Aquesta setmana penjaré a Menjadàtils una selecció de 16 contes que tenia perduts a l’ordinador. Espero que us agradin i en gaudiu tan com ho vaig fer jo. Els tres primers són escrits per Patrick Suskind

 

Una contesa.

El campió local va restar sol. Va tornar a posar dret el rei tombat i va començar a guardar les peces en una capseta, primer les mortes, després les que quedaven al tauler. Mentre ho feia, seguint el seu costum, va repassar de memòria les diverses jugades i posicions de la partida. No havia comès un sol error, és clar que no. Malgrat tot, li feia l’efecte d’haver jugat tan malament com mai a la vida. Tal com havien anat les coses, ja hauria pogut donar mat al rival durant la fase d’obertura del joc. El qui portava a cap una jugada tan miserable com aquell gambit de la dama, es mostrava un ignorant dels escacs. Aquesta mena de principiants, en Jean els enllestia amb clemència o sense, segons l’humor, però en tot cas de pressa i sense dubtar d’ell mateix. Aquesta vegada, en canvi, es veu que l’havia abandonat el sentit d’olorar-se la debilitat del rival—o havia estat simplement covard? No s’hi havia atrevit, a tallar curt amb aquell xarlatà arrogant, tal com es mereixia?

No, era pitjor. No havia volgut imaginar-se que el rival era tan roïnament dolent. I encara pitjor: gairebé fins a la fi de la contesa havia volgut creure que ell no era ni tan sols d’igual valor que aquell estrany. La seva seguretat, genialitat i nimbe juvenil li havien semblat insuperables. Per això havia jugat amb una cura tan desmesurada. I és més: si en Jean era ben sincer, fins i tot s’havia de confessar que havia admirat el desconegut, igual que els altres, fins havia desitjat que guanyés l’altre i que finalment li hagués inflingit, a ell, en Jean, de la manera més impressionant i genial possible, la derrota que feia anys que estava cansat d’esperar, per tal de deslliurar-se finalment de la càrrega de ser el més gran i d’haver de vèncer tothom, perquè l’odiosa tribu d’espectadors, una banda d’envejosos, estigués finalment satisfeta, per poder dir: s’ha acabat!

Però, naturalment, havia tornat a guanyar. I ara aquesta victòria li era la més repugnant de la seva carrera ja que, per tal d’evitar-la, s’havia enganyat i humiliat al llarg de tota una partida i havia retut les armes davant del patafier més miserable del món.

No era home de grans sabers morals, en Jean, el campió local. Però una cosa sí que la tenia clara, mentre tornava arrossegant els peus cap a casa, amb el tauler sota el braç i la capseta de les peces a la mà: avui havia sofert una derrota en realitat, una derrota que era terrible i definitiva perquè, en allò, no s’hi valien revenges ni es podia compensar amb cap brillant victòria posterior. Per aquest motiu va decidir—ell, que d’altra banda tampoc no havia estat cap home de grans decisions—posar fi als escacs una vegada per totes.

En un futur jugaria a bitlles com hi jugaven tots els altres jubilats, un joc inofensiu, sociable, sense tantes exigències morals.

Anuncis