La cosa que més desitja al món és viure amb ella. Tenint com té l’apartament que li han cedit els pares a canvi d’un lloguer simbòlic, ¿per què no poden compartir-lo? I qui diu l’apartament diu l’esmorzar, les nits mirant la tele i el missatge al contestador. Vol que es posi malalta només per poder cuidar-la. Si un dels dos membres de la parella s’ha de quedar postrat en coma al llit, sisplau, que sigui ella. Perquè ell sempre l’estimarà, fins i tot postrada en coma al llit. Li agradaria poder demostrar-l’hi. En canvi, si passa al revés, si qui es queda postrat en coma al llit és ell, sisplau, que el desconnectin. No podria acceptar el seu sacrifici per res del món.

Per tot plegat, es torna boig d’alegria quan, una nit, ella se li presenta a casa amb les maletes. L’únic nuvolet que li tapa l’horitzó de felicitat és pensar que si ara ella es quedés postrada en coma al llit, la persona que més se l’estima del món (ell) no tindria dret a ser el seu cuidador. No faria prou temps que viuen junts. Només unes hores. El seu cuidador seria el Juande, l’exnòvio, que per alguna cosa havia viscut amb ella sis mesos. I a l’hospital, tothom s’abraçaria al Juande, plorant. Que gelós que el posa, això. Ho donaria tot per fer córrer el temps i demostrar al món que és ell (i no el Juande) qui l’estima de debò i qui l’ha de cuidar si es queda postrada en coma al llit. Té uns ganes boges de crear rutines amb ella. De dir “ a nosaltres ens agrada fer tal cosa”. Nosaltres. L’abraça, li fa petons a les parpelles i li promet que la farà molt feliç.

Mentre ella penja la roba a l’armari, ell aprofita per baixar a la farmàcia de vint-i-quatre hores a comprar dos raspatllets de les dents. Un de groc i un de vermell. Són el símbol del seu amor. Puja adelerat i els hi ensenya. .

–Quin color t’estimes més?

–Més igual—fa ella—. Tria tu.

Quina desil·lusió. Esperava que se li llançaria als braços, també li ompliria les parpelles de petons, i li diria: “Dos raspatllets al got del lavabo! Simbòlicament, comencem amb nosaltres la nostra vida en comú”. Però, pel que sembla, ella no dóna importància a les petites coses. Per ella les petites coses no compten. I no té ni ha tingut mai cap capacitat pel pensament simbòlic. Ella només veu dos raspallets, no la penyora d’un compromís.

–Doncs, em quedo jo el corc?—pregunta, abatut.

–Sí—respon ella—. A mi m’és igual un color que un altre.

Se’n va cap cot al lavabo i es renta les dents amb el raspatllet nou. En acabat, glopeja, posa les cerres. El deixa al got, al costat de l’altre. Com que veu que comença a preparar dues truites a la francesa amb pa amb tomàquet. Si ella l’hagués avisat de la seva arribada, ell hauria comprat espelmes i xampany (Ella només li diu que l’estima si ha begut). Però potser és més bonic així. Són les dues primeres truites a la francesa amb pa amb tomàquet de la seva nova vida. Han sopat moltes truites en aquell pis, però mai com a parella, i procura assaborir la situació intensament. Està preparant dues truites: una, al punt, per ell, i una altra, de més crua, per la dona que estima. Que ha parat taula la crida:

–A sopar!

Se li posa la pell de gallina. A partir d’ara, aquesta frase quotidiana (“a sopar”) la repetirà cada nit i al cap de moltes nits ja no serà conscient de la felicitat que significa pronunciar-la. Tot i que, si ha de ser del tot sincer, li fa pensa pensar que no és el primer que l’hi diu. El Juande, l’exnòvio, també la devia cridar a sopar. I segur que, quan ho feia, no en sabia apreciar el valor. Falten mesos perquè ell hagi cridat a sopar tants cops com el Juande.

