baixa (1)

Des de les vuit del matí fins a quarts d’onze la Monica Tyrell patia dels nervis, i patia tan terriblement que aquestes hores eren… simplement angoixoses. I és que no ho podia controlar. “Si fos deu anys més jove…”, solia dir. Perquè ara que havia fet trenta-tres anys tenia l’estrany costum de referir-se a la seva edat en tot moment, de mirar-se els amics amb ulls preocupats i infantils i dir: “Sí, recordo que vint anys enrere…”, o de cridar l’atenció d’en Ralph perquè es fixés en les noies—les noies de debò—de braços i colls joves i encantadors i de gestos lleugers i vacil·lants que seien a prop d’ells als restaurants.

–Potser si fos deu anys més jove…

–¿Per què no dius a la Marie que s’assegui a la porta i prohibeixi terminantment que ningú s’acosti a la teva habitació fins que no hagis fet sonar el timbre?

–Ai, si fos tan senzill!—va llançar els seus guants petits i es va prémer les parpelles amb els dits d’aquella manera que ell coneixia tan bé—. En primer lloc no em podria treure del cap la Marie asseguda a la porta, la Marie fent que no amb el dit a la Rudd i a la senyora Moon, la Marie com una mena d’híbrid de guardiana i infermera de manicomi! I a més, el correu. No puc passar per alt que el correu arriba, i un cop ha arribat, ¿qui… qui és capaç d’esperar-se fins a les onze per obrir les cartes?

A ell se li van encendre els ulls; amb un gest ràpid i lleuger, la va agafar.

–¿Les meves cartes, amor?

–Potser sí—va dir ella a poc a poc, suaument, i li va passar la mà pels cabells rojos, somrient, però pensant: “Déu meu! Mira que és poca-solta”.

Però aquest matí l’havia despertada un cop fort de la porta principal. Pam! El pis va vibrar. ¿Què havia estat? Va fer un bot al llit, i es va agafar fort a l’edredó; li bategava el cor. ¿Què podia ser? Llavors va sentir veus al passadís. La Marie va trucar i, quan es va obrir la porta, la persiana i les cortines van volar cap a fora amb una revolada seva i furiosa, encarcarades, sacsejant-se, a batzegades. La borla de la persiana picava, picava contra la finestra.

–Eh-eh, voilà!—va cridar la Marie, que va deixar la safata i es va posar a córrer—. C’est le vent, madame. C’est un vent insuportable.

La persiana es va cargolar cap amunt; la finestra es va obrir cap amunt de cop; una llum blanc-grisa va omplir l’habitació. La Monica va veure per un moment un cel immens i pàl·lid i un núvol que el travessava arrosegant-se com una camisa estripada, i es va fregar els ulls amb la màniga.

–Marie! Les cortines! Corre, les cortines!

La Monica es va tornar a deixar caure al llit i llavors “Ring-ring-ring, ring-ring, ring”. Era el seu telèfon. El seu sofriment havia arribat al límit; es va calmar.

–Posa-t’hi,  Marie.

–És monsieur. Vol saber si avui madame dinarà al Prince a dos quarts de dues.

Sí, era monsieur en persona. Sí, havia demanat que passessin el missatge immediatament a madame. En comptes de contestar, la Monica va deixar la tassa i va preguntar a la Marie, amb una veueta perplexa, quina hora era. Eren dos quarts de deu. Es va quedar quieta, ajaguda, i va mig tancar els ulls.

–Digues a monsieur que no hi puc anar—va dir tranquil·lament.

Però quan la porta es va tancar, la ràbia…, la ràbia la va estrènyer fort, fort, amb violència, gairebé escanyant-la. Com s’atrevia. ¿Com s’atrevia en Ralph a fer una cosa així, sabent com la torturaven els nervis al matí? ¿Que potser no li havia explicat, i descrit, i fins i tot—però lleugerament, és clar, una cosa així no es podia dir directament—fet entendre que això era l’única cosa imperdonable?

I mira que triar aquest espantós matí de vent. ¿Es pensava que només era una de les seves manies, una petita bogeria femenina per fer gràcia i passar-la per alt? Si tot just la nit passada ella li havia dit:

–T’ho has de prendre seriosament, el que et dic.

I ell havia contestat:

–Amor meu, no t’ho creuràs, però jo et conec infinitament més bé del que et coneixes tu mateixa. M’inclino davant de cada un dels teus delicats pensaments i sentiments, per mi són un tresor. Ja pots riure! M’agrada com se t’aixeca el llavi—i s’havia inclinat endavant sobre la taula—. M’estaria amb tu al cim d’una muntanya amb tots els focus del món dirigits cap a nosaltres.

–Déu del cel.

La Mònica gairebé es va agafar el cap. ¿Era possible que ell hagués dit això? Els homes eren increïbles! I ella l’havia estimat. ¿Com podia haver estimat un home que parlava d’aquella manera? ¿Què havia estat fent, ella, des d’aquell sopar de feina uns quants mesos, el dia que ell l’havia acompanyada a casa i li havia demanat si podria “tornar a veure aquell lànguid somriure àrab”? Uix, quina poca-soltada—una perfecta poca-soltada—, tot i que recordava que en aquell moment havia sentit una excitació estranya i profunda que no s’assemblava a res que hagués sentit abans.

