escurçó

Qui eren els meus companys d’aquells dies, no ho recordo. Vivien en una casa del poble, em sembla, davant de nosaltres; uns trinxeraires—dos—, potser germans. Un es deia Pale, de Pasquale, i és possible que atribueixi el seu nom a l’altre. Però eren molts els nois que jo coneixia d’aquí i d’allà.

Aquest Pale—molt llargarut, amb una boca de cavall—,quan el seu pare l’estomacava, s’escapava de casa i hi faltava durant dos o tres dies; de manera que, quan reapareixia, el pare ja estava a l’aguait amb la corretja i tornava a estovar-lo, i ell s’escapava una altra vegada i la seva mare el cridava a plena veu, maleint-lo, des d’aquella finestra escrostonada que donava als prats, als boscos del riu, cap a l’embocadura de la vall. Certs matins em despertava amb el crit queixós, modulat, d’aquella dona des d’aquella finestra. Moltes velles cridaven així els fills, però el nom que feia emmudir tothom, i que a certes hores ressonava exasperant com els trets dels caçadors, era el de Pale. A vegades també nosaltres cridàvem aquell nom per fanfarronada o per mofa. Crec que fins i tot Pale es divertia cridant-lo.

Així, el dia que vam pujar junts pels costers àrids del turó del davant—abans, a l’hora de més xafogor, havíem resseguit els rius i els canyars—, no sé ben bé si estàvem sols, Pale i jo. És cert que el meu col•lega tenia les dents descobertes i el cap roig, i me’n recordo perquè jo li deia que el lleó, que viu en llocs àrids, tenia les dents com ell i el pèl esborrifat. Aquell dia estàvem excitats, perquè l’havíem emprat a fer una recerca metòdica de la serp. Estàvem ben xops i ens havíem rostit el clatell al sol; alguna granota s’havia esquitllat a sota les pedres remogudes, els meus turmells eren tot un blau. A Pale, a més, li regalimava de les dents el suc verd d’una herba que havia volgut mastegar. Després, en el silenci de les plantes i de l’aigua, s’havia sentit, feble però nítid, dut pel vent, un crit peremptori.

Recordo que vaig parar l’orella, no fos cas que em cridessin a mi.

Però el crit no es va repetir. Vam deixar, poc després, la plana del riu i vam pujar el cotxer dient-nos que anàvem a buscar bolets, però sabent prou bé—almenys jo, i el cor em bategava—que l’objecte aquesta vegada era l’escurçó. Fou mentre pujàvem, pel camí, entre els ginebres, que vaig començar a parlar animadament dels lleons. M’havia posat les sabates, com per conjurar amb un gest de bon noi els perills implícits en els comptes que caldria passar al vespre. Jo xiulava.

–Deixa-ho. No és així com es crida l’escurçó—remugà el meu col•lega aturant-se.

Ens havíem proveït de sengles pals acabats en dues puntes, amb els quals havíem d’enforcar la bèstia i matar-la. Si bé a l’aigua hi vam poder anar uns quants, estic segur que aquell camí el vam er nosaltres dos sols. Pale—ben diferent de mi—caminava descalç per sobre les pedres i les punxes, sense parar-hi esment. Li ho volia dir, quan de sobre s’aturà davant d’uns esbarzers i començà a xiular baixet, inclinat endavant, balancejant el cap. Els esbarzers sortien d’una esbaldregada rocosa, i des d’allí es veia el cel.

–Seria millor que atrapéssim la serp—vaig dir, en el silenci.

L’amic no va respondre, i continuà xiuxiuejant, com un rajolí en una aixeta. L’escurçó no sortia.

Ens estremí un clam sobtat dut pel vent, alguna cosa com un xiscle o una sotragada. Novament, des del poble, havien cridat: era la veu de costum, queixosa i furiosa: “Pale! Pale!”

Vaig pensar de seguida en els de casa. Pale s’havia aturat, amb el cap endavant, dret sobre una cama, i em va semblar que feia una de les seves ganyotes diabòliques. Però vet aquí que amb prou feines s’havia fet altre cop el silenci i de nou la veu—inhumana en aquell canvi d’aire—xisclà: “Pale!, Pale!”. I fou aleshores que el col•lega va llençar amb ràbia la vara i va dir apressadament: —Aquests brètols. Si l’escurçó sent el nom mentre el busquem, després em reconeixerà.

–Vine, va—vaig dir amb un fil de veu.

La maleïda dona continuava cridant. Me l’afigurava sortint a la finestra de tant en tant amb un nodrissó als braços i llançant aquell xiscle com si cantés. Pale em va agafar un moment pel canell i va cridar: “Fuig!” Va ser una correguda fins a la plana; ens cridàvem: “L’escurçó!” per excitar-nos, però la nostra por—almenys la meva—era quelcom més complex, una sensació d’haver ofès les potències, que sé jo, de l’aire i de les pedres.

Arribà el vespre i ens trobà asseguts al parapet del pont. Pale callava i escopia a l’aigua.

–Anem a prendre la fresca al balcó—vaig dir a Pale. Era aquella hora en què totes les dones del poble començaven a cridar aquest i aquell, però de moment hi havia una pau meravellosa, i només se sentia algun grill.

“Encara no m’han cridat”, pensava jo; i vaig dir:

–Per què no respons quan et criden? Aquesta nit rebràs de valent.

Pale arronsà les espatlles i va fer una ganyota.

–Què vols que entenguin les dones.

–De debò que si l’escurçó sent un nom després el busca?

Pale no va respondre. A força d’escapar-se de casa s’havia tornat sorrut com un home.

–Però llavors el teu nom l’haurien de saber totes les serps d’aquests turons.
–També el teu—va dir Pale amb un somriure burleta.—Però jo responc de seguida.

–No es això—va dir Pale—. ¿Tu creus que a l’escurçó li importa gaire que facis el bon noi? L’escurçó vol matar els qui el busquen…

Però en aquell moment recomençà el crit d’abans. La dona tornava a ser a la finestra. Grinyolaven les rodes d’un carro i se sentí el clapoteig d’un cubell dins d’un pou. Aleshores em vaig aviar cap a casa, i Pale es va quedar al pont.

Cesare Pavese

 

Advertisements