A taula brinden per la nova vida amb unes restes de vi que hi havia a la nevera, però ell està tan emocionat que ja anticipa el moment de recollir els plats i fregar-los, tots dos junts. Fins al dia d’avui, ella no ho feia mai perquè quan es quedava a sopar era “la convidada”. A partir d’ara, després de les truites, tots dos feinejaran a la cuina, cadascú amb el seu davantal. N’ha de comprar un per ella, sens falta. Un de divertit. Un que tingui una recepta escrita, o uns pits en relleu. O un igual que el d’ell. Al d’ell hi diu: “Truc del xef: sortir a sopar a fora”.

Per això, quan, després d’escurar el iogurt, ella diu que té la regla i que preferiria endreçar la cuina l’endemà, es posa trist.

–Però, si és un moment—mira de convèncer-la—. Entre tots dos serà un moment.

Ella s’ajeu al sofà. Es duu les mans a l’ovari esquerre:

–Ara que viurem junts hem de comprar un rentaplats, eh?

Que vulgui un rentaplats acaba de desmuntar-lo. Significa que no la diverteix tant com a ell fer els plats tots dos junts, xerrant i esquitxant-se Torna al lavabo i es renta les dents un altre cop. Quan surt, se la troba al passadís esperant amb un tàmpax a la mà:

–Què, ja estàs del vàter?

Ell contesta que sí, sorprès. Si volia anar al vàter, per què no hi ha entrat quan ell hi era? No ho entén. Ara són parella. Les parelles coincideixen sempre al vàter. Tothom ho sap, això: al vàter és on es recorden el que s’ha de comprar o on comenten una pel·lícula. L’un seu a la tassa i l’altre, mentrestant, aprofita per posar-se crema o s’esclareix els cabells distretament davant del mirall.

Se’n torna a la cuina a recollir, i des d’allà, la sent com es tanca amb baldó. El sorollet del baldó li acaba de fer miques el cor. Quina cosa inconfessable és la que no vol compartir amb ell? Potser que fa caca? I, en aquest cas, és que tem que, si ell entra i sent la pudor, ja no la idealitzarà? Doncs no ha entès res de l’amor que li té. No deu pas ser la regla. Ell vol saber-ho tot, de la seva regla: quants dies li dura i la marca i la mida dels tampons (si minis, si regulars o si súpers). Vol ser ell qui els hi vagi a comprar. Vol veure com se’ls posa. Vol posà’ls-hi, vol treure’ls-hi.

De nou, se sent el baldó i la porta que s’obra. Ella cantassuja la banda sonora d’un anunci. Entra a la cuina i llença a les escombraries el manyoc de paper higiènic que embolica el tàmpax brut. Pregunta:

–Escolta, que no el vermell el teu raspatllet?

–Sí—fa ell—. Per què?

–Perquè també estava fet servir. Els has fet servir tots dos.

Ell se la mira a punt de plorar. Tanta importància té que s’hagi equivocat de raspallet i també hagi fet servir el d’ella?

–No t’amoïnis que no arreplagaràs la sida…—murmurà, ofès.

–Ja ho sé, burro. Era un comentari.

Un comentari, sí, però feridor. Potser li fa fàstic, a ella, el raspatllet que ha estat en contacte amb la boca d’ell? Si li fa fàstic el raspatllet que ha estat en contacte amb la boca d’ell, què més li fa fàstic? Fer-li petons amb la llengua, potser? Ficar-se el seu penis a la boca? Què sent, en realitat, quan s’empassa el semen? Si l’estimés tan com ell l’estima, no li sabria greu que hagués fet servir el seu raspallet. Al contrari. Li faria il·lusió que les seves salives es barregessin. És el primer dia de la seva vida en comú i ella ja està marcant distàncies. Ha dit que vol un rentaplats, s’ha tancat amb baldó al lavabo, i ara, a sobre, li retreu que s’hagi equivocat de raspallet de les dents. Demà, què farà?

Empar Moliner

Anuncis