a Núvol ho demostren. Salvador Espriu provoca tota mena d’opinions. Possiblement els admiradors i els detractors de la seva obra només coincideixen en un sol punt: la sensació de desconcert que emanen dels seus versos. En aquest sentit, la Laia afirmava: “Diuen que és un autor molt críptic, però quan hi poses un peu, és impossible no posar-hi l’altre”. El desconcert aviat és vençut per la curiositat, vaja.

Abans de sentir les cançons, Rosa Delor ens va parlar sobre l’actitud que Salvador Espriu va adoptar com a poeta. Gaudia d’una formació clàssica, plenament humanista, gràcies als seus estudis d’Història Antiga. En canvi,  veia com era cada cop més complicat explicar la totalitat del seu món, un món que es desintegrava en bocins més i més petits. L’evolució dels seus versos ho testifica. Escrivia hexàmetres que acabava esmicolant en versos de tres o quatre síl·labes. En els últims anys de la seva vida, fins i tot els haikús resultaven feixucs. “La meva poesia tendeix al silenci”, escriuria.

Delor ens va fer descobrir l’Espriu més popular: “Estimava la seva terra i la seva llengua amb un desesperat dolor, de la mateixa manera que Dante escrivia sobre Beatriu o Petrarca sobre Laura”. No es tractava d’un amor genèric, sinó ben viu i real, per a les persones i les tradicions que ha engendrat el seu poble. “Si un sol vers meu—confessaria—passés a convertir-se en patrimoni de la cançó popular, em donaria per ben guardat”. Rere aquestes ulleres grosses i un posat més aviat seriós, s’hi amagava una personalitat rebel que trobava en la ironia—enfront l’ escarafall patètic que considerava ridícul—i la teatralitat les millors armes reivindicatives. “A Espriu, li hauria agradat ser un joglar”, afirma Delor.

P1110317

Molt probablement, doncs, Espriu hauria aplaudit el disc que la Laia Carreras, amb la col·laboració del Carles Borell, el Marcel Casellas i la Maria Carreras, han gravat.  Arran sempre de terra ofereix una visió gairebé total d’Espriu a totes les persones que no el coneixen. Una tasca important, sobretot considerant el gran oblit que ha tingut Espriu des de la seva mort, especialment entre els més joves. L’escriptor d’Arenys, fent gala del seu cripticisme, havia explicat a Delors: “Després de la mort, ve un període de temps en què les coses que deixem de fer queden acabades”.

La presentació es va acabar amb la interpretació de quatre cançons del disc. “Senyor de l’ombra”, “La vella Caterina” (agradarà sobretot a la gent de poble, víctima de tants rumors infundats), “Ester” (basada en l’obra de teatre), i “Arran sempre de terra”. Va ser un espectacle senzill, com pretenia ser, però divertit i interessant. La gent que va venir a l’Horiginal en va sortir satisfeta, i això és el més important. Escoltar Arran sempre de terra és una bona excusa per recordar Salvador Espriu, aquesta personalitat tan polièdrica i sovint incomprensible, i en la mesura que sigui possible, deixar una miqueta més acabades les coses que ell no va poder fer.

Guillem Carreras, Febrer ’13

Anuncis