Una vegada hi havia un rei, jove i valent, senyor d’un regne abundant en ciutats i collites, que se’n va anar a batallar en terres llunyanes, deixant sola i trista la reina i un fillet que encara vivia al bressol, embolcat en les faixes.

La lluna plena que el va veure anar-se’n, endut pel seu somni de conquesta i de fama, començava a minvar quan va aparèixer un dels seus cavallers, amb les armes trencades, negre de la sang seca i de la pols dels camins, duent l’amarga notícia d’una batalla perduda i de la mort del rei, travessat per set llances entre la flor de la seva noblesa, a la riba d’un gran riu.

La reina va plorar magníficament el rei. Va plorar, encara, desoladament l’espòs, que era bell i alegre. Però, sobretot, va plorar ansiosament el pare que deixava d’aquella manera el fillet desemparat, enmig de tants enemics de la seva fràgil vida i del regne que seria seu, sense un braç que el defensés, fort per la força i fort per l’amor.

D’aquests enemics, el més temible era el seu oncle, germà bastard del rei, home depravat i ferotge, consumit per cobejances grolleres, que només desitjava la reialesa per mor dels tresos i que feia anys que vivia en un castell a les muntanyes, amb una horda de rebels, a la manera d’un llop que, a l’aguait en el seu clot, espera la presa. Ai! Ara la presa era aquella criatureta, rei de mamella, senyor de tantes províncies, i que dormia al bressol amb el cascavell d’or serrat dintre la mà!

Al seu costat, un altre nen dormia en un altre bressol. Però aquest era un esclavet, fill de la bella i robusta esclava que alletava el príncep. Tots dos havien nascut la mateixa nit d’estiu. El mateix pit els criava. Quan la reina, abans d’adormir-se, anava a fer un petó al petit príncep, que tenia el cabell ros i fi, per amor seu també en feia un a l’esclavet, que tenia el cabell negre i arrissat. Els ulls de tots dos brillaven com pedres precioses. Només que el bressol de l’un era magnífic i de marfil entre brocats, i el bressol de l’altre era pobre i de vímet. La lleial esclava, però, els envoltava tots dos amb el mateix afecte, perquè si l’un era el seu fill, l’altra seria el seu rei.

Nascuda en aquella casa reial, ella tenia la passió, la religió dels seus senyors. Cap plany no havia corregut més sentidament que el d’ella pel rei mort a la riba del gran riu. Pertanyia, però, a una raça que creu que la vida de la terra continua en el cel. El rei, el seu amo, segur que ara ja devia estar regnant en un altre regne, més enllà dels núvols, abundant també en collites i ciutats. El seu cavall de batalla, les seves armes, els seus patges havien pujat amb ell a les altures. Els seus vassalls, a mesura que anessin morint, de seguida anirien en aquest regne celest, a rependre al voltant d’ell i el vassallatge. I ella un dia, al seu torn, pujaria per un raig de llum a habitar el palau del seu senyor, i a filar-li de nou el lli de les túniques, i a encendre-li de nou la cassoleta dels perfums; seria al cel el mateix que havia estat a la terra, i feliç en la seva servitud.

Malgrat tot, ella també tremolava pel seu petit príncep! Quantes vegades, tenint-lo agafat pel pit, pensava en la seva fragilitat, en la seva llarga infància, en els anys lents que transcorrerien abans no fos almenys de la mida d’una espasa, i en aquell oncle cruel, de rostre més fosc que la nit i de cor més fosc que el rostre, amb fam de tron i aguaitant des del cim del seu penyal entre els alfanges de la seva horda! Pobre petit príncep de la seva ànima! Llavors l’estrenyia entre els braços amb una tendresa més forta. Però si el seu fill xerrotejava al costat, era cap a ell que els braços li corrien amb un ardor més feliç. Aquest, en la seva indigència, no tenia res a recelar de la vida. Desgràcies, assalts de la sort revessa mai el podrien deixar més despullat de les glòries i béns del món del que ja estava allí al bressol, sota el tros de lli blanc que li resguardava la nuesa. L’existència, en veritat, per ell era més preciosa i digna de ser conservada que la del seu príncep, perquè cap dels durs neguits amb què enfosqueix l’ànima dels senyors ni tan sols li fregaria l’ànima lliure i simple d’esclau. I, com si l’estimés més per aquella humitat joiosa, li cobria el cos grassonet de petons feixucs i voraços: dels petons que feia lleugers a les mans del seu príncep.

Tanmateix, una gran por omplia el palau, on ara regnava una dona entre les dones. El bastard, l’home de rapinya, que errava pel pic de les serres, va baixar a la plana amb la seva horda, i a través de casals  i pobles feliços ja anava deixant un solc de matança i ruïnes. Les portes de la ciutat havien estat assegurades amb cadenes més fortes. A les talaies cremaven focs més alts. Però a la defensa hi faltava disciplina viril. Una roca no governa com una espasa. Tota la noblesa fidel havia mort a la gran batalla. I la reina desventurada amb prou feines sabia córrer sense parar al bressol del seu fillet i plorar damunt d’ell la seva feblesa de viuda. Només la dida lleial semblava segura, com si els braços en què estrenyia el seu príncep fossin muralles d’una ciutadella que cap audàcia podia travessar.

