No he tingut mai una autèntica  inclinació per l’homocidi. Fins ara només he matat el meu amic Amiclar, però tornant-hi a pensar després de tant de temps, em sembla que no va pas ser una mala idea. Això fa passar fa molt anys, a la ciutat de Casablanca.

A Casablanca hi havia ant per una desil·lusió amorosa, infligida per una americana que jo havia acompanyat d’Europa a Àsia i aquí m’havia plantant. Per això, havent començat, naturalment, a odiar Europa, Àsia i Amèrica—i tenint en comte com és de lluny Oceania—havia decidit de passar un temps a l’Àfrica. Vet aquí com havia anat a raure a Casablanca que, com tothom sap, justament és a l’Àfrica, a l’Àtlantic. A Casablanca hi havia molts obrers italians que treballaven de dia, moltes cortesanes provençals que treballaven de nit i molts francs francesos.

Jo, per apaivagar millor  l’esperit exasperat, em passava el dia tancat a l’habitació escrivint la vida de Rugero Bonghi amb documents que havia recollit en els meus viatges. A la nit anava a prendre un púdic mazagran a qualsevol dels dos-cents locals nocturns que florien en aquella noble colònia. En un d’aquests vaig fer coneixença, més ben dit, vaig fer una estreta amistat, amb un home modest i apassionat que es deia Amilcar. Era un portuguès nascut a Brasil que venia, una mica cada dia, una gran partida de catifes que s’havia portat de no sé on; a la nit anava a aquell local a jugar a la ruleta, i perdia tot el que havia recollit durant la jornada. Jo no jugava perquè ja havia comprovat moltes vegades la meva mala sort. L’esperava estirat a la butaca.

Afortunadament, l’Amilcar no hi estava pas més d’una hora, a perdre-ho tot. Per això, a les dotze de la nit venia a treure’m de la meva butaca i em deia:

–Aquesta nit ha anat malament.

I tornàvem a casa plegats, sota les estrelles pesants del tròpic.

Una vegada a les dotze de la nit em va dir, com sempre:

–Aquesta nit ha anat malament.

Ens vam dirigir cap a la sortida. Però tot just havíem fet un pas, encara érem a la porta de la sala, que, tot ficant-se les mans a la butxaca per buscar les cigarretes, l’Amilcar va exclamar:

-Oh!

Havia trobat una moneda d’un franc.

–Déu meu—afegí—, no ho havia perdut pas tot. Vaig a apostar-ho i vinc de seguida.

Havia fet tres passes cap a la taula del joc; en acabat, va girar-se cap a mi.

–¿On l’aposto?—em va demanar

–On vulguis, afanya-t’hi.

–No, no—s’entossudia—, digue’m a quin número he d’apostar-lo.

Jo vaig dir:

–Al 45

–No hi és—va cridar amb desolació—, només n’hi ha trenta-sis

–Doncs aposta’l al 36—vaig respondre

Va córrer cap a la taula. Al cap d’un minut vaig sentir la veu heràldica del croupier que anunciava:

–Trente-six, rouge, pair et passe.

Vaig allargar el coll. Vaig veure l’esquena tremolosa de l’Amilcar i les mans que avançaven cap als seus escuts que s’acumulaven al costat del seu franc; mentrestant el seu coll es va mig tòrcer cap a mi.

–Digues, ràpid, ràpid; ¿on els aposto aquests trenta francs?

Jo n’estava fart. Perquè  acabés d’una vegada li vaig dir:

–Deixa-ho tot al 36.

–¿De…debò?—va balbucejar

Vaig ser imperiós i despietat:

–Deixa-l’hi!

Com un gos dòcil, l’hi vaig deixar tot; em va fer una mirada humil de dalt a baix i una d’esporuguida a la màquina que giravoltava. En acabat, el remolí es va fer més lent, la màquina es va aturar i va repetir.

–Trenta-six, rouge, pair et passe.

Un crit de meravella va sortir de dues o tres boques. El crupier ja donava fredament la suma a l’Amilcar.

–¿I ara?—va demanar l’Amilcar amb veu d’espectre.

–I ara—vaig dir jo com un emperador—, marxem!