–Carbó! Carbó! Carbó! Ferro vell! Ferro vell! Ferro vell!—arribava des de baix. Tot s’havia acabat. ¿Entendre-la? Ell no havia entès res. Aquella trucada en un matí de vent era extraordinàriament significativa. ¿Ho podria entendre, ell? Gairebé feina riure. “M’has trucat quan una persona que m’entengués de debò no m’hauria trucat mai”. Allò era el final. I quan la Marie va dir:

–Monsieur ha dit que seria al vestíbul per si madame canviés d’idea.

La Monica va dir:

–No, berbena, no, Marie. Clavells. Dos rams.

Un matí blanc i inclement, un vent lacerant, furiós. La Monica es va asseure davant el mirall. Estava pàl·lida. La donzella li va pentinar els cabells foscos que endarrere, tots endarrere, i la seva cara era una màscara, amb les parpelles acabades en punta i els llavis vermells. Quan es mirava al vidre blavós i espectral va sentir de sobte…ai, una excitació estranyíssima, formidable, que l’anava envaint lentament, lentament, fins que va tenir ganes d’estendre els braços, de riure, d’escampar-ho tot, d’escandalitzar la Marie, de cridar: “Sóc lliure. Sóc lliure com el vent!”. I ara tot aquell món vibrant, convuls, excitant, veloç, era seu. Era el seu regne. No, no: ella no era de ningú, només de la Vida.

–Ja està bé, Marie—va balbucejar—. El barret, l’abric, la bossa. I ara demana’m un taxi.

¿On anava? Ah, a qualsevol lloc. No podia sofrir aquella Marie silenciosa, insípida, muda, aquest interior femení callat, espectral. Havia de sortir; havia d’anar ràpidament amb cotxe… a qualsevol lloc, a qualsevol lloc.

–El taxi és aquí, madame.

Quan va empènyer les grans portes del carrer de l’edifici, el vent furiós la va atrapar i la va fer onejar per la vorera. ¿Cap a on? Va entrar, i amb un somriure radiant al conductor malhumorat, de mirada freda, li va dir que la portés a la perruqueria. ¿Què faria, ella, sense el seu perruquer? Quan la Monica no tenia on anar o no tenia res més a fer, anava a la perruqueria. Es faria ondular els cabells, i quan estigués ja hauria pensat un pla. El conductor fred i malhumorat conduïa a gran velocitat, i ella es deixava llançar d’una banda a l’altra. Hauria volgut que anés més i més ràpid. Ah, per escapar-se del Prince a dos quarts de dues, per escapar-se de ser la gateta a la panera de plomissol, de ser la del somriure àrab, i la nena seriosa i encantada, i la criatura salvatge…

–Mai més!—va cridar en veu alta, serrant el puny petit.

Però el taxi s’havia  aturat, i el conductor estava dret, aguantant-li la porta oberta.

La perruqueria era calenta i lluminosa. Feia olor de xampú i de paper cremat i de brillantina de violer. Madame era darrere el taulell, rodona, grassa, blanca, els cabells com una borla d’empolvorar sobre un coixinet d’agulles de setí negre. La Monica sempre havia tingut la sensació que en aquest establiment l’estimaven i la comprenien—la que ella era realment—molt més bé que no pas molts dels seus amics. Aquí podia ser ella mateixa, i ella i Madame havien parlat—per estrany que semblés. A més hi havia en George que la pentinava, jove, morè, prim. Ella n’estava molt, d’en George.

Però avui… que curiós! Madame amb prou feines l’havia saludada. Tenia la cara més blanca que mai, però se li veien uns rivets d’un vermell intens al voltant dels ulls de vidre blau, i els anells dels dits molsuts tampoc no brillaven. Estaven freds, morts, com trossets de vidre. Quan va cridar en George pel telèfon de la paret, la seva veu tenia un to que no havia tingut mai. Però la Mònica no s’ho volia creure. No, s’hi negava. Eren imaginacions seves. Va olorar amb golafreria l’aire calent i perfumat i va passar a l’altra banda de la cortina de vellut, a la cambra petita.

S’havia tret el barret i la jaqueta, que eren al penja-robes, i en George no arribava. Era la primera vegada que ell no havia anat a oferir-li el seient, a treure-li el barret i penjar-li la bossa, balancejant-la als seus dits com si fos una cosa que no havia vist mai, una cosa màgica. I quin silenci, a la perruqueria! No arribava ni un so, ni tan sols de Madame. Només se sentia el vent, dames del temps de la Pompadour la miraven amb desdeny, amb un somriure murri i burleta. La Monica va desitjar no haver-hi anat. Ah, quin error, haver-hi anat! Fatal. Fatal. ¿On era en George? Si no apareixia de seguida, se n’aniria. Es va treure el quimono blanc. No es volia veure més al mirall. Quan va obrir un gran pot de crema del prestatge de vidre, li tremolaven els dits. Notava una estrebada al cor, com si la seva felicitat—la seva meravellosa felicitat—es volgués escapar.

baixa (2)

“Me’n vaig. No espero més”. Va despenjar el barret. Però en aquell precís moment van sonar uns passos i quan va mirar al mirall va veure en George fent un salut a l’entrada. Quin somriure tan estrany! Era el mirall, és clar. Es va girar de pressa. En George va cargolar els llavis en una mena de ganyota i—diria que n’havia afaitat—tenia la cara pràcticament verda.

