Dilluns vaig parlar amb en Ramon Térmens, productor de Segarra Films, sobre en Jordi Dauder. És l’únic actor que ha participat en les tres pel·lícules del director de Bellmunt de Segarra, i vull que m’expliqui quins records li aboquen el seu nom. Avui, com a petit tastet, penjo aquest bloc sobre un actor molt compromès.

 

L’home amable

A finals dels anys setanta, existia una llibreria molt coneguda a Barcelona entre els cercles marxistes. Estava al carrer Santa Anna, i s’anomenava Leviatan. Expliquen que després d’una xerrada de Manuel Sacristán i Paco Fernández Buey, l’històric dirigent del POUM Jordi Arquer afirmà que “la millor cosa del trotskisme és Trostki. En canvi, la pitjor cosa de Trotski havia estat el trotskisme”. Com era previsible, bona part del públic s’enfadà enfront aquella “provocació”. Una de les poques persones que aplaudí aquell comentari també era trotskista, era el dependent de la llibreria, i es deia Jordi Dauder.

Aquesta anècdota resumeix quina era la personalitat política del futur actor badaloní. Les conviccions, quan són sectàries, deriven inevitablement en dogmatisme. “Jordi Dauder. La revolució pendent” (Segarra Films 2012) és el retrat d’un home àvid de coneixements i curull d’il·lusió per transformar la realitat. Un home que mirava el món a través de les seves conviccions sense deixar que aquestes l’absorbissin. Emma Vilarasau recorda com, dos minuts després de mantenir una aferrissada discussió ideològica, poder riure de forma desbocada amb el seu interlocutor. Ser conversador per no convertir-se en un conservador.

Entre els museus i el carrer

Dauder sempre va concebre les arts escèniques com una eina de conscienciació social. No podia comprendre una cultura que, lluny d’intentar fer comprendre la realitat als seus destinataris, només perseguís l’entreteniment banal. L’any 2000, ja com actor àmpliament conegut arran de l’interpretació de Mateu Montsolís a Nissaga de Poder, escriu: “Si només fas espectacle, crees una societat amorfa i passiva. Un caldo de cultiu idoni perquè sorgeixin pseudofeixismes o populismes (…) La cultura transgressora està en crisi (…) Sovint em plantejo què és culturalment més important: que la gent vagi als museus o que surti al carrer per canviar les coses”. Per canviar la realitat, hem de convertir-nos en homes d’acció o en setciències erudits? Un dilema que Dauder ja havia plantejament abastament a “El estupor o a través de las derrotas” (Editorial Montesinos, 1996)

En una intervenció involuntàriament irònica, el conseller Mascarell elogia la tenacitat de Jordi Dauder alhora de defensar els seus ideals durant anys i panys. Moltes persones, considera el director del documental Antoni Verdaguer, consideraven Dauder un exemple d’integritat.  Ell es mostra satisfet amb la seva trajectòria vital, si bé admet que “és molt difícil ser íntegre cada dia. El teu comportament quotidià no sempre és fidel a les idees que defenses”.

Jordi-Dauder

El compromís amb l’art escènic i l’activisme polític.

Els espectadors del documental podran comprovar, a través de les declaracions de molts seus amics, el gran amor que sentia Dauder per la seva professió. De fet, l’actor badaloní es mostra preocupat veient la nova generació d’actors. Considera que la televisió ha transmès la sensació que interpretar era molt senzill, sobretot “quan tens 16 o 17 anys i una cara bonica”. Dauder exigeix més respecte pel treball que suposa ser actor. Més preparació, lectura i investigació sobre els personatges. Cal preparar-se molt bé: “en el teatre no pots entrar a escena i dir una cosa. Has d’entrar i no entrar, dir i no dir. Treballar la contradicció d’un personatge que no sap què dir”. I rebla: “en el teatre, és més important escoltar que dir. Perquè estàs en una situació de contínua tensió.

Xavier Albertí explica els grans sacrificis que va en Jordi per representar “El Bordell” al Teatre Lliure. Aixecar-se cada dia a Barcelona, anar en tren a Madrid per fer una sessió de quimioteràpia, tornar a Barcelona, assajar i descansar una estona. El rodatge de Catalunya Über Alles, quan Dauder tenia la mobilitat ja molt reduïda, és una altra mostra de la seva tenacitat. En aquest sentit, Juan Diego Botto es pregunta com un home de la seva edat i experiència podia seguir sent tan optimista.  

Dauder també serà recordat com un home compromès socialment. Aquell qui va exigir una pla de ressistència ciutadana contra l’intent de cop militar el 23-F. Si bé es va fer famós, en aquest aspecte, en les reivindicacions contra la guerra de l’Iraq, les seves lluites escapen de l’aparador mediàtic. Membre de la Lliga Comunista Revolucionària durant els anys 60 i 70, visqué en la clandestinitat durant els anys de dictadura. Defensà la creació d’una Llei de la Memòria Històrica seriosa, que no equiparés els botxins amb les víctimes. Va tornar a fundar El Viejo Topo i participà en el Consell Editorial de Sin Permiso.  

El director del documental, Antoni Verdaguer, és un vell amic d’en Jordi Dauder, i com ell, un artista compromès amb la societat on viu. L’entrevista, ara presentada als cinemes, serà un bon homenatge per una persona que mai va amagar el què pensava, i sempre va intentar actuar en conseqüència. Mancada d’una revolució pendent, tota la seva vida fou una revolta constant. Convindrem que, avui en dia, entre els personatges mediàtics per excel·lència, només això ja és una efemèride.

Guillem Carreras. Desembre ’12.

Anuncis