Tant l’havia colpit l’admiració per mi, que no va gosar obrir boca. Es va posar els mil dos-cents noranta-sis francs repartits uns quants a cada butxaca, i, com un gos dòcil, com una dona enamorada, va venir fins a mi. Pel carrer no va dir ni mitja paraula.

images

L’endemà, naturalment, no hi vaig pensar més i em vaig ocupar amb devoció dels afers de Ruggero Bonghi. A la nit, l’Amilcar va venir a casa a buscar-me. No va dir res, només va proposar amb molta indiferència.

–Anem al Flamboyant (que era el nom d’aquell lloc africà).

Quan vam ser allà i jo em deixava caure a la meva butaca, ell amb molta modèstia em va parlar:

–¿Per què no véns un moment al meu costat? ¿No em dius algun número?

Vaig dubtar un moment, després el vaig acontentar:

–Aposta al 5

Va sortir el 5

–Aposta al 18.

Va sortir el 18.

–¿I ara?

Ell no estava gens meravellat. Els altres jugadors  sí, i em miraven amb una espècie de por. Em vaig sentir tremendament cohibit. Vaig dir amb impaciència:

–No ho sé, fes el que et sembli.

Li vaig girar l’esquena i vaig anar a refugiar-me a la meva butaca gran, que era de cuir.

Però ell ja era davant meu, tranquil:

–Si no ho saps, vol dir que he de plegar una estoneta.

S’estava allà, dret, així, mirant-me, com s’espera que parli el metge quan està observant el termòmetre, o l’usurer al qual s’ha demanat un préstec: com s’espera, ni més ni menys, al verb d’una criatura superior.

Vaig fumar dos cigarrets intentant evitar la seva mirada. Una estoneta mirava a la dreta, en una racó de l’habitació on no hi havia res; al cap d’una mica, girava d’un salt els ulls cap a l’esquerra, deixant-lo de banda, cap un racó de l’habitació on hi havia una palmera. Cap al final del segon cigarret el vaig envestir de cop:

–I doncs, ¿què fas?

–Res, home, res

Feia tanta llàstima que em vaig posar a riure, i així entre les rialles, no sé pas com, precisament no sé per què, sense intenció, com un esternut, em va sortir:

–El 17.

L’Amilcar va córrer.  Jo vaig tenir remordiment. Malgrat tot, no em vaig poder estar de parar l’orella. Vaig sentir un silenci, un xiuxiueig i, en acabat, la veu de l’herald:

–Dix-sept, noir, impair et manque.

L’endemà a la nit jo també em vaig posar a jugar, i ell amb mi. I perdíem. Vaig provar de jugar per a mi sol i perdia. (Els altres jugadors del voltant se sentien revifar). Aleshores es va posar a jugar ell tot sol i jo li suggeria els números: guanyava sempre. Al cap d’una estona estava cansat:

–Anem-nos-en.

Ens en vam anar.

baixa

Ja sé que els lectors estarien contents si jo explicava amb més detalls algun episodi i algun incident de joc, perquè es diverteixen amb aquestes ximpleries. Però no escric pas per divertir, escric per alliçonar.

En sortir d’allà aquella tercera nit, Amilcar, que era un home honest, em va dir:

–Fem un pacte. Cada nit vindrem aquí. Jo jugo amb els meus diners. Tu no juguis, em dius els números. En sortir, ens partim els guanys en parts iguals.

I així ho vam fer durant dos mesos. Cada nit del món no sé quin diable em suggeria els números, sempre els bons. Aclucava un moment els ulls, feia com si parés l’orella; i una mena de veu íntima, com un brollador improvisat, em deia, claríssim, el número. Al cap de set o vuit números estava cansat, la veu ja no em deia res. Ens n’anàvem. Guanyàvem al voltant de quinze mil lires cada nit.

Però els diners corrompen la pau de l’home. A mesura que l’or màgicament guanyat a la nit s’acumulava als meus cofres, les meves jornades es feien pàl·lides i inquietes. La vida de Ruggero Bonghi avançava amb dificultat, tot i que jo havia posat en aquell llibres moltes esperances de glòria. I ara el llibre, i la meva glòria amb ell, trontollava, s’esllanguia cada dia més miserablement entre les meves mans de pàgina en pàgina: culpa de les emocions nocturnes, un efecte funest de la riquesa fàcil.

