La idea és del fill: s’amagarà dins d’un armari i, quan el pare passi pel davant, l’espantarà. La criatura obre les portes, s’instal·la sota el prestatge més baix i, silenciosament, tanca des de l’interior. Al cap d’una estona, sent la veu del pare. D’entrada, el crida en un to normal. Després hi afegeix una inquietud creixent. Amunt i avall de la casa, el pare repeteix el nom del fill, cada vegada més fort, cada cop més irritat. Quan, per la proximitat de les passes i dels crits, endevina que el pare deu ser a tocar, el fill obre sobtadament les portes i, divertit, crida: buh! El pare tot just té temps de veure’s reflectit al mirall de l’armari. Espantat, empal·lideix, sent una forta pressió al pit, cau de genolls, posa els ulls en blanc, fa una ganyota, s’ofega, es convulsiona, treu bava per la boca i, mig minut més tard, clínicament mort. Horroritzat per la reacció del seu company de joc, el fill comença a plorar. Quan veu que el cos del pare no reacciona, s’hi arrapa amb una desesperació que contrasta amb l’alegria que, fa mig minut, li il·luminava la mirada. Mentrestant, i envoltada d’uns efectes especials d’alta intensitat lumínica, l’ànima del pare surt disparada del cos, fffiiuuu, cap al cel. Quan arriba al taulell de recepció d’aquesta gran superfície, sant Pere la repassa de dalt a baix. “Què vol?”, li pregunta. “Tornar”, respón l’ànima. Sant Pere somriu. “Tots dieu el mateix”, comenta. L’ànima insisteix en l’absurditat de l’escena que, fa una estona, acaba de provocar l’orfandat d’un nen, sol, enmig d’un passadís, d’una ciutat amb una inseguretat creixen, d’un món sense pietat. Sant Pere no s’arronsa. “Haver-s’hi repensat abans de jugar a un joc tan perillós”, diu. L’ànima apel·la a la bondat universal i, d’una manera volgudament retòrica, es pregunta com és possible ser tan cruel i deixar un pobre nen de sis anys abandonat. I, mentre verbalitza una temença que li serveix per adonar-se de la gravetat de la situació, enumera els problemes que, si no torna ara mateix, amenacen la criatura: fracàs en els estudis, crisi emocional, dislèxia, seqüel·les d’un cop tan fort que es traduiran, ben segur, en aïllament, violència, addiccions, psicopaties, traumes, deutes, dubtes sobre la identitat sexual, desnonaments. “Li sembla just?”, pregunta l’ànima, conscient del to que fa servir i del risc que, vistes les circumstàncies, pot comportar. En un primer moment, Sant Pere s’arronsa d’espatlles, però, potser perquè no té cap altra anima a prop ni gaires ganes de treballar, li diu que d’acord, que faci el favor de tornar-se’n  que, la pròxima vegada, jugui a coses més instructives, com ara l’escrabble, el monopoly, el penjar, la xerranca o el tetris. L’ànima s’emociona. Havia sentit a parlar de la bondat de Sant Pere, però temia que fos, com tantes altres coses, una llegenda. Li dóna les gràcies d’una manera exagerada, amb reverència inclosa, però amb un somriure tenyit de malenconia, sant Pere li diu que no estigui tan content i que ja se’n penedirà, d’haver tornat. El retorn és tan fugaç com l’anada: fffiiuuu. De cop i volta, l’ànima del pare torna a formar part d’un cos damunt del qual, histèric i fora de sí, plora un nen. El pare sent els batecs del propi cor i també els del fill, molt més accelerats. S’abracen. Es mirem. L’emoció mútua és la imatge d’un equilibri simètric. S’aixequen. El pare agafa el fill a coll i en nen, entre rialles, encara amb els ulls entelats de llàgrimes, li pregunta: “I ara a què juguem?”

Sergi Pàmies

Advertisements