–Em sap greu haver-la fet esperar—va murmurar, lliscant, com si patinés, endavant.

Ah, no s’hi pensava quedar.

–Ho sento…—va començar.

Però ell havia encès el gas i hi havia posat les pinces al damunt, i aguantava el quimono perquè se’l posés.

–Quin vent—va dir ell.

La Monica es va rendir. Va sentir l’olor dels seus dits frescos i joves quan li cordaven el quimono sota la barbeta.

–Sí, quin vent—va dir ella, tornant-se a enfonsar al seient.

I es va fer el silenci. En George li va treure els ganxos a la seva manera experta. Li va caure la cabellera endarrere, però ell no la va sostenir amb les mans com solia fer, per veure com era de fina, i suau, i pesant. No va dir que estava “en unes condicions perfectes”. La va deixar caure, va treure un raspall d’un calaix, va tossir dèbilment, es va aclarir el colli i va dir amb veu apagada.

–Sí, un vent molt fort. Ja ho crec que sí.

Ella no tenia resposta. El raspall va caure sobre els cabells. Oh, oh, quina tristor, quina tristor! Queia ràpid i lleuger, queia com fulles; i després queia feixuc, estrebant com l’estrebada que sentia al cor.

–Ja n’hi ha prou!—va cridar, espolsant-se tot allò.

–¿He raspallat massa?—va demanar en George. Es va ajupir per agafar les pinces—. Perdoni.

Li va arribar l’olor de paper cremat—l’olor que tant li agradava—; ell balancejava amb una mà les pinces calentes, donant voltes, amb la mirada clava al seu davant.

–No m’estranyaria que plogués.

Li va agafar un ble de cabells, però ella—no ho podia suportar més—el va aturar. El va mirar; es va veure mirant-lo amb el quimono blanc com una monja.

–¿Passa alguna cosa, aquí? Què ha passat alguna cosa?

Però en George va mig arronsar les espatlles i va fer una ganyota.

–No, madame. Només un petit incident—I va tornar a agafar el ble de cabells.

Però, ah, a ella no l’enredaven. Ja n’hi havia prou. Havia passat alguna cosa horrible. Aquell silenci…realment, el silenci queia com flocs de neu. Es va estremir. Feia fred, en aquella petita cambra, tot era fred i lluent. Les aixetes de níquel i els tubs i els vaporitzadors tenien un aspecte gairebé maligne. El vent feina trontollar la finestra; alguna cosa de ferro picava, i el jove continuava canviant les pinces, abocant-se sobre ella. Oh, que terrible era la Vida, va pensar la Monica. Que espantosa. És la soledat, el més horrorós. Avancem en remolins com fulles, i ningú no sap, ningú no es preocupa d’on caiem, en quin riu negre ens allunyem surant. La sensació d’estrebada gairebé li arribava a la gola. Feia mal, feia mal; tenia ganes de plorar.

–Ja està bé—va murmurar—. Dóna’m els ganxos.

Amb ell dret al seu costat, tan submís, tan callat, va estar a punt de deixar caure els braços i posar-se a sanglotar. No ho podia suportar més. Om un home de fusta, el jove i alegre George continuava lliscant, patinant, i li va donar el barret i el vel, va agafar el bitllet, li va tornar el canvi. Ell el va ficar a la bossa. ¿On aniria, ara?

En George va agafar un raspall.

–Té pols a l’abric—va murmurar. L’hi va raspallar. I llavors es va redreçar de cop i, mirant la Monica, va fer un estrany gest ondulant amb el raspall i va dir—: La veritat, madame, ja que vostè és clienta de fa temps, és que la meva filleta s’ha mort aquest matí. Era la primera…—i llavors la seva cara blanca es va arrugar com el paper, i es va girar d’esquena i es va posar a raspallar el quimono de cotó.

–Oh, oh…—la Monica es va posar a plorar.

Va sortir corrents de la perruqueria i es va ficar al taxi. El conductor, amb posat furiós, va saltar del seient i va tornar a tancar la porta amb un cop fort.

–¿Cap a on?

–Al Prince—va sanglotar ella.

I durant tot el camí no va veure res més que una nineta de cera amb un floc de cabells d’or, ajaguda, dòcil, les manetes i els peus creuats. I poc abans d’arribar al Prince va veure una floristeria plena de flors blanques. Ah, una idea perfecta. Muguet, pensaments blancs, violes blanques dobles i un llaç de vellut blanc… D’una amiga desconeguda… D’una que ho entén… Per a una Nena… Va picar el vidre de la finestra, però el conductor no ho va sentir. I, de tota manera, ja eren al Prince.

Advertisements