Mentrestant, entre Ruggero Bonghi i el Flamboyant, les meves desesperacions amoroses s’havien aplacat, la figura de la traïdoria havia desaparegut de la memòria, ja no hi havia cap raó perquè no tornés a l’Europa natal.

Una raó sí: l’Amilcar. ¿El podia abandonar així? Jo no tenia prou valor. Les seves catifes s’havien acabat, ara només vivia i s’enriquia en virtut de la meva prodigiosa inspiració. I a ell la riquesa no li pesava ni li feia nosa, era un home senzill: no s’hi hauria posat mai, a escriure la vida de Ruggero Bonghi.

Jo argumentava contra mi mateix:

–El dia que aquesta meva vena s’acabarà, l’Amílcar també haurà de buscar una manera de campar-se-la.

Però com convèncer-lo. I a hores d’ara, ho confesso, me l’apreciava molt.

A partir d’aquest pensament, passant els dies i les setmanes i creixent en mi la impaciència d’anar-me’n, va néixer enganyosament (aquesta també potser per obra del dimoni) la idea d’un estratagema per encaminar dolçament l’Amilcar cap  a una vida més digna sense que a ell li hagués de quedar cap mena de rancor cap  a mi, que l’apreciava tant.

Vaig madurar el meu pla. Vaig trigar un temps a posar-lo en pràctica. Un dia que no havia aconseguit escriure ni una ratlla i Ruggero Bonghi se m’apareixia boirós i vagant com la vella traïdoria, aquella nit,  fredament, vaig decidir l’actuació.

Vet aquí que som a la nostra taula habitual. L’Amílcar assegut, jo dret darrere seu com sempre. Com sempre, ell esperava que hagin apostat els altres perquè ningú no el segueixi en el joc. En acabat, es gira cap a mi amb la mirada.

Jo acluco els ulls, paro l’orella i escolto el cor, i de dins el cor em brolla la veu misteriosa que em xiuxiueja:

–El 24.

Aleshores dic a l’Amilcar.

–El 33.

Els pocs minuts que la bola va trigar a fer el seu curs em van semblar segles. Vaig sentir una gran angoixa per haver-lo enganyat d’aquesta manera. Penedit, em vaig proposar de fer-lo guanyar la propera tirada. Tenir una suor freda. La bola es va aturar.

Havia sortit el 33.

Va desaparèixer tota mena de remordiment. Em sembla que me’l vaig mirar mab una mirada terrible. Vaig escoltar el dimoni, el dimoni em va dir:

–El 5.

I jo vaig suggerir a l’Amilcar:

–El 8.

Va sortir el 8. Vaig sentir la veu íntima que em deia:

–El 21.

Vaig dir a l’Amilcar:

–El 30.

Va sortir el 30. Vaig dir números a l’atzar, sortien tots. No aconseguia enganyar-lo; no aconseguia equivocar-me. El públic dels jugadors es va esverar. La banca va suspendre el joc, va estendre un vel negre damunt la taula. L’Amilcar estava radiant. Jo sentia que em corrien onades de fel negre i violent. No podria aconseguir mai enganyar-lo. No podria aconseguir mai alliberar-me’n. No podria acabar mai la vida de Ruggero Bonghi. No podria tornar mai a Europa. El públics dels jugadors darrere nostre feia comentaris.

–Anem-nos-en!—vaig dir a l’Amilcar, empenyent-lo, envestint-lo, tirant-lo endavant com un vedell.

Ell va passar al davant; mentre travessàvem un passadís gairebé fosc, el vaig agafar pel clatell i el vaig llençar daltabaix per la finestra. Vaig sentir que s’escalfava a l’empedrat del pati. Aleshores, passant per una altra escala, me’n vaig tornar de seguida a Europa sense ni anar a casa a canviar-me, i la pau va tornar al meu esperit. Fins que no era a Nàpols no em vaig recordar que m’havia deixat, en un calaix de l’Àfrica, el manuscrit de la vida de Ruggero Bonghi. Un dia o altre cal que hi torni a buscar-los.

Advertisements