Doncs una nit, nit de silenci i de foscor, quan ella es posava a dormir, ja desvestida, al seu catre, entre els seus dos petitons, va endevinar, més que sentir, una breu remor de ferro i de brega, lluny, a l’entrada dels jardins reials. Es va embolcallar de pressa amb un drap i, estirant-se els cabells enrere, va escoltar ansiosament. A la terra sorrenca, entre els llessamins, corrien passos feixucs i rudes. Després hi va haver un gemec, un cos que queia flonjo sobre lloses, com un fardell. Va descórrer violentament la cortina. I allà, al fons de la galeria, va veure homes, un esclat de llanternes, lluïsors d’armes…  D’un cop d’ull ho va compendre tot: el palau sorprès, el bastard cruel venint a robar, a matar el seu príncep! Llavors, ràpidament, sense una sola vacil·lació, sense un sol dubte, va arrabassar el príncep del seu bressol de marfil, el va llançar al pobre bressol de vímet i, traient el seu fill del bressol servil, entre petons desesperats, el va ajeure al bressol reial, que va tapar amb un brocat.

Bruscament un home enorme, de cara flamejant, amb un mantell negre sobre la cota de malla, va aparèixer a la porta de l’habitació, entre uns altres que alçaven llanternes. Va mirar; va córrer al bressol de com s’estira una bossa d’or, i sufocant-ne els crits amb el mantell, va guillar furiosament.

El príncep dormia al seu nou bressol. La dida seguia immòbil en el silenci i la tenebra.

Però crits d’alarma van eixordar de sobte el palau. A través de les vidrieres va passar el llarg flamejar de les torxes. Els patis ressonaven amb el batre de les armes. I despentinada, gairebé despullada, la reina va irrompre a l’habitació, entre les dames de companyia, cridant pel seu fill. AL veure el bressol de marfil amb les robes desfetes, buit, va caure sobre les lloses, en un plor, destrossada. Llavors, callada, molt lenta, molt pàl·lida, la dida va destapar el pobre bressol de vímet… El príncep era allà, quiet, adormit, en un somni que el feia somriure, li il·luminava tota la cara entre els cabells d’or. La mare va caure sobre el bressol, amb un sospir, com cau un cos mort.

I en aquell instant un nou clam va sacsejar la galeria de marbre. Era el capità de la guàrdia, la seva gent fidel. En els seus clams hi havia, però, més tristesa que triomf. El bastard havia mort! Atrapat, al fugir, entre el palau i la ciutadella, esclafat per la forta legió d’arquers, havia sucumbit, ell i vint més de la seva horda. El seu cos havia quedat allà, amb fletxes al flanc, en un bassal de sang. Però ai! Dolor sense nom! El cossiró tendre del príncep també havia quedat allà, embolcallat en un mantell, ja fred, morat encara de les mans ferotges que l’havien escanyat!… Així, tumultuosament, llançaven la notícia cruel els homes d’armes, quan la reina, enlluernada, amb llàgrimes entre rialles, va alçar en braços, per ensenyar-lo, el príncep, que s’havia despertat.

Va ser un estupor, una aclamació. ¿Qui l’havia salvat? Qui?… Era allà, al costat del bressol de marfil buit, muda i rígida, la que l’havia salvat! Serventa sublimement lleial! Havia estat ella la que, per salvar la vida del seu príncep, havia enviat a la mort el seu fill… Llavors, només llavors, la mare joiosa, emergint de la seva alegria extàtica, va abraçar apassionadament la germana del seu cor… I d’entre aquella multitud que s’amuntegava a la galeria va venir una nova, ardent aclamació, amb súpliques que fos recompensada, magníficament, la serventa que havia salvat el rei i el regne.

¿Però com? ¿Quines bosses d’or poden pagar un fill? Llavors un vell de casta noble va proposar que la portessin al tresor reial i que escollís d’entre aquelles riqueses, que eren com les més grans dels més grans tresors de l’Índia, tot allò que vingués de gust al seu desig…

La reina va agafar la mà de la serventa. I sense que el seu rostre marmori perdés la rigidesa, amb un caminar de morta, com en un somni, va ser conduïda  a la Cambra dels Tresors. Senyors, dames de companyia, gent d’armes, seguien amb un respecte tan commòs que amb prou feines se sentia el frec de les sandàlies a les lloses. Les gruixudes portes del tresor van rodar lentament. I, quan un servent va desbarrar les finestres, la llum de la matinada, ja clara i rosadenca, entrant pels reixats de ferro, va encendre un meravellós i fascinant incendi d’or i pedreries! Des del terra brillaven, centellejaven, refulgien els escuts d’or, les armes amb incrustacions, els munts de diamants, les piles de monedes, els llargs enfilalls de pedres, totes les riqueses d’aquell regne, acumulades per cent reis durant vint segles. Un llarg “Ah!”, lent i meravellat, va passar per sobre la gentada, que havia emmudit. Després hi va haver un silenci, ansiós. I al mig de l’estança, voltada de la resplendor preciosa, la dida no es movia… Amb prou feines els seus ulls, brillants i eixuts, s’havien aixecat cap a aquell cel que, més enllà de les reixes, es tenyia de ros i d’or. Era allà, en aquell cel fresc de la matinada, on era ara el seu petitó. Era allà, i el sol ja es dreçava, i era tard, i segur que el seu petitó plorava i li buscava el pit!… Llavors la dida va somriure i va estendre la mà. Tots seguien, sense respirar, aquell lent moviment de la seva mà oberta. ¿Quina joia meravellosa, quin enfilall de diamants, quin grapat de robins escolliria?

La dida estenia la mà, i sobre un escambell al seu costat, entre un gavadal d’armes, va agafar un punyal. Era un punyal d’un rei antic, amb tot de maragdes encastades i que valia una província.

Havia agafat el punyal i, estrenyent-lo fortament a la mà, apuntant cap al cel, on pujaven els primers raigs del sol, va encarar la reina, la multitud, i va cridar:

-He salvat el meu príncep, i ara vaig a donar de mamar al meu fill!

I es va clavar el punyal al cor.

